CAMISES

Són tan diferents. La gent no se n'adona, però totes són diferents, molt diferents. I no per raons banals. Hi ha qui agafa un model i el repeteix fins a l'infinit amb colls diferents, hi ha qui les fabrica entallades, hi ha qui les dissenya amples. Hi ha qui les omple de botons mentre d'altres n'hi posen els mínims imprescindibles. Sempre són camises, però n'hi ha de tantes menes com proveïdors.

Sóc rossa, alta i prima. Tinc la dosi justa de carn per fer embogir als homes, i un caràcter simpàtic i de riure fàcil que els agrada perquè els faig creure que els trobo interessants, encara que la majoria de les vegades no sigui així.

Mai he tingut problemes per trobar parella, o per anar-me'n al llit amb qui he volgut, però la veritat és que, fins ara, no he trobat ningú que em faci el pes de debò. Cap home ni dona havia aconseguit fer-me embogir. Suposo que perquè ningú es fixa en la mena de camisa que porta.

Molta gent compra la roba habitualment a la mateixa botiga, fins i tot queden homes que van sempre al mateix sastre, però s'ha perdut definitivament el gust per escollir un estil de camisa, s'ha perdut la virtut de passar unes hores de la vida escollint què és el que millor et queda per, senzillament, gaudir-ho sense deixar-se influir per les modes.

L'avi en parlava sovint, dels burgesos que venien a ell i es deixaven aconsellar, fins i tot el pare havia tingut algun d'aquells clients, que ja en la seva època eren clients preuats. Però quan vaig heretar la camiseria ja no en quedaven. Els meus clients potser no s'espanten pel preu del meu gènere, però sí que em demanen invariablement què es durà aquesta temporada, i si les grans marques decideixen que toca portar un coll de doble botonadura, el trien, encara que els estrenyi fins a semblar botifarrons.

Per què em fixo tant en les camises? Ben bé no ho sé. No estic boja. Aprecio molt altres aspectes de la vida: vaig al gimnàs, tinc afeccions, bons amics... Però és que em sembla que les camises defineixen a les persones. No es pot comprar una peça de roba que segurament et posaràs dos cops al mes durant un parell d'anys, sense que et defineixi. I per això m'hi fixo. No em vindria de gust conèixer a una persona que aparegués un dia amb un coll emmidonat, seguit d'una fil.lera de botons daurats cosits a una peça de roba sintètica vermella. No m'agraden els excèntrics.

Vaig sortir una temporada amb un dels meus proveïdors, un que em portava camises d'Itàlia. Era, bé, és (el vaig deixar però no el vaig matar), un noi ros d'ulls clars. Deien que fèiem bona parella. Però va deixar la feina, avorrit de vendre roba, i jo el vaig deixar a ell. Ja no hi havia conversa.

Vaig passar un parell d'anys sense tenir una relació. Bé... sense tenir una relació estable. Quan una dona té el meu aspecte, apareixen homes per tot arreu, i (què hi farem) jo no sóc de pedra. Fins que un dia va arribar ell.

És un home baixet. Els vestits grisos que porta, d'aquella mena que mai està de moda però que mai sembla massa arnada, li atorguen un aspecte avorrit i alhora atemporal, que casa bé amb els cinquanta-dos anys que porta amb dignitat, i amb un cert aire de desencís. Sense ser presumit, s'afaita el crani, perquè els quatre pèls que li queden i que no podria pentinar no li embrutin la imatge. Al cap i a la fi, és un proveïdor. Representa a una casa índia de camises.

El dia que ens vam conèixer estava endreçant la rebotiga. Era una tarda de divendres, el pitjor moment per venir a vendre, quan els botiguers portem cinc dies drets i sabem que s'acosta el dissabte, el dia més dur. Vaig sortir del magatzem en escoltar dringar la campaneta de la porta. D'una banda desitjava vendre alguna cosa, seria un bon auguri de cara al dissabte, però d'una altra estava mortalment cansada.

La tarja que em va allargar em va fer sentir rebuig. Una marca desconeguda, del tercer món, s'associa sempre a poca qualitat. I els meus clients en demanen, de qualitat. A més a més, l'Eduard no és un home atractiu. Devia llegir-me els pensaments a la cara, perquè va començar amb una disculpa, alhora que feia un mig somriure i, tot seguit, va dir-me que no sabia si el que portava em podia interessar perquè sabia que la meva botiga era de les que venen als clients més exigents de Barcelona, però que creia que les camises que ell em portava eren tan bones o més que les que jo venia.

Era una bona argumentació, però després de tota una vida escoltant gent que et vol vendre coses, no m'hauria commogut. Ara, la veu sí que em va commoure. Una veu greu capaç de transportar-te a un prat verd creuat per un rierol, capaç de donar-te pau.

Va ser aquella veu la que em va dur a fer-li una comanda, i pensar en aquella veu va ser el que em va fer oferir amb alegria unes camises que eren tan bones com les italianes i que em deixaven més marge de benefici. Cada cop li feia més comandes i cada vegada li feia més curtes, per obligar-lo a venir a la botiga i a parlar-me. Quan uns mesos més tard vam començar a xerrar de les coses que ens agradaven i vaig descobrir el seu interès per les corbates, vaig sentir una estranya cremor dins el cor. Li vaig demanar si volia anar un dia amb mi al cinema.

Formàvem una estranya parella. Jo alta, jove i prima, ell baixet, madur, i poc agraciat. Va ser una vetllada especial. En la conversa apareixien sedes i cotons, acrílics i lli, colls, botons, nusos i estampats. Quan vam confessar-nos mútuament la creença que camises i corbates definien les persones, vam saber que acabaríem per combinar les nostres passions, les nostres vides.

I així va ser. Vam comprar un gran pis per a guardar-hi les nostres col.leccions de roba i ens hi vam instal.lar.

Cinc anys portem junts i, la natura crida, esperem un fill. Creixerà entre armaris plens de roba de colors llampants, dormirà entre llençols de seda i vestirà jaquetes de punt quan sigui un nadó.

Per quan sigui gran, per quan pugui triar-se la roba ell mateix, l'Eduard i jo compartim un desig: ens encantaria, ens faria absolutament feliços, que tanqués el cercle, que complementés la passió dels seus pares per corbates i camises amb un amor foll per les americanes.