LAIA

M'obsessiono. Tendeixo a l'obsessió d'una manera gairebé mòrbida.

És culpa d'una formiga. De la maleïda formiga que, en mossegar-me, em va condemnar a una vida de detalls. Com és possible no tendir a obsessionar-se pels detalls quan una malaltia t'impedeix una visió panoràmica de la vida ?

La Solenapsis africana habita les platges de Sud-àfrica. Quan et mossega, t'inocula una bava que pot produir diverses lesions, totes incurables. Un viatge, una mossegada, i un dia et lleves pràcticament cec.

I dic “pràcticament”, perquè sí que hi veig, però d'una manera absurda, inútil. Veig les imatges amb nitidesa, però només un instant fugisser, sense poder-les contemplar amb calma ni tan sols durant uns segons. Miro cap a un punt, l'enfoco, i immediatament perd el color, es difumina, desapareix, i torna a aparèixer nítidament en la meva retina al cap d'un instant. Les imatges s'enfoquen i es desenfoquen a l'atzar, constantment.

Des d'aquell dia he vist la realitat a través d'un vel que apareix i desapareix sense un motiu aparent.

És pitjor això que perdre la visió del tot, n'estic segur, perquè visc sempre en l'expectativa, en l'espera d'allò que vindrà, sense saber ni tan sols si vindrà. Espero veure coses que mai no veuré i en veig d'altres que voldria no haver vist mai.

Podria haver-me oblidat dels meus ulls, haver-me dedicat a escoltar, a fer música, a utilitzar millor que els altres els sentits que em queden, però hi ha massa minusvàlids que opten per aquesta solució.

Per això, des que vaig ser mossegat, ara fa quinze anys, m'he dedicat a treure partit de la meva particular visió de l'instant..., pintant.

Retinc les imatges fugaces que capto, les cisello en la memòria, planto el cavallet davant de la finestra de la planta baixa de casa meva, que mira cap a la platja, i pinto, pinto sense descans.

Com que perdo i recupero la perspectiva a cada moment, trigo una eternitat a acabar un quadre, però no tinc pressa. Amb els diners que em van deixar els meus pares i la petita pensió de l'Estat en tinc prou per viure. El prioritari per mi no és vendre quadres sinó sentir-me útil.

Per un altre potser seria la vida ideal, treballo en el que m'agrada i no m'he de preocupar pels diners a canvi d'una minusvalia que no m'impedeix valdre'm per mi mateix, però... Hi ha les obsessions.

He adquirit tanta pràctica en recordar les imatges que capto, que sóc capaç de recordar-les en detall una vegada i una altra. Si és un gra de raïm, l'agafo amb la imaginació, el giro, el col·loco damunt d'una taula, m'imagino la vinya, el tractor... Puc passar dies i dies pensant en ell, fins al punt que acabo per sostreure'm a la realitat i m'oblido de menjar i de dormir.

De tota manera, fins aquell moment les meves obsessions només m'havien produït petites incomoditats. Al cap i a la fi, no dormir una nit, o no menjar durant un dia no és tan terrible.

Mai fins aquell moment havia captat una imatge que m'obsessionés durant mesos.

Estava pintant a la planta baixa, davant de la finestra com cada dia. Vaig escoltar unes passes i, instintivament, vaig dirigir l'esguard cap al carrer. El rostre d'una noia va aparèixer, emmarcat per un tel que difuminava la resta de la imatge. Només va acostar-se'm un instant, només vaig tenir temps de veure un rostre regular, una pell blanca i fina, uns ulls blaus, uns cabells rossos que queien descuradament sobre el seu front... I una mirada. Quina mirada ! Inquisitiva, neta.

En veure que jo també la mirava, a un metre de distància, va tombar-se ràpidament i s'allunyà de la meva finestra amb tanta precipitació que per poc no perd el mocador que duia al coll.
Vaig quedar palplantat, amb el pinzell a la mà, esforçant-me debades a veure com marxava. No ho vaig aconseguir. L'única imatge que m'ha quedat d'ella és aquesta. No vaig pensar a sortir al carrer, ni a demanar-li que s'esperés, ni a cap altra cosa que m'hauria evitat centrar els meus pensaments en ella.

L'endemà sí que vaig preguntar als veïns si coneixien alguna noia com ella, i també a l'amo del xiringuito que tinc a prop de casa. Però no vaig esbrinar res. Ningú s'hi va fixar. Hi passa tanta gent, a prop de la platja!

Des del dia què la vaig veure, la Laia (així l'he batejada) ocupa constantment els meus pensaments.
Suposo que algú li devia parlar del pintor cec i ella, encuriosida, va voler comprovar com pinta una persona que no hi veu. Si és això el que va passar és una persona curiosa, i deu ser també una persona intel·ligent. Encara que no sempre, sovint la curiositat és una conseqüència de la intel·ligència. Però alhora deu ser un pèl superficial i impulsiva. Superficial perquè si decideixes que una cosa t'interessa, no fuges, i impulsiva, perquè si hagués pensat una mica abans d'acostar-se'm, hauria previst que podia adonar-me que hi era i hauria preparat una explicació per la seva presència. Deu tenir parella, és massa bonica perquè la deixin estar sola, però no deu tenir fills, és massa prima i té la pell massa fina per haver passat un part. Com es deu guanyar la vida? Segurament té una botiga. Una de roba bona, com les del Passeig de Gràcia. Però no vestia com una senyorona, ni tampoc d'aquella manera falsament "casual" dels burgesos dels pobles de la costa, així que deu tenir-la en una ciutat mitjana de l'interior.

Com deu estimar? De manera apassionada? De manera tranquil·la i conscient? És exigent amb els homes, segur que sí. Deu estar habituada a què la mimin i la cuidin.

Vaig dedicar molt de temps a la Laia abans de decidir-me a pintar-la. A construir-li un caràcter que em semblés adient a la seva imatge. Necessitava atorgar-li una forma de ser perquè aquell fos el meu millor quadre. Un quadre especial ni molt gran ni molt petit, però "real". Tan real, vaig pensar amb esperança, que ella s'hi pogués reconèixer si el veia.

Van passar els mesos, vaig acabar el quadre i vaig parlar amb l'Ajuntament. L'Alcalde feia temps que em perseguia perquè li deixés organitzar una exposició amb les meves obres. No a tots els pobles hi viu un pintor cec. Avui la inaugurem amb tot el rebombori possible.

El retrat de la Laia serà la primera obra que veuran els visitants. Passarà ella per l'exposició? Per si de cas, el vigilant de seguretat té instruccions expresses d'entregar un qüestionari a totes les visitants. Un qüestionari amb una única pregunta: "Es reconeix vostè en algun dels quadres?".

21-3-2012