NEU

Ella és feliç. I, per què no dir-ho, jo també. O com a mínim més feliç que abans. Som felices amb les coses senzilles: fer ninots de neu, lliscar muntanya avall amb els trineus... Ara, que tot el que es baixa, s'ha de pujar. I si després de pujar una muntanya, la baixem, hem de pujar la següent i baixar-la també per a continuar avançant. Arrossegar l'Alba en les pujades em costa, cada dia pesa més, però ja fa temps que m'hi he habituat. I pesa més el trineu, carregat de roba, aigua, llenya i menjar. Fa uns mesos no hauria sabut com arrossegar-lo. Ara tinc uns músculs que m'envejaria en Rambo.

Fa un parell d'anys, la meva vida començà a canviar. M'havia quedat a l'atur, com un elevat tant per cent de la població, coses de la crisi, i vaig decidir anar a viure a Fors, el poblet cerdà de la meva mare. Viure en un poble és més barat, i m'havien dit que de vegades és més fàcil trobar feina a un poblet que a ciutat. Era cert. De seguida vaig trobar cases d'estiuejants per netejar i, després de fer un mòdul de cuina, vaig començar a treballar de cambrera al bar. A l'escola, l'Alba s'hi va adaptar de seguida. A Fors faltaven nens, l'escola perillava, i l'Alcalde i la mestra ens van ajudar molt.

Quan feia sis mesos que era allà, vaig començar a festejar amb un noi. Vivia a Barcelona, però pujava al poble cada cap de setmana. No sé com hauríem acabat. No n'estava enamorada, però m'agradava.

Llavors, després d'un estiu càl.lid, al setembre del 2013 començà a ploure a bots i barrals. Va ploure cada dia durant setmanes. I va ploure bé, no de manera torrencial com altres anys. Tothom estava content. A l'octubre van arribar les primeres nevades. Sal amunt, sal avall, problemes de trànsit, bones expectatives per les estacions d'esquí. Hi havia la sensació que la crisi arribava a la seva fi. Però al novembre va nevar cada dia. El barceloní no va tornar i el Govern organitzà el subministrament d'aliments. Ens arribaven en furgoneta, un cop a la setmana. L'Alcalde ens va distribuir en escamots i els dies que nevava poc anàvem a buscar fusta o netejàvem la neu de les teulades. Al desembre, la neu arribava a l'alçada d'un segon pis. Unes quantes cases es van ensorrar per culpa del seu pes, i un dia l'Àngel es va matar. Una relliscada... i de la teulada a terra. Vam decidir abandonar les cases i construir un gran iglú. El canal satèl.lit ens havia ensenyat com tallar blocs de gel. La furgoneta ja no podia acostar-se al poble, no teníem llum ni telèfon i, de sobte, el satèl.lit va deixar de funcionar. L'última notícia que vam tenir de l'exterior va ser que el Govern havia evacuat Puigcerdà. Estàvem aïllats. No sé com vam aconseguir sobreviure fins al març. Vaig menjar guineu, gos, rata... Dormíem els quaranta junts, arraulits al voltant del foc. L'Isidre i la Maria de ca l'Erill van adormir-se una nit i ja no es van despertar. Eren grans, i ella, a més a més, diabètica.

La nit del 15 de març va deixar de nevar. Quina al.legria! Tots ens vèiem pujant a un hel.licòpter en pocs dies, mirant el paisatge des d'una cabina ben escalfada. Però van passar un parell de setmanes, continuava fent un fred intens, la neu no es desfeia i no venia ningú a buscar-nos. Finalment, la Cinta i el Marc van marxar cap a Lleida amb l'esperança de trobar ajut en algun poble. Van tornar un parell de setmanes més tard, i el que ens van explicar ens va deixar corpresos, deprimits. No havien arribat més enllà d'Organyà. Hi van trobar a uns quants avis sense forces que s'hi havien quedat per morir a casa. Els avis els van dir que no hi quedava ningú, ni a Organyà, ni a Solsona, ni a Lleida, ni enlloc. Tots el que havien pogut, havien marxat abans o després. Catalunya ja no existeix, Espanya no existeix, Europa ha deixat d'existir, colgada per la neu. No hi ha autoritat ni llei, ni carreteres ni vehicles, ni menjar ni... res de res. Barcelona és un enorme cadàver congelat. I el Mediterrani una immensa pista de patinatge.

En escoltar-los, l'Assemblea quedà en silenci. La decepció ho amarava tot, fins i tot els nens van callar. Llavors, moguda per l'instint de supervivència, negant la possibilitat que la nostra vida fos per sempre com ara, vaig preguntar: “I més enllà?”.

- Els avis ens van dir que Àfrica és ara verda i humida -van respondre-, que hi ha menjar i feina per tothom. Vés a saber què hi ha de cert en tot això, però sembla impossible arribar-hi. Caldria creuar el Mediterrani a peu.

Avui, 27 de juny, hem començat la marxa. I sóc estranyament feliç. Qualsevol cosa és millor que viure en un desert, que una vida deserta. Només espero tenir prou forces per arrossegar els trineus per l'enorme planúria gelada que un cop va ser un mar. 27-6-12