FARGA
La fàbrica produeix sense
descans. Vint-i-quatre hores seguides, tots els dies de l'any. Els
treballadors fem torns de quatre hores, no ens deixen treballar més
per qüestions de seguretat, i això que se'ns fan curtes, molt
curtes. Tots voldríem passar més temps a la farga encara que de
vegades hi hagi accidents, i és que aquesta feina és addictiva.
Et lleves a les sis del matí,
prens un cafè, menges alguna cosa ràpidament i te'n vas cap a la
fàbrica. Hi ha qui arriba una hora abans per poder entrar el primer,
i no és pas pel sou, que és baix, guanyaríem el doble treballant a
qualsevol altre lloc, és perquè el que fem ens realitza, ens omple,
ens absorbeix.
Cada dia es forma una petita
cua a l'entrada de l'empresa. Tots els empleats vestim modestament i
d'una manera descurada, ningú es preocupa de la imatge, predominen
les barbes llargues mal retallades i les panxes prominents. No és
estrany que t'adonis que la camisa del company és bruta o plena de
llànties de menjar, alhora que evites mirar la teva perquè estàs
segur que vas tan brut com ell.
A les set obren la tanca,
deixes el carrer mal asfaltat i entres en el recinte on hi ha el vell
edifici de maons i grans finestrals. L'empresa ha invertit tant en
les màquines que no pot gastar gens en construccions, així que
moltes finestres no tenen vidres i la teulada té goteres.
Travesses l'entrada en grup,
igual que devien travessar-la els treballadors del S XIX, i t'atures
per formar una altra cua, encara una altra cua, davant del metge. El
Doctor Ferran et fa bufar per saber si has begut, et mira les
pupil.les amb un aparell especial per detectar drogues i et formula
quatre preguntes per evaluar el teu estat mental. Sempre hi ha algú
que no respon adequadament i se n'ha de tornar cap a casa. De vegades
no veus més al company refusat, però tampoc importa gaire. No conec
el nom de cap dels meus companys i no crec que cap d'ells conegui el
meu. Un "Bon dia" sec és pràcticament l'únic que ens
diem mentre esperem impacientment el moment de començar a treballar.
Els novatos són els únics
que fan preguntes, i sovint s'ofenen quan els veterans els responem
de manera breu i desganada. El personal de producció no està per
respondre preguntes. La feina ens té tan absorts que no responem ni
les de les nostres parelles, si és que algú en té. Quan vaig
signar el contracte em van preguntar si estava casat, i em van dir
que en aquells moments no hi havia cap casat en el personal, i que
els que n'havien estat s'havien divorciat poc temps després d'haver
entrat a l'empresa. En aquell moment em va sorprendre, però ara ho
entenc molt bé. El que veiem aquí ens abstrau tan del món, que el
que ens pugui dir la parella no ens importa gens. De fet, ens oblidem
tant de les activitats quotidianes, que hi ha un equip especial
encarregat de netejar i cuinar per aquells treballadors que duen més
temps aquí.
Després de
passar la revisió, entrem en un llarg passadís que fa les funcions
de vestidor. Ens calcem les sabates de seguretat entre el soroll
metàl.lic de les portes de les guixetes, i cadascú s'enfunda el seu
mono, ignífug i d'un material especial que impedeix que hi entrin
els fums de l'exterior, es penja la bombona d'oxigen, hi connecta el
tub d'aire que li permetrà respirar aire pur, i es posa la màscara.
A partir d'aquell moment
comencen quatre hores de silenci absolut. Ens comuniquem per ràdio
amb el control de producció i podríem xerrar amb els companys si
volguéssim, però ningú diu res, tothom respecta l'estat
d'introspecció, de recolliment gairebé religiós a què ens porta
la feina.
Del mateix
espai físic, de la maquinària, sembla que emani aquesta sensació,
aquesta necessitat de silenci. En una sala immensa de terra de
ciment, enfosquida pel fum, se succeeixen les fargues, instal.lades
en dues fileres, com les columnes d'una església, al llarg d'un
passadís central i dos laterals. El primer cop que les veus,
impressionen. Cada una ocupa ben bé cinc metres. Quatre potes de
ferro ben ancorades al terra sostenen una gran caldera d'acer de
l'alçada de dos homes, amb una gran boca rodona davant de la qual hi
ha la plataforma elevada des de la que treballes. De darrera la
caldera parteixen els injector de combustible, i de la part de dalt
una altíssima xemeneia que s'enduu els vapors químics cap a la
depuradora del pis de dalt.
Les
finestres que tenen vidres no deixen passar la claror, de tan brutes
com estan, i la foscor de la sala i l'acer ennegrit, il.luminats pel
foc de les fargues, et transporten a un món primitiu i elemental.
Acer i foc. L'acer, fort, el foc, transformador. La capacitat
semi-divina de transformar la matèria a través de les flames.
Els treballadors de la farga
som els hereus dels ferrers de les societats primitives, dipositaris
del saber necessari per a construir instruments imprescindibles. I és
que nosaltres també construïm quelcom d'imprescindible, també
aportem els nostres coneixements i a nosaltres mateixos, per a
construir una cosa tant immaterial com imprescindible per a la vida.
Un cop preparat, esperes al vestidor a que arribi l'ordre des del
control. Després, penetres en la foscor de la sala i camines entre
els vapors fins arribar al teu lloc de treball, a la teva farga,
puges les escales lentament, les botes pesen, la màscara et permet
respirar però t'estreny les temples. Quan
arribes a la teva farga, dones un copet al company a qui
substituiràs, una ordre ressona en el casc,
i
ell marxa a poc a poc mentre et situes davant dels controls.
La mecànica
és senzilla. Amb la mà dreta es controlen la velocitat i la
direcció de les flames, i amb el cervell, amb la imaginació, formes
les imatges que es reflecteixen en el foc.
La Farga no
és més que una caldera plena a vessar de productes químics
inflamables que crema sense aturar-se mai, el contenidor d'una bola
de foc que sura, que s'eleva, que llepa les parets d'acer i prova
d'atrapar-te. La Farga, l'acer, la química, són la matèria dels
somnis que creen els treballadors.
Fa uns quants anys, la
globalització, la cultura del consum, les multinacionals i molts
altres factors, van eliminar les diferències culturals i de
pensament. Tot el Planeta, tota la població mundial, vestia igual,
comprava el mateix, anava als mateixos llocs, feia les coses de la
mateixa manera. Les persones, com els xais, actuaven només en massa,
tenien els mateixos anhels, els mateixos valors, pensaven igual... I
si no hi ha diferències, no hi ha alternatives, no hi ha manera
d'escapar. Només els somnis els permetien fugir de la realitat.
Però la mateixa
uniformització de la vida diària va anar fent que, a poc a poc, els
somnis fossin també idèntics, que no hi hagués cap diferència
entre els d'un xinès i un alemany.
Llavors van començar els
casos de bogeria massiva. De cop i volta, un universitari començava
a tremolar, a salivar, i una estona després era mitja classe la que
tremolava i salivava, un matí, un empleat de banca sortia de darrera
de la caixa per mossegar a un client, i mitja hora més tard era tot
el personal de la oficina el que sortia al carrer a mossegar
vianants.
S'hi van dedicar molts
recursos, a estudiar la malaltia, els metges van examinar milers de
casos, i el diagnòstic va ser clar. Encara que igualar als humans
facilita el consum i l'acumulació de capital, eliminar les
diferències obstrueix la darrera vàlvula d'alliberament de la
tensió en una societat opressiva.
La resposta: La Farga. Enlloc
d'eliminar els monopolis i les multinacionals, enlloc de fomentar
noves maneres de fer i de pensar, els governs van idear La Farga. La
fàbrica de somnis.
Això és
el que fem a la farga: creem somnis. Per això no tothom hi pot
treballar. La nostra feina demana
equilibri, intel.ligència i creativitat. El cervell del productor ha
de ser capaç
d'estructurar
una història, de pensar de forma abstracta, d'identificar-se amb el
receptor i d'imaginar. Ha de ser capaç de diferenciar-se de la massa
per a crear somnis per altres que ja no saben somniar.
Mai les facultats d'humanitats
i de filosofia havien estat tan plenes. Mai els seus alumnes havien
tingut tanta feina. És igual la teva tendència. És igual si ets
materialista, escèptic, existencialista o racionalista ... Si ets
imaginatiu i assertiu, tens un lloc a La Farga.
El ciutadà que vol somniar es
connecta uns elèctrodes a l'hora d'anar a dormir, la xarxa envia a
la fàbrica les espurnes d'imaginació que el seu cervell és capaç
de produir, i el control li assigna un treballador i una farga. A
partir d'aquell moment, la química transforma els pensaments del
ciutadà en imatges que es reflecteixen en el foc perquè el
productor les agafi, interactuï amb elles barrejant-les amb els seus
propis pensaments i les transformi, fins a construir una història
pel somiador.
Quan fa uns mesos que
treballes a la farga, un cop has entès el que s'espera de tu, veus
que són les diferències de caràcter entre els productors el que
dona valor als somnis, perquè la manera de produir mostra el
caràcter del productor tant com el del destinatari.
Aquell que gaudeix amb la
quantitat, produeix depresa, un producte darrere d'un altre, sense
aturar-se ni un instant a assaborir els moments. Aquell a qui agrada
assaborir els moments, produeix més a poc a poc, amb parsimònia de
vegades.
Jo sóc dels que s'atura, dels
que produeix sense pausa, però accelera o desaccelera el ritme de
les imatges, de les històries, per fer-les més interessants, més
reals. Quan el destinatari s'estima més el volum no m'ho passo tan
bé. I segur que ell tampoc. És per això que el control reparteix
la feina segons les preferències de treballador i destinatari, que
procura fer casar els gustos de tots dos perquè el resultat sigui
més satisfactori.
Però tot sistema té les
seves falles.
Avui, quan he posat la mà a
la seva espatlla perquè sabés que havia acabat el seu torn, el
company s'ha tombat cap a mi amb la mirada perduda. L'ordre de
control ha ressonat de nou en els nostres cascos: "Número 25,
marxi a vestidors" "Número 25, marxi a vestidors!".
L'acer ennegrit del seu casc
delatava a un veterà. Sabia perfectament que havia de fer cas a una
ordre directe, però ell s'estava allà, immòbil, mirant-me sense
veure'm. Quan ha somrigut d'una manera entre feliç i estúpida he
sabut què era el que passava. He baixat la mirada cap als seus peus.
El tub de l'aire estava desconnectat. Una passa enrere en algun
moment, aixafes el tub, salten els perns de seguretat... I l'aire
impur de la fàbrica entra en els teus pulmons. Un aire ple d'idees,
de morals contradictòries, de desitjos amagats, de realitat amarada
de ficció... Massa pensaments per digerir-los.
L'he agafat del braç, m'he
abraçat a ell, he cridat, però no hi ha hagut manera. M'ha empentat
amb tota la força d'un alienat, he caigut a terra i, abans que em
pogués alçar, el company ha caminat amb passes decidides cap a la
caldera i s'hi ha llançat. Les ordres del control, ressonaven en les
nostres oïdes, però no han servit de res. Ni jo ni el control hi
hem pogut fer res. Ningú hauria pogut fer-hi res.
M'he incorporat lentament i
m'he acostat al foc. Les flames pujaven i baixaven dins de la
caldera. El foc cremava amb força, però dins la caldera no hi havia
cap imatge. Un munt de ciutadans s'havien quedat sense somnis, sense
l'eina que et permet mantenir l'equilibri.
"Número 101, número
101, vagi cap als vestidors". «Número 101 vagi cap als
vestidors». M'han repetit l'ordre. Estava confús. Volia treballar,
volia somiar despert, fins i tot sabent que un petit error podia
matar-me. M'he acostat a la caldera, he posat un mà al damunt del
comandament. «Número 101, vagi cap als vestidors!!!».
El crit
m'ha despertat, he deixat el comandament de cop, com si cremés, m'he
tombat i he tornat sobre les meves passes. Avui no produiré. En lloc
de fer-ho hauré de suportar les preguntes dels psicol.legs de
control: "Ha entès el què ha passat?" "Sap per què
ha passat?" "Sap quina conducta ha de seguir en aquests
casos?"....
A tot he respost
afirmativament. No és la primera vegada que ho he vist, encara que
si la primera en què he tingut contacte físic amb el mort. Sempre
són veterans els que moren. Un dia és un accident, com avui, un
altre dia el company ho fa de manera voluntària. Sempre són els més
creatius els que es desconnecten voluntàriament, els que fins i tot
enfronten la calor infernal de la caldera i es treuen el la màscara
i el mono.
Sempre són els més brillants
els que volen viure els somnis. Els seus somnis.
He marxat cap a casa capcot.
No, avui no produiré. És una mesura de seguretat. Demà tampoc. Ni
demà passat. És divendres. Fins dilluns no podré tornar a la
fàbrica, i els caps de setmana se'm fan difícils, cada cop més
difícils, perquè les imatges del que he vist durant la setmana
tornen i tornen, però de manera fragmentària, sense que
aconsegueixi lligar-les i recordar-ne la seqüència completa. És
normal. Veig tantes coses en aquesta feina, entro en tantes ments i
tan profundament... Voldria recordar-ho tot, tots els somnis,
viure'ls tots. Acabaria boig, ho sé del cert, però és tan
decebedor recordar només fragments.
He arribat a casa, he
connectat el televisor i m'he assegut al sofà amb una cervesa a la
mà. Aquest cop l'equip de neteja ha encertat la marca que m'agrada
més, potser l'han deixada expressament després de l'accident, com
una mena de compensació per fer-me marxar a casa.
I és que no tinc res més que
la farga. No he conegut res més des que vaig acabar la carrera. No
he tingut parella, ni m'he casat. Tampoc he tingut fills. Vaig ser
reclutat per l'empresa en acabar Filosofia a l'Autònoma, i en dies
com avui em demano si em compensa treballar en un lloc que m'ha
pres la vida a canvi de la
fantasia. D'altra banda, què m'ofereix la vida?
Abans d'entrar a La Farga no
m'havia connectat mai els elèctrodes per somniar, somiava sense
ajuts externs, encara no havia copsat com és en realitat la vida de
les persones.
Ara m'he de connectar els
elèctrodes cada dia per resistir. Durant el dia produeixo somnis i
durant la nit els companys els produeixen per mi. La mateixa Farga
que em pren l'energia me la torna durant les hores de descans.
Hauria de deixar de fer-ho,
hauria de deixar de connectar-me, però si ho fes sense deixar la
feina no sobreviuria gaire temps en aquest erm que és el món, ni
sobreviuria gaire temps en aquesta buidor sense embogir encara que
deixés la feina, si no em connectés a la xarxa.
Només si deixés alhora la
feina i el món podria viure sense somnis aliens, podria recuperar
els meus propis somnis... Però podria allunyar-me de tot,
absolutament de tot?
Assegut al sofà, amb les
cames estirades i els ulls tancats, el cap recolzat al respatller,
m'he adonat que ja he començat a desconnectar-me, a allunyar-me, que
el sol fet de pensar en fer-ho, el sol fet de pensar en allunyar-me
de tot, ja és un somni, el més gran dels somnis. I un somni no
induït pels meus companys de La Farga, un somni que he tingut
despert. I si encara somnio despert, és que encara hi ha esperança.
29-7-2013
No hay comentarios:
Publicar un comentario