SERPS

L'any 2025, pels nostres pecats, Déu ens va enviar la plaga.

Va arribar en un dia de primavera com qualsevol altre. No feia ni fred ni calor. El cel era net. Res feia presagiar el càstig. I ningú l'ha pogut explicar.

El meu germà i jo érem al col.legi. Subjecte, predicat, imperfet, subjuntiu... La classe de llengua m'avorria terriblement. Aliena a les paraules del mestre, mirava per la finestra, somiejava. De sobte, vaig adonar-me que queien coses del cel. Uns objectes llargs i rodons que semblava que es movien. Primer vaig pensar que era pluja, després que era una pedregada. Quan un parell d'aquelles coses van picar contra les finestres abans d'alçar-se a l'ampit, retorçant-se, mirant-nos sibil.lants des de l'altra banda del vidre, vaig fer un bot a la cadira.

- Serps!! -vaig cridar-.

Tota la classe de sisè de primària va tombar-se cap a mi i va quedar en silenci, sorpresa. Una cobra, coll inflat, ens mostrava els ullals.

El mestre va reaccionar depresa, va tancar una de les finestres, que estava oberta, i després d'un instant de dubte va sortir corrents de l'aula, ordenant-nos que ens quedéssim quiets.

Però no ens en vam poder estar. Tota la classe va acostar-se a les finestres. La cobra picava una vegada i una altra contra el vidre, provant de mossegar-nos. A sota, al carrer, desenes de rèptils es retorçaven confusos, atacant-se els uns als altres. L'altra serp que havia caigut davant nostre, una cascabell, va enroscar-se en el canaló d'aigua i va marxar cap avall. Cap avall. El pati... -vaig pensar-. El meu germà!!!

Des de la nostra classe no es veia, però si queien serps al carrer, també devien caure'n al pati. I els petits eren allà, jugant, esmorzant.

Vaig córrer com una esperitada, els crits de pànic dels alumnes se sentien per tota l'escola, els mestres anaven d'una aula a una altra, frenètics, i la senyora de la neteja donava cops d'escombra contra alguna cosa que volia sortir del lavabo.

A la primera planta, abans de sortir al pati, vaig arreplegar un motxo abandonat dins d'un cubell vermell, en els darrers graons de l'escala. Si a la Dolores li servia un pal d'escombra per mantenir a ratlla a una serp, potser a mi també m'ajudaria un pal de motxo.

El sorral dels petits era en un costat de l'edifici. En tombar la cantonada vaig aturar-me, espantada, indecisa. Els menuts ploraven, xisclaven, arraconats contra un mur. El mestre que els vigilava s'agafava un canell amb l'altra mà. Havia rebut una mossegada mentre provava d'allunyar amb crits i a cops de peu espasmòdics a les tres serps que s'acostaven als nens.

Quan vaig veure al meu germà entre el grup, arronsat, plorós, la meva indecisió va desaparèixer. Vaig acostar-me i vaig allunyar a la serp més propera amb un fort cop de motxo. Una segona serp va llençar-se cap a mi per mossegar-me i va fallar per ben poc, el mestre li havia aixafat la cua. Mentre l'animal es tombava cap a ell, vaig donar-li un cop amb la meva arma i vaig aconseguir que marxés. En quedava una tercera, una cascabell que alçava el cap i movia la cua. Vaig mirar al mestre. Tentinejava, el verí començava a fer-li efecte. Els nens no podien retrocedir, darrere seu hi havia la paret de l'escola. Desesperada, inconscient, vaig posar-me entre els nens i la serp.

Llavors, va succeir.

La serp em va mirar. I jo la vaig entendre.

Incomprensió, records d'un paratge desèrtic, d'un remolí, del cel. Records de dies i més dies al cel, d'ofidis paral.litzats, entortolligats amb milers de congèneres. Cap tormenta, cap fenomen conegut, però molta por i molta fam. Una fam terrible. Al final, la caiguda. Una caiguda controlada cap a la nostra escola, cap al sorral del meu germà.

Tot això ho vaig llegir en els seus ulls petits i ametllats. I el meu cervell va contestar. Sense saber ni com ni per què. De forma instintiva, vaig saber comunicar-me amb l'animal. Vaig saber prometre-li calma, ratolins, sorra calenta i sol.

Era tot el que ella volia. Deixà de moure la cua, s'estirà, s'entortolligà, i quedà tranquil.la.

- No passarà res -vaig dir als nens, que continuaven plorant i xisclant-. No passarà res!!! Au, aneu cap a classe!

Vaig passar una mà pel cap del meu germà, que em mirava al.lucinat, i vaig ajudar a aixecar-se al mestre. "No hi veig", deia el pobre. "No hi veig". Vaig passar-li un braç per sota l'aixellla i, amb els nens darrera nostre, vaig fer-lo entrar a l'edifici.

Una altra mestra, una de quart, aparegué davant nostre.

- El pati és ple de serps! -li vaig dir-. Han mossegat al mestre.

- Són els petits? -em demanà ella-.

- Sí.

- I els altres?

- No ho sé.

La dona dubtava. Ulls fixos en la porta del pati, premia la barana amb força, entre els gemecs de por dels petits i les paraules incoherents del seu company enverinat, col.locada entre la seva responsabilitat i el terror, la mestra dubtava.

- Estan espantades -vaig dir-li-. No ens faran res, si els parlem.

Em va mirar, com qui mira a una boja i, potser per la inconsciència dels dotze anys, potser perquè la meva primera conversa amb un rèptil em va semblar estranyament senzilla, vaig agafar-la de la mà i la vaig fer sortir a buscar als altres alumnes.

N'hi havia per aquí i per allà, formant grups, encerclats, perseguits per serps que reptaven entre ells i cap a ells. Uns quants nois es retorçaven a terra, mossegats. No s'han donat xifres dels morts que vam patir aquell dia, però només a la nostra escola en vam contar trenta.

Vaig arrossegar a la mestra cap al primer grup, i vaig acostar-me a la primera serp que vaig trobar, petita, negra. Que era una Mamba africana, de mossegada mortal, ho vaig saber després.

Ens vam mirar als ulls, vaig prometre-li el mateix que a l'altra, i també es va calmar. Amb la tercera vaig seguir el mateix procediment. I amb la següent. I amb una quarta. Mentre jo calmava rèptils, la mestra havia reaccionat i acompanyava als alumnes que anàvem rescatant cap a dins de l'edifici, on els altres lluitaven a bastonades contra els rèptils que s'hi havien escolat.

Vaig trigar un quart d'hora a calmar a tots els animals del pati. Després, seguida per una munió de gent que volia veure a l'encantadora de serps, vaig entrar a totes les classes, a totes les sales del col.legi, buscant ofidis, parlant amb ells i fent-los sortir de l'edifici.

Es pot dir que aquell dia vaig salvar l'escola.

L'endemà, em va venir a buscar la policia. Declaracions, proves mèdiques, mirades d'incomprensió, sospites de terrorisme... En veure'm, els agents i els metges oscil.laven entre l'admiració i la por al desconegut.

El pitjor és que no podia donar cap explicació coherent de per què podia parlar amb les serps. El millor és que no era l'única. Hi havia molts més nens que ho havien pogut fer. I només nens. Els grans no podien. Només els innocents.

Un parell de mesos després, quan vaig sortir de la presó, quan van acabar-se les proves, vaig saber que els diaris ens havien batejat sense gaire originalitat com "els encantadors de serps". I només dos dies després de ser alliberada, la pluja de serps es va repetir. Tres dies sense dormir, em van tenir, portant-me amunt i avall en un cotxe de policia, fent anar a les serps cap a un terrari improvisat de la Zona Franca.

Aquell cop va morir menys gent gràcies a la feina del "encantadors", però el Govern, lluny d'acceptar que moltes coses havien de canviar per no atraure el càstig diví, va persistir en buscar una explicació científica que ni ha trobat ni trobarà.

Han passat deu anys. Les pluges de serps es repeteixen, cada cop més fortes, més virulentes. I la meva vida ha canviat. A vint-i-dos anys, sóc funcionària. Una funcionària molt ben pagada. Dono classes a l'Autònoma de Bellaterra als "encantadors" novatos, tinc un apartament molt bonic al carrer Balmes i uns horaris de treball que poden passar de celestials a infernals en un instant. En l'instant que transcorre entre el passeig més plàcid i el començament d'una pluja de rèptils.

Tot i així, m'agrada la meva feina. Encara que no són tot flors i violes.

Tothom sap que sota el mocador blanc que ens obliguen a portar s'hi amaga una serp, la que hem de dur constantment al damunt, entortolligada al coll, com a entrenament permanent. I la gent s'aparta al meu pas. Ens respecta, però ens evita. Impossible trobar una parella convencional.

Avui però, mentre camino cap al "II Congrés d'encantadors", la meva mirada és somiadora.

Avui veuré en Genís.

No és gaire guapo, en Genís, però la meva cascabell i la seva s'entenen bé. Ens vam conèixer al I Congrés, ara fa un parell d'anys. Unes mirades expressives, un tímid avançament. "Quina serp duus al coll?" em va preguntar. I quan vam veure que les nostres mascotes s'entenien, va sorgir l'amor. Un amor foll.

Ara ha demanat el trasllat a Barcelona i d'ací a uns mesos podrem viure junts. Ens estimarem mentre les nostres companyes s'entortolliguen l'una amb l'altre, cuinarem mentre elles comparteixen ratolins, veurem pel.lícules al sofà quan elles dormin. Demostrarem, en definitiva, que fins i tot de les pitjors desgràcies en pot néixer una cosa bonica.

13-1-2013