DONES

- Senyora Presidenta!! Senyora Presidenta!!

La sortida del Parlament és sempre bastant caòtica. Les periodistes volen declaració rere declaració, no sembla que en tinguin mai prou. Afortunadament, no passen gaires coses al Parlament, i un dia que hi ha notícies, totes volen una resposta.

Els guàrdies de seguretat formen un petit passadís i passo per ell esquivant les carxofes dels micròfons que s'escolen entre els homes per provar de captar alguna paraula. Entro en el cotxe sense respondre una sola pregunta.

- Porti'm al despatx, Màrius.

- Sí, Senyora Presidenta.

En Màrius és un xofer com cal. Sempre és a punt.

El Mercedes blindat s'endinsa en el trànsit, seguit i precedit pels cotxes de l'escolta, deixa enrere les periodistes, el Parlament, les discussions, les enveges i les travetes.

Hi ha molta circulació. El comboi s'atura en un embús i aprofito per mirar una mica cap al carrer. Estic cansada. No volen aprovar-me els pressupostos. Ni tan sols una part de les meves parlamentàries no els vol. Massa despesa en sanitat i en pensions, diuen.

No saben el que es fan. Som les esquerres, nosaltres! Si més no, ho érem. És clar que haurem d'apujar els impostos, però és que no recorden que l'esperit femení exigeix cuidar dels altres? Ja no són dones?

El carrer està força net. Entre la calçada i la vorera hi ha uns petits jardinets, plens a vessar de flors, i els cotxes elèctrics no fan soroll ni emeten fums. És el resultat de les lleis de l'any 30.

- Mònica -agafo el telèfon i truco a la meva secretària-. Al carrer... -busco la placa amb el nom-. Al carrer "Nomdedéu" les flors no estan ben cuidades. Passa nota a l'Ajuntament.

- Sí, Anna. Ara mateix. Com ha anat la sessió?

M'adono que he trucat a la Mònica per una cosa trivial, però que fet trp'A

- Malament. Molt malament. Si a la reunió de les tres no aconsegueixo un acord amb el sector dissident, no ens aprovaran el pressupost.

El cotxe torna a posar-se en marxa. La Mònica respira fort a l'altra banda de l'aparell.

- Què passa ? -li demano-.

- Anna....

- Què?

- Acaba de trucar la Sílvia Arcusa. No hi haurà reunió. No volen cedir. Si vols augmentar la despesa pública, et tombaran el pressupost i faran caure el Govern.

- Malparida!!! -el crit és instintiu. El cop de puny al seient també-. És que s'han oblidat que la vocació del nostre Partit és mantenir uns serveis públics de primera! Per desmantellar-los ja estan les de la dreta! L'ànsia de poder d'aquesta filla de puta...

Silenci a l'altra banda de la línia.

- Perdona, Mònica -recupero la calma com puc-. Ho sento. De debò. No és culpa teva que l'Arcusa vulgui fotre'm la cadira.

- No passa res, Anna. És un moment difícil. Te'n sortiràs... Ens en sortirem. Jo i la majoria del Partit estem amb tu.

Sí. La majoria, sí. Però no tot el Partit.

- Gràcies. Fins després.

Penjo el telèfon i provo de pensar en una altra cosa. Necessito rel.laxar la ment per decidir què cal fer. El pressupost és el que el país necessita. I s'aprovarà. La disjuntiva és: l'he de retallar més per obtenir el suport de totes les meves parlamentàries, o he de buscar l'altre suport? El suport transversal que m'han ofert.

Passo la mirada per les amples espatlles d'en Màrius. Les espatlles que van posar-se davant meu quan aquelles manifestants d'ultradreta em van voler agredir. I torno a observar el carrer. Dones que van amunt i avall amb petits maletins, ben maquillades, homes que passegen els nens en cotxet... És tot tan plàcid. Tant pacífic.

I, alhora, hi ha tantes enveges soterrades, tants odis que s'amaguen, tanta hipocresia en les converses, com potser mai s'havia viscut en la història de la humanitat. Una societat de vellut que cobreix una realitat d'acer. Potser aquesta realitat d'acer, aquesta societat dura que s'amaga sota una capa d'amabilitat necessita ser sacsejada. Potser necessita d'una vegada més primitivisme, més reaccions instintives, més aportació dels homes.

Torno a prendre el telèfon.

- Senyor Bargaud.

- Senyora Presidenta -la veu greu de Bargaud mostra satisfacció-. Veig que heu pensat en la meva proposta.

- Ja sabeu com ha anat el debat. Sou parlamentari. Hi éreu.

- Heu escollit bé. Els homes no som rates. No som la pesta.

El necessito. I crec que té una mica de raó. No són la pesta, els homes. Però tampoc no permetré que es pensi que em té en les seves mans.

- Senyor Bargaud... La nostra és una aliança necessària. Jo vull fer passar el pressupost, vós voleu que les lleis d'igualtat es facin realitat. Que deixin de ser només uns papers aprovats sense traducció pràctica i que els homes tornin a tenir un paper en la direcció de les famílies, de les empreses, dels partits polítics...

- Ja sabeu que no demanem gran cosa -l'home recula i recupera el seu paper subordinat-. Només que a més d'iguals legalment, siguem iguals a les dones en la pràctica.

El cotxe fa un petit bot, i la pausa que m'obliga a fer modera una mica la meva resposta.

- De petita em van ensenyar que els homes eren uns criminals que no pensaven més que en fer guerres, i que sort en vam tenir que les dones dels presidents dels Estats Units i de la Xina es van posar d'acord en assassinar-los quan estaven a punt d'emprar les armes nuclears -l'home calla-. Senyor Bargaud... En dos-cents anys no hi ha hagut cap altra guerra mundial. Això és producte del govern de les dones.

- No per això s'ha de condemnar a la meitat del gènere humà al paper de cuidador i de reproductor.

- No va ser culpà d eles dones que quedessin tan pocs homes després de la guerra.

S'instal.la un silenci incòmode entre nosaltres. En Màrius em mira a través del retrovisor. Es preocupa quan discuteixo amb algú. És Bargaud qui trenca el silenci.

- Bé, Senyora Presidenta. Si deixem de banda aquestes diferències de base, creu que ens podem entendre? Creu que pot acceptar el nostre suport per aprovar el pressupost, a canvi de recomanar a les empreses que contractin més homes per càrrecs directius, de fer una campanya efectiva per la igualtat entre sexes?

- Sí, Bargaud, sí. I a desgrat del que li he dit, crec que serà positiu comptar amb l'aportació masculina a la societat. No en les àrees de la seguretat pública i dels càrrecs governamentals realment importants, que quedi clar. Però serà positiu comptar amb els homes en més coses que ara.

- Quedem entesos doncs, Senyora Presidenta -el to del parlamentari és de satisfacció-. Tots els homes del Parlament donaran suport al seu pressupost.

- Gràcies. L'espero demà de bon matí al meu despatx per enllestir els detalls de l'acord.

Apago el mòbil. Una sensació de lassitud s'empara de mi. Una sensació que conec. És la lassitud que precedeix a la tranquil.litat.

M'adono que el sol s'amaga. Ara me n'adono. Porto des de les sis del matí dempeus. Des de les sis del matí en tensió. Tindré problemes. Hi haurà un gran rebombori quan comenci a fomentar la igualtat real entre dones i homes. Però el que sento ara dins meu és el que sento quan he decidit correctament. Pactar amb en Bargaud, amb els homes, és el que he de fer.

- Senyora Presidenta.

La veu de'n Màrius em retorna al cotxe, allunya les meves cabòries.

- Quan estava al Parlament l'ha trucat el seu marit. Volia saber si l'havia d'esperar per sopar.

Miro al xofer. La seva esquena, el seu perfil. El seu rostre ters. Té trenta anys. Jo cinquanta. I què? M'acosto a la seva orella perquè senti el meu alè i li dic fluixet:

- Truca al meu marit. Digues-li que em quedaré al despatx a treballar tota la nit i que posi als nens al llit.

I truca a la teva dona. Avui no dorms a casa.

2-12-2013