ÍTACA

Les ones trencaven contra el rocam costaner que protegeix la platja d'Ítaca. He baixat de palau com faig cada dia, he caminat entre els vaixells varats per contemplar com el mar s'enduu a poc a poc la sorra de la platja, igual que s'enduu els darrers records que em queden de l´Èton, el meu primer marit.

L'Èton va marxar fa tants anys... Ja no sé quants n'han passat des del dia en que embarcà amb els seus homes cap a la llunyana Troia. Érem joves i agossarats, ell s'imaginava el botí i la glòria, jo, l'orgull de ser l'esposa d'un vencedor.

Les ones han acabat amb els nostres anhels.

M'he agenollat a la sorra sense aixecar-me el vestit. Fa fred aquest hivern i els deus només ens envien tormentes. Mal averany per l'Èton.

Tan de bo les proes de les negres naus tallessin ja les aigües del mar d'Ítaca, tant de bo en alçar els ulls una vela aparegués en l'horitzó. Però, no. L'horitzó era buit, la Deesa Mare no ha escoltat els meus precs, les ovelles i els trespeus que li he consagrat no m'han servit de res.

Cansada d'esperar a un marit al qui gairebé no conec, m'he aixecat amb tota la majestat que he pogut aparentar. Sabia que els meus súbdits m'observaven, que seguien cada dia les meves passes fins a la vora del mar, amb el menyspreu que reserven per aquells a qui no queda altre remei que esperar que els deus els escoltin. Abans em respectaven, respectaven el dolor d'una reina a qui li falta el rei, després, quan van arribar els pretendents, els sentiments del meu poble van canviar.

Què poden fer una reina i els seus fills petits, contra una pila d'homes ben alimentats a costelles d'aquell a qui volen prendre-li la dona? Perquè no s'acontentaven amb intal.lar-se a casa meva cada matí per fer-me veure que un dia hauria d'escollir un marit d'entre ells, sinó que s'atrevien a ordena'ls-hi als porquers que els hi entreguessin els verros més grassos, a manar a l'encarregat del celler que els hi pugés els vins més bons. Han sacrificat ramats sencers en l'altar de supèrbia on s'han situat ells mateixos, en la creença que l'Èton no tornarà. Han malbaratat el patrimoni que correspondria a aquell al qui acabés escollint com a marit, respectant el pacte de corbs que havien signat entre ells tot el que no respectaven el deure d'obediència al seu rei. Segurs de que cruspir-se'm el patrimoni acceleraria la meva decisió, bevien i menjaven sense aturador. No sabien que no són els vestits cars el que em sedueix, no sabien que no provo la carn, ni que el greix amb què sucaven el pa, delitosos, amb fa fàstic. Jo visc per la bellesa i de la bellesa. Per això vaig acceptar ser d'Èton, perquè els seus membres forts, el rostre noble, les faccions marcades i el caràcter d'un rei, el feien l'home més bell que mai no havia vist. "Com serà ara?” Em demanava constantment. "Podria acabar amb els quaranta paràsits que ocupen el meu pati, podria salvar els seus fills de la mort que els ronda?". Del mar n'esperava les respostes a totes les preguntes, per això baixava a la platja tan sovint, perquè només ell podia tornar-me al meu rei, convertit en vencedor o en cadàver.

He tornat sobre les meves passes amb la barbeta alçada, en una inútil mostra de dignitat. Vint-i-cinc anys són bastants per una dona, però no tants per una reina. Encara m'agrada saber-me desitjada, i els mariners que feinejen als vaixells no poden reprimir mostrar la seva admiració pels meus pits grans i ferms, per les caderes ben formades que els faig imaginar sense mostra'ls-hi. Són aquestes les arts que m'han permès d'arribar fins a aquest punt sense haver d'escollir: saber atorgar, negant, saber aprofitar la llàstima que sent el poble per una reina desgraciada, sense que confonguin desgràcia i debilitat. Però el joc s'ha acabat. Els miserables m'han empès a un punt sense retorn, tot i que, en realitat, sóc jo qui va donar la idea que m’ha fet caure en els braços d'un d'aquests animals.

“Però, no cal pensar en coses tristes”, m’he dit a mi mateixa, agenollada encara a la platja. Cal fruïr del que es té quan es té, i el cel i els amenaçadors núvols grisos que es movien amb gran rapidesa cap a nosaltres, formaven un bell conjunt. La força de la natura, la violència dels elements. Pandora havia obert la capsa dels trons, lluny, a dins del mar, ja llampegava, així que he caminat lleugera, embolcallada pel vent que enredava els meus llargs i suaus cabells, donant-me la imatge d'una nimfa. No he trigat gaire a arribar a palau, és just al damunt del mar, a sobre del promontori rocallós i batut pel vent que domina la ciutat. Abans m'agradava sortir-ne per passejar, deixar el recinte emmurallat i sempre tancat per recórrer la meva ciutat o visitar el meu port, ara, les portes són sempre obertes de bat a bat i en lloc d'acumular-s'hi riqueses s'hi amunteguen els deutes. Als pretendents els agradaven les menges cares i exòtiques, els vestits cars i exòtics, les dones cares i exòtiques.

Un dels més aviciats era l'Alcibiades. Avui també s'esperava a la porta per veure'm tornar, com cada cop que baixava a la platja.

- Ja has tornat, reina meva -se m'ha acostat amb un somriure sarcàstic-.

- Per desgràcia, no tinc més casa que aquesta. I ni aquí no hi puc trobar la tranquilitat que tant necessito per esperar al meu rei.

- El teu rei és al pati de casa teva, només l'has d'escollir d'entre nosaltres -el somriure d'Alcibiades s’ha tornat sinistre-. I seria millor per a tu que no triguéssis gaire en triar. L'estratagema del vestit no et durarà gaire temps més. Sabem prou bé que de cada tres brodats en desfàs dos.

He passat pel davant del traidor per entrar ràpidament al pati de la casa sense haver d'escoltar-lo. No sé què esperava trobar-me en creuar el llindar. Si era seguretat, m’he equivocat. La resta dels pretendents era allà, còmodament instal.lada, bevent-se el meu vi, jugant-se als daus el que els meus esclaus deixaven al seu abast. Un d'ells, vestit amb luxoses robes porpres, se m'ha acostat amb ulls lascius.

- Senyora...

- Si fos la vostra senyora, “noble” Antínous, no us atreviríeu a posar els peus en aquest pati.

- Ens deveu els deures de l'hospitalitat. Som els vostres pretendents, i, si us he de dir la veritat, em molesta haver-vos de recordar cada dia que el costum exigeix que el casal de la núvia ofereixi el pa i la sal als que la pretenen.

- No si això la mena directament a la ruina.

- Expliqueu-li les vostres raons al Consell de l'illa. Si us concedeix el dret de fer-nos fora, podeu estar segura de que respectarem els vostres desitjos.

Els meus ulls han recorregut a tots i cada un dels homes allà aplegats. Vestien, sense excepció, bones robes de llana, i els més rics, com l'Antínous i l'Alcibiades, ostentaven la fortuna que els hi produeixen els ramats de bens, el gra de les seves finques i els ocasionals robatoris de vaixells naufragats, ornant amb fil d'or egipci els baixos de les llargues túniques hivernals, privil.legi abans reservat als reis.

- Representeu a les famílies riques de l'illa, i, vés a saber per què, suposo que perquè se'ls creia fidels als seus juraments, són els vostres pares els qui integren el Consell. Prou que vaig sotmetre el cas al seu coneixement, quan creia encara que no éreu més que uns joves imprudents.

- El que som és homes, uns homes que volen tenir-vos en els seus braços.

No m'ha calgut girar-me per endevinar l'odiós somriure de suficiència amb què Alcibiades devia d'haver pronunciat aquelles paraules, per això m'he estimat més de pujar l'escala que duu a les meves estances privades, sense dignar-me a mirar altre cop als ociosos allà aplegats.

Els meu fills m'han rebut a la terrassa que domina el pati i que precedeix a la sala de banquets. Hi he entrat anunciada per les rialles infantils d'uns fills massa petits per recordar al seu pare, només per trobar-me cara a cara amb una mare, la meva, que no ha deixat passar l’oportunitat de recriminar-me.

- Què, filla meva, t'ha donat avui el mar la resposta que fa mesos que t'ofereixo?

- Deixa'm estar.

Normalment, sóc respectuosa amb els vells, però ma mare és una dona dominant que mai no ha entès que, a casa meva, mano jo.

- Viure sola, sense un home que et compri joies i tingui cura dels ramats, t'està tornant boja -sòbriament vestida amb una túnica de color indefinit, la mirada fixada en l'infinit, ha expressat amb claredat el que pensava-. Els teus fills no saben el que passa, envia'ls lluny abans que no sigui massa tard. No pots mantenir aquesta situació gaire temps més. Escull a un dels pretendents, amb una mica de sort i si l'esculls prou dèbil, els refusats el mataran i tot tornarà a començar.

- Em repugna entregar-me a un altre home.

- Ho hauràs de fer un dia o un altre. El teu rei és mort. Ho saps tan bé com jo.

Mai no li ha importat ferir els meus sentiments per aconseguir l’únic que desitja en aquesta vida: el poder. Moltes vegades he sospitat l'existència d'una aliança entre ella i algún dels dos pretendents que, per ser més rics que els altres, es creien amb més drets per desposar-me.

- Mare. T'he demanat que em deixis estar.

M'ha mirat amb rancúnia i ha desaparegut renegant en direcció a la cuina, seguida pel meu desig més amagat "Quan torni a regnar de debò, seràs la primera a qui faré matar".

- Prepara'm el teler -li he ordenat a una esclava-. Vull acabar d'una vegada el meu vestit de noces.

Els esclaus que m'envoltaven no han pogut reprimir un moviment de sorpresa. Tots havien pres partit. Tots recolzaven a un o a més d'un dels estúpids del pati. Tots han cobrat per vendre a un dels candidats com el més agosarat i el més tendre alhora, com el marit perfecte. En realitat, no s'atrevien ni a esmentar el nom del seu patró. Al primer que ho intentà, el vaig fer escapçar. Per això han tremolat quan he anunciat la meva intenció d'acabar el vestit, perquè, sent esclaus com són i havent cobrat per obtenir resultats positius, sabien que només un dels pretendents seria l'escollit i que els refusats reclamarien amb escreix el que els havien pagat per aconseguir-me.

He deixat passar uns estona abans de caminar cap a la cambra que ocupo en un angle del palau. És una habitació agradable. Les seves finestres miren a llevant i a ponent i el mar s'estén fins a perdre's de vista davant de la ciutat que contemplo, de la finestra estant. Els pesants cortinatges que les cobreixen de nit fan joc amb les escenes de les parets: un dançant rei emplomat, uns dofins, uns vaixells que salpen carregats de guerrers. Aquí, entre els ocres de les parets i el vermell dels estucats, ha transcorregut la meva vida des de fa molts anys. D'ençà que l'Èton va desflorar-me en el mateix tàlem que ara no m'atrevia a mirar. Sé que aquesta nit trairé els vots que vaig fer a la Deesa, sé que trairé les esperances que jo mateixa vaig fixar per a mi i per al meu marit en entregar-me a ell. Per què ho sé? Doncs perquè el teler era a punt, perquè m’he assegut en ell, perquè hi he treballat.

Estava sola, sempre estava sola quan desfeia els nusos i obria el farcell. Un vestit de lli, llarg i blanc, ha aparegut davant meu, i he resseguit amb la punta dels dits, amb els ulls humits d'amor, els brodats que hi he fet, els senyals que anys de feina han deixat en l'abans impolut treball d'una egípcia, especialment comprat pels pretendents per al casament que projectaven per a mi. Primer, no me'l mirava, després, quan la única manera d'entretenir l'espera i als qui esperaven una decissió fou fingir que el casament se celebraria, però que calia fer els brodats rituals del vestit de noces, vaig haver de tocar aquell regal interessat, vaig haver de submergir-me en els secrets dels seus plecs, vaig haver de dissenyar brodats per a ell, desfent-ne la majoria, és clar, però desfent-ne també els més lletjos, els que menys reflexaven allò que jo hi havia volgut representar. I a cada puntada de fil m'estimava més aquell vestit, a cada puntada disminuia la necessitat de destruir-lo i augmentava la de veure'l acabat, tot i saber que acabar-lo era apropar el moment d'abjurar de la meva fe en la Deesa, en l'Èton, en el futur. No hi haurien més dil.lacions, me n'havien permès una perquè els pretendents més rics no volien enfrontar-se al deshonor de violentar la voluntat d'una reina massa popular entre els seus súbdits. Necessitaven que l’opinió de l'illa em creiés una boja que espera inútilment a un rei absent, que no els pot protegir de les incursions de l'enemic. Per aquesta raó i no per una altra m'havien deixat jugar amb ells. El temps, però, s'acavaba, i aquells brodats fets amb fil d'or s'havien convertit en l'única manera d'expressar uns sentiments que la marxa de l'Èton m'impedia mostrar a ningú. Sabia que els meus fills viurien lluny de mi des del moment en què concedís la meva mà a un dels traidors, així que abocar els meus sentiments en aquell vestit era l’única manera d’estimar que em quedava.

Finalment, he refusat els pensaments tristos, he alçat el vestit, me l'he mirat al trasllum, i he tornat a sentir aquell vertígen, aquella emoció que desprenen els dibuixos que jo mateixa he cosit i que em transporten als llocs somniats per la meva imaginació, als llocs que visitaria si pogués i si existíssin, als llocs on m’he refugiat en aquests dies de dolor. Potser són llocs només reals a dins meu, però m'hi trasllado tant com puc, m'allunyo de les bèsties que m'envolten per la via de la contemplació de l'obra d'art que he creat i que no he sabut deixar inacabada.

Dues puntades quedaven per acabar el darrer brodat, dues puntades que segellarien el meu destí i el dels qui m'envoltaven, perquè el preu a la meva debilitat, la darrera mostra d'afecte que podia mostrar per l'Èton, era escollir a aquell d'entre els pretendents del qui mai no em pugui enamorar, al més menyspreable.

He posat fil a l'agulla, he buscat la darrera figura incompleta i he donat les puntades. Res no ha canviat, el mar ha continuat estavellant-se contra les roques, els pagesos han continuat llaurant i els porquers conduïnt cap a palau el proper banquet. Només s'han somogut els fonaments de la meva existència.

El vestit de núvia estava acabat, calia descobrir-li al nuvi que ell era l'escollit, per això he travessat el llindar i he caminat en direcció a la balconada que domina el pati.

Una llarga post de fusta colgada de vasos i d'àmfores de vi, de pretendents d'esplèndides túniques pudentes de suor, ocupava el costat esquerra del pati. Mentre no arribava el menjar, els homes mataven el temps bevent i tocant-li's el cul a les meves esclaves. Alcibiades en tenia una als genolls, precisament ara, i enfonsava la cara en els cabells d'Alceste provocant les rialles frívoles de la noia.

Algún dels lladres ja m'havia vist recolzada en la barana de la terrassa i m'ha assenyalat a la resta dels qui esperaven els talls del porc que degotava greix a sobre del foc, a la dreta de la taula. Tots els ulls s'han tombat cap a mi, espurnejant. Sabien que alguna notícia interessant els hi havia de donar. Era el primer cop des de feia mesos que apareixia al pati quan ells hi eren, per això m’he complagut en fer-los esperar un instant, el necessari perquè es demanéssin què dimonis volia d'ells. Tenia un bon escenari i l'aprofitaria.

Quiets, tensos, els murs gairebé s’han esfondrat amb els seus crits quan he dit:

- He acabat el vestit.

Copes plenes llençades a l'aire, vi per tot arreu i els visques i les rialles dels esperançats. No han pensat que podien no ser l'escollit, no s'han adonat que als perdedors se'ls hi han acabat els banquets, que el futur rei serà cruel i brutal. Ells, els homes, són així, optimistes fins a l'absurd, per això els he menyspreat en aquell instant, a tots sense excepció, fins i tot a un rei absent que a canvi d'obtenir la glòria m'ha llençat en braços del més covard i salvatge d’entre ells.

- Alcibiades -s'ha fet un silenci sepulcral-. Tu ets l'escollit.

L'interpel.lat ha llençat a Alceste al terra, sens preocupar-se pel crit de dolor de la noia, i m'ha fet una reverència burleta, la del qui veu confirmada la creença que a les dones se'ns impressiona amb brutalitats. Després, anunciada l'elecció, he desaparegut en direcció a la meva cambra per lamentar-me pel passat que deixo, per plorar pel futur que enfronto.

Ara és de nit, estic sola, i escric en teules de fang la meva història, suposo que amb l'esperança de justificar-me davant del qui senti parlar de mi. De tota manera, justificable o no, la decisió ha estat presa i el mal ja no té remei. Aquesta nit m'he casat amb l'Alcibiades. Ell és rei i jo tornaré a ser respectada, els meus fills salparan d'amagat cap a l'exili pel matí, acompanyats per un fidel servent. La meva mare partirà aquesta nit, però cap a l'Hades. El que passi després, el temps ho dirà. L'únic que sé amb seguretat és que el meu nou marit puja per l'escala. He de deixar d'escriure.

26-12-1997-XX