AMICS

Sempre duc la foto de les boles de petanca a la cartera. Ha envellit, però em continua servint per recordar. Me la va donar "el Pintas" quan em va venir a veure a l'hospital.

El "Pintas" i el Juani. Quin parell ! Jo, moreno i bru de pell, baixet. Ell ros, alt, prim i amb els ulls clars. Jo, català de classe mitja-baixa, descendent d'una família de Tossa emigrada a Barcelona, ell fill d'andalusos d'Almeria arribats als anys 50 que havien viscut a les barraques de Montjuïc fins que van poder instal·lar-se al Poble sec.

Ens vam trobar a EGB. Jo li deixava discos i ell m'obria mons nous. Ningú del meu entorn me'ls hauria obert mai. La meva família era tant convencional com la seva desestructurada.

El meu pare tenia un taller mecànic i venia cap a casa quan acabava de treballar, el seu era paleta i es fonia les pagues al bar, el meu germà gran va estudiar enginyeria, la seva germana va acabar de puta. Què ens va unir tot i provenir d'entorns socials tan diferents ?

El mateix gust per la vida malsana.

La primera campana la vaig fer perquè ell ho va suggerir, però la següent la vaig proposar jo. Els primers canutos els vam fumar plegats, i la meva primera novieta va ser una de les seves "ex".

El "Pintas" va deixar el col·legi a sisè. A mi no m'ho van deixar fer fins vuitè. A catorze anys me n'anava directament cap a la plaça del barri quan acabava la jornada a la ferreteria. Allà ens ajuntàvem una colla d'adolescents. Fumàvem, fèiem el tonto amb noies...

Si hagués continuat així, als setze anys hauria tingut una novia de debò i als dinou o als vint m'hauria casat. Però un dia el "Pintas" es va presentar amb una Montesa robada i se'm va endur a donar una volta per Barcelona. Amb el meu sou mai me'n podria haver comprat una.

- Conozco un sitio donde dejan un montón aparcadas por la noche. El sábado nos pillamos una y nos vamos a ligar.

Em va faltar temps per acceptar la proposta.

Les agafàvem per sortir de nit i quan se'ls acabava la benzina les deixàvem abandonades. “Furt d'ús” es deia el què fèiem. Vam cavalcar les Montesa per l'estret camí entre una vida normal i la del delinqüent fins que un mecànic ens va titllar d'idiotes. No entenia per què les abandonàvem un cop havíem fet el més difícil, robar-les. Si l'hi portàvem, va dir, ell s'ocuparia de revendre-les per peces.

Ens vam convertir en especialistes en el robatori de vehicles. Ens assèiem al seient, desconnectàvem un parell de cables, engegàvem la moto i au, a córrer. Més d'una vegada van sortir corrents els amos darrera nostre mentre donàvem gas a les màquines com uns bojos ! Però la policia no ens va atrapar mai. Canviàvem sovint de zona d'actuació i escollíem molt acuradament el moment d'actuar.

De seguida vam començar a manegar diners i vaig deixar la feina a la ferreteria. Els vaig dir als meus pares que havia trobat una feina de venedor a domicili. En aquella època n'hi havia molts, i com que sempre anava ben vestit i portava diners a la butxaca, s'ho van creure.

Però que dos desenfeinats portin diners fàcils a la butxaca i no tinguin en què gastar-los, és molt dolent per la seva salut.

La Nati estava boníssima, era molt puta i estava enganxada al cavall. Tothom ho sabia. Nosaltres també. Deia que s'ho havia fet amb tants tios que si no se'ls tirava de dos en dos ja no s'ho passava bé. Quan ens va proposar anar-nos-en al llit a canvi d'una dosi, ens va semblar un acord fantàstic. La nit en qüestió, després d'acabar-nos a la Nati o de que ella se'ns acabés a tots dos, la noia ens va dir que volia un altre pico. Per què no provar-ho ? vaig pensar. Li vam demanar que ens en donés una mica.

Aquella nit que vam compartir la xeringa -els amics ho comparteixen tot-, els bons temps es van acabar. Sense que ens n'adonéssim. Sense saber ni tan sols per què. Amb la tremenda inconsciència dels divuit anys.

Pocs temps després ja no gaudíem robant motos, les robàvem per pagar-nos els picos. Les drogues ja ho tenen, això. I com que les motos no donaven prou, vam començar a arriscar-nos més, a fer estirades de bosses, algun atracament amb navalla i, finalment, a traficar amb heroïna quan ja estàvem absolutament enganxats.

L'heroïna feia estralls, als anys 80. Els antics quinquis dels 70 prou que ho sabien. Pocs xoriços quedaven de l'època del "Vaquilla" que no robessin per ficar-se alguna cosa a la vena, i a les presons es permetia l'entrada del cavall per mantenir tranquils als interns.

Vam reunir una banda. Érem tots del barri, amics de la colla que es reunia a la plaça. El "Pintas" i jo tractàvem amb els gitanos que distribuïen i els nostres companys revenien a la menuda. Vam tenir alguna baralla amb d'altres bandes que volien vendre al barri, però en general procuràvem no fer gaire soroll, i la policia va trigar a detectar-nos, però tots estàvem enganxats, tots necessitàvem molts diners, i amb el tràfic no en teníem prou. Un dia o un altre havíem de cridar l'atenció.

Quan van detenir al Jero es va acabar la festa. El nano tenia uns quants robatoris pendents i per evitar acabar a la presó es va xivar. La policia ja sabia a què ens dedicàvem i van estimar-se més tenir-lo de testimoni en un delicte de tràfic, a tancar-lo per robar quatre cadenes d'or.
Es van presentar a casa meva de nit, sense avisar. Porta a terra, cop de culata a la boca, manilles, i cap a comissaria amb lleganyes i tot. Em van trobar unes quantes papelines i van acabar caient-me tres anys. El "Pintas" va tenir sort, sempre va tenir sort. Justament havia deixat les papelines que guardava per vendre aquella mateixa tarda. No li van trobar res.

Els primers mesos que vaig passar a la trena, la banda em va ajudar. El Juli em venia a veure per portar-me diners, i el "Pintas" va parlar amb uns coneguts dels distribuïdors que també estaven interns i que em van facilitar la vida a la presó.

Vaig callar com un puta. Si no els delato m'ajudaran, pensava. Doncs no. Quan va sortir la sentència de l'Audiència i van estar segurs que ja no els podia perjudicar, es va acabar l'ajut dels meus amics, i vaig haver de passar tres anys infernals a la Model. Les drogues ja ho tenen, això, t'ocupen massa la ment per a deixar-te pensar en els altres.

Afortunadament, amb temps i a base de favors, vaig fer amistat amb uns quants colombians. En aquella època volien establir-se a Barcelona, els agradava la ciutat i no volien dependre tan dels gallecs per importar. Hi necessitaven contactes.

Quan vaig sortir de la trena estava més gras, més enganxat que mai al cavall, molt emprenyat amb el "Pintas", que m'havia deixat a l'estacada, i pelat com una rata. Vaig tornar al barri, vaig localitzar als meus col·legues i vaig reclamar el meu lloc a la banda. La resposta del "Pintas" va ser fer-me agafar, dur-me a una nau industrial, lligar-me a una biga i tallar-me els ous sense anestèsia.
Animal.
Les drogues ja ho tenen, això.

Van carregar-me a un cotxe amb l'entrecuix mal suturat i van abandonar-me davant de l'Hospital Clínic.

Un dia, vaig despertar-me al llit del Clínic amb el "Pintas" assegut al costat.

- Hola Juanillo -no vaig respondre-. Mira bien estas bolas de petanca. ¿ Las ves ? Contesta, coño ! -vaig afirmar amb el cap-. Pues he metido dentro lo que queda de tus güevos. Toma -va donar-me la foto de les boles de petanca-. Pa' que te acuerdes de mi, y pa' que desaparezcas del barrio. Te dejaste pillar. Y el que va a Sevilla, pierde su silla. El barrio es mio, y toda la güita del jaco que vendo ahí también. Te enteras ? Ahora sólo llevo tus güevos en el bolsillo, pero si vuelves a asomar la jeta por mi queo, meteré tu cabeza en una pelota de fútbol. ¿Lo pillas, Juanillo?

"Lo pillé". Al Clínic, sol com un mussol, enganxat al cavall, sense calés... No estava en condicions de no "pillar-ho". Havia d'escampar la boira.

Quan em van fer fora de l'Hospital vaig anar a veure a un dels colombians de la Model, i la vida i la coca se'm van endur cap a sud-americà. Ara guanyo molts diners, tinc cotxes de luxe, dones, un parell de cases... Allà no sóc el Juani, em diuen "el Capón". Si a Medellín apareix mort algun desgraciat amb els ous a la boca se sap que ho he fet jo. Hi he passat cinc anys allà, organitzant els transports de coca a Barcelona. De tant en tant torno a Europa per tancar tractes amb la gent d'aquí i veure a la família, però fins avui he evitat el barri. He hagut de fer molts favors, abans de pensar en la venjança.

Ahir el vaig fer segrestar. El van dur a un magatzem que tinc llogat, un lloc discret. Volia fer-ho a la mateixa nau on ell em va capar però l'han tirada a terra. M'han dit que s'ha passat tota la nit preguntant qui l'havia segrestat i amenaçant als sicaris amb tota mena de mals. Aquest matí l'he anat a veure. Quan m'ha vist aparèixer amb una navalla pallaresa a les mans i he agafat les seves boles de petanca del damunt d'una taula (sempre les duia al damunt, el malparit), ho ha entès tot. "Hola Juani. Cuánto tiempo !" Després ha xisclat, m'ha insultat, ha resistit tot el que ha pogut, però ho ha fet per ofici. Sabia perfectament que no podia escapar al seu destí.

Naturalment, no li he fet exactament el mateix que em va fer a mi. No n'hi havia prou. A Colòmbia se sabrà, això. M'hi havia d'aplicar. He emprat tota l'experiència que posseeixo en la tortura. L'he anat tallant a trossets, però mantenint-lo viu, sedant-lo sense adormir-lo quan amputava, despertant-lo després. Tota la nit, m'hi he estat. Després, m'he dedicat a repartir els trossos: una cama a casa dels seus pares, la llengua a casa de la germana... Això sí, continua viu. No pot parlar, no pot escoltar, no por caminar i l'he tret els ulls. Però és viu. Si és que l'estat en què l'he deixat és viure. N'he après molt, a Colòmbia.

Diuen que la venjança no et fa feliç... Doncs jo penso que després de tornar-li al "Pintas" el mal que em va fer, una mica més feliç sí que sóc. Si més no, fins que el meu destí m'atrapi (i m'atraparà), podré donar-me el plaer de passejar pel barri amb les boles del "Pintas" a les mans. A dins, unides per sempre, les despulles de la nostra amistat.

10-6-2012