MAIA

- Està drogada.

- No diguis aquestes coses Cèlia. Només està mirant cap al cel. Mira-la bé. Fa cara de felicitat. És estranya, però no és mala noia. Què li deu passar?

- Doncs que està drogada.

- Quan parles així de la gent, Cèlia, em fas por.

Les dues dones miren Maia des d'una punta del parc. Des que el metge va recomanar una mica d'exercici a la Maria, surten a caminar cada dia. Ben d'hora, per no trobar gent. Al cap i a la fi, les dones grans dormen poc. La Maria fa el camí fins a casa de la Cèlia recolzant-se en el bastó. Només triga cinc minuts a arribar-hi.

- No és gent, Maria. És un monstre!

La Cèlia prem una mica els llavis en una expressió de menyspreu. No li agraden les persones. Com més va, menys li agraden. Com més estranyes, menys encara. Pretendre que sigui indulgent amb una abella gegant, amb un monstre, és tasca impossible.

- D'acord, d'acord. No és una persona, és una abella. Però tampoc és un monstre. Només és diferent.

La Maria veu la vida d'una altra manera.

- Si només fos una abella, no seria tant grossa. És enorme. I tampoc no parlaria, si fos una abella normal.

- Però si no fos diferent, no hauríem passat les estones tan maques que vam passar mirant la seva sèrie per la tele quan érem petites.

La Cèlia no entén a la Maria. És l'única amiga que li queda. I no l'entén. Van anar juntes al col.legi i a l'institut. Sortien juntes quan eren adolescents. Fins i tot van compartir algun noviet.

Després, van continuar mantenint l'amistat encara que el marit de la Maria no suportava ni a la Cèlia ni el seu humor agre i despietat, que sovint dirigia contra les relacions de parella i contra els homes. La Cèlia no es va casar mai.

- La televisió és un circ i ella hi treballa -respon la Cèlia-. La sèrie tenia tots els ingredients per agradar els nens i per modelar-los. Accepteu que hi pot haver abelles que parlin! Accepteu la diferència! Aquest monstre venia la seva raresa per guanyar-se la vida. És menyspreable. Encara que també és veritat que n'hi ha de pitjors.

La Maria no comprèn com poden ser amigues encara. Són tan diferents. Sempre ha pensat que quan aquell noi -Ferran? Andreu? No en recorda el nom- la va deixar, el caràcter de la Cèlia va començar a canviar. Viu sola, només es relaciona amb ella i amb el metge. Sí que hi va, al casal d'avis, però no parla mai amb ningú. Només observa als altres per criticar-los durant la passejada matinal. Com que té el cap clar i està bé de salut, s'ho pot permetre.

- No ets justa. Quan van acabar la sèrie, va allunyar-se de l'espectacle. Té una empresa d'imatge i so.

- Sí, ja ho sé això. Viu a la meva escala, te'n recordes? O és que el cervell comença a fer-te figa com les cames?

- Cèlia! No siguis mala persona!

La Maria s'exclama amb sorpresa, sense ràbia. Cada vegada rep més atacs sense motiu de la seva amiga. Com hi pot haver tanta mala llet en el cos menut i sec de la Cèlia?

- Perdona -la Cèlia s'adona que cada dia dirigeix més dards contra la seva amiga-. És que em fa ràbia que aquest monstre visqui tan bé havent treballat tant poc. M'emprenya veure-la estirada al banc de bon matí, amb el compte bancari ple, mentre nosaltres hem de viure de les pensions. Com que no venem exclusives!

L'explicació que ha donat és falsa. I la dona ho sap. En realitat enveja la felicitat de la Maria, per això l'ataca. Tenia èxit amb els nois quan eren joves, va aconseguir una bona feina de despatx en una gestoria i el seu home la va estimar sempre fins que va morir. Fins i tot ara, que va coixa i està grassa, els carcamals del casal s'aixequen per cedir-li la cadira i la conviden a xocolata.

- No és veritat, Cèlia. Surt a les revistes, sí. Però és perquè la segueixen. No ha sortit mai en els programes del cor. No és com el Xin-Xan o el Songoku.

- Dona, és que me la compares amb uns que... El petitó és passa la vida ensenyant el cul, i l'altre ja hauria fet esclatar el món amb tantes boles d'energia. Quan l'ajunten amb l'avi calb...

- “El Follet Tortuga” ?

- Sí. Aquell home és un pervertit -la Maia ha canviat de postura al banc i la Cèlia fa tornar al conversa cap a l'abella-. Escolta, com és que estàs tan segura que fa una vida normal, l'abellota aquesta?

- Quant fa que viu a Sitges? -respon la Maria-. Deu anys?

- Més o menys.

- Doncs des d'aleshores, si trobo un article sobre ella a les revistes, me'l llegeixo.

- Doncs ja hauràs vist que hi surt sovint, una vida molt normal no deu dur.

- Però cada dia marxa a treballar. La Katy, la mare del noi que ven tiquets a la Renfe, diu que cada dia va a Barcelona.

- I què hi fa?

- Es veu que hi té l'empresa.

- Ah... Però això no vol dir que no vengui exclusives, oi?

La Maria agafa a la seva amiga del braç.

- Continuem caminant, va. Si ens aturem, la cama em fa mal.

Reprenen el pas, i la Maria deixa anar a la Cèlia abans de continuar parlant.

- No ven exclusives perquè fins i tot les revistes ho diuen. I això que com que amb en Willy hi són i no hi són, ara tornen i demà ho deixen, li han ofert diners molts cops perquè parli de la seva relació.

- Aquest Willy... -la Cèlia busca una paraula diferent, però se'n cansa aviat- És un altre drogat.

- No diguis això! Que sigui actor no vol dir que sigui un drogat.

- Però si ha tingut lios amb la meitat de les actrius del país!!

- Però quan no està amb la Maia... Fins i tot els periodistes del cor li ho reconeixen.

- Mmmmmm -la Cèlia sap que no ho pot negar. No ho reconeixerà mai, però des que la Maia viu a la seva escala, també segueix la seva vida a les revistes-. El que passa és que els monstres estan condemnats a entendre's!

- Ets cruel sense motiu, Cèlia. Mira, potser amb alguns dels altres tens raó. Tot i que deu ser complicat ser un monstre o un dibuix animat en un món d'humans i em sembla que puc entendre moltes de les coses estranyes que fan. Però la Maia i en Willy no t'han fet res. No han fet mai mal a ningú. Només són dues persones... Bé, el que siguin, que s'han trobat i caminen juntes fins que decideixen no fer-ho. Suposo que llavors s'adonen que no poden estar l'un sense l'altre i tornen a provar-ho.

- Mmmmm. Si sabessis el que sé no ho diries això.

La Maria mira l'amiga amb curiositat i la Cèlia s'atura un moment abans de deixar caure la seva bomba informativa.

- Viure a la seva escala em deixa veure coses, saps -diu en to de confidència-. No l'espio, eh, això no, però si veus que una veïna s'enganxa al mòbil cada cop que baixa a passejar el gos, que envia missatges a tota velocitat, que quan parla pel telèfon riu amb aquell riure que les dones reservem per als homes que ens agraden....

- Dona... Deu parlar amb en Willy!

- Potser de vegades sí. Però no sempre. Quan saps que en Willy és al pis d'ella, i veus com ella surt de nit, sola, a parlar pel mòbil mentre fa veure que passeja al gos, és que no parla amb ell, oi?

La Maria calla i pensa un instant en les paraules de l'amiga. Voldria mirar Maia, però ja no ho pot fer sense que s'adoni que parlen d'ella. S'hauria de tombar. Passa a passa, han arribat al final de parc. Han de creuar el carrer.

- De vegades hi ha persones que s'atrauen sense poder-ho evitar, però que no són capaces d'entregar-se de debò l'una a l'altra -conclou mentre vigil.la que no vingui cap cotxe-. Potser en Willy, o ella, o cap dels dos, en té prou amb l'altre, però tampoc en pot prescindir.

I les dones continuen amb la passejada, amb la seva vida que ja s'acaba. Una satisfeta i l'altra no. Una desconfiada i l'altra no. Diferents i alhora complementàries.

Maia, mentrestant, continua asseguda al banc. Ha vist a les dues dones des que han arribat al parc. Sap que parlen d'ella perquè l'han observada descaradament. Les dones grans tafanegen. No ho poden evitar.

No sap per què ella i en Willy van néixer així, com una mena d'abelles humanes. Però sí sap que ésser diferents és un problema i una virtut. És un problema perquè molta gent no els accepta, no accepta la diferència, i una virtut perquè en aquest món uniforme, la diferència ven, els ha solucionat la vida.

Però encara que tingui la vida solucionada, el fet de ser només dues abelles gegants, el fet de no poder ser plenament entesa per cap altre ésser viu, és feixuc. I de vegades se li fa insuportable que sigui precisament en Willy l'únic que l'entengui plenament. I és que és tan mandrós, tan inconstant!

Mentre la seva existència real va ser un secret, quan la gent es pensava que només eren dibuixos, la seva existència era un infern: de casa al plató, del plató a casa, envoltada de persones que tenien prohibit parlar amb ella i amb en Willy com l'únic amb qui podia comunicar-se. Només podia enraonar amb ell!.

Un dia, es va fer pública la seva existència. Un treballador va xerrar massa. Després d'allò, la serie encara va tenir més èxit, tan èxit que no haurien d'haver treballat mai més quan va acabar. En Willy es va dedicar a fer pel.lícules de superherois, ella es va apartar una mica de la fama, i tots dos van decidir experimentar.

La majoria de la gent pensa que Maia és un monstre, però els que no ho pensen la troben infinitament atractiva. I a ella li agrada que la trobin atractiva. És natural. Per això al cap dels anys ha mantingut relacions afectives més o menys profundes amb uns quants homes.

Tot i així, sabia que aquelles relacions no acabarien enlloc, que les mantenia perquè les novetats agraden, però sempre tornava cap en Willy quan anaven mal dades. I en Willy va fer el mateix: actrius per aquí, actrius per allà, models... Però quan cap dels dos no tenia parella, reincidien.

I ara, per fi, alguna cosa ha canviat. No sap ben bé què, però sent que aquesta vegada és la definitiva, que aquest cop amb en Willy funcionarà. Potser és que les relacions noves tenen tants elements en comú que són repetitives, que només canvien les cares, potser és que s'ha cansat de dir-los als amants d'una nit on és el llum de l'escala quan marxen de matinada, o és segurament que per fi han arribat tots dos a la maduresa.

Torna a mirar cap al cel. En Willy descriu cercles damunt del parc. Ha dibuixat un cor al cel amb esprai. L'estima. Li ha dit i li demostra. I Maia sent que avui també l'estima. Ja no és perquè la cuida quan es posa malalta, ni perquè l'ajuda en la feina, ni perquè li presenta gent del cine, és perquè s'adona que vol veure'l a totes hores, que vol que sigui a casa quan ella torni de la feina, que vol fer plans amb ell, que vol tenir petites abelles... Fa setmanes que es dedica a enviar missatges de comiat als seus amants.

Sí, Maia se sent així. Què pensarien els humans d'ella si sabessin el que pensa? La trobarien tan diferent a ells? Els continuaria semblant un monstre? Segurament sí.

Però qui és en realitat el monstre, l'abella Maia, o l'amargada Cèlia?

(Inspirat en una foto de la Mercè Rial)