AVIS

S'esperen en una sala, drets, en silenci, tensos i tristos. Cap del dos no es treu l'abric. Hi fa fred en aquest lloc, un fred que es fica als ossos. També al seu país hi ha llocs on el clima és similar, però no a la ciutat on ells viuen.

L'home es posa les mans a l'esquena, pensa que potser haver demanat veure el lloc ha estat un error. La dona camina lentament per la sala, passant una mà enguantada per una de les bastes parets de troncs, demanant-se per què les Llars d'avis han de ser tan incòmodes.

De l'altra banda de la porta tancada arriba una remor de passes i de converses en sordina, com si moltes persones parlessin entre elles en veu baixa mentre passen per davant de la sala tancada.

Després, la remor s'esvaeix i torna el silenci, fins que unes passes decidides s'acosten a la porta. Els germans es miren, i la porta s'obre per deixar pas a un home d'uns quaranta anys, de cara rodona i cabells negres, vestit amb un abric gruixut de color verd i uns pantalons de pana. La roba, les botes altes de pell que calça i la gorra de tweed que duu a la mà li donen l'aparença d'un propietari rural anglès.

- Bon dia. Sóc el Director -els estreny les mans-. M'han dit que volen veure el lloc.

Els altres es limiten a afirmar amb el cap, massa corpresos per parlar.

- D'acord. M'acompanyen ?

L'home es tomba i comença a caminar per un llarg passadís de terra de fusta, que grinyola una mica amb cada passa, fins que després de deixar enrere la oficina on els han atès en arribar, surten a un carrer fangós. Allà, el Director s'atura.

- Bé. Ara seguirem aquest carrer fins al final -es cala la gorra-. El lloc que volen veure és fora del primer recinte. Per preservar la tranquil.litat del nostre establiment, els demano que no es separin de mi i que en cas que ens creuem amb algú, no parlin amb ell. Els nostres hostes poden arribar a ser molestos amb els visitants, demanen notícies, proven de fer encàrrecs... Encara que els acompanyo amb molt de gust, tinc d'altres obligacions, no puc deixar que un hoste massa insistent ens faci perdre el temps.

Sense esperar resposta, l'home pren el carrer cap a la dreta i continua parlant.

- Com ja deuen haver apreciat, la Llar està formada per una gran quantitat de barracons de fusta disposats en fileres al llarg de diversos carrers. La fusta és barata en aquesta regió i creiem que aporta una certa calidesa als allotjaments. Procurem que els hostes se sentin acollits, i gairebé sempre ho aconseguim. De vegades passen coses com aquesta, és veritat, però només de vegades, i si ens comparem amb les Llars d'Ucraïna, que tenen un índex mol més alt d'incidents, podem dir que som una bona Residència.

Segurament, el seu pare s'hauria estimat més un establiment del sud de la Unió. És cert que el paisatge polonès no és el més alegre, que aquí els hiverns són crus, i també que la major part dels hostes són del sud i que no veuen més ni a la família ni als amics quan venen a viure aquí. Però que estiguem situats en aquest indret no és pas culpa meva ni del personal, és una qüestió de costos, i la Oficina de Llars va tenir en compte un munt de raons a l'hora de triar l'indret més adient per instal.lar-nos, i aquí ja hi havia unes antigues instal·lacions que es podien aprofitar.

D'altra banda, encara que és inevitable que el clima i la pèrdua de les relacions posin melancòlics als hostes, fem el possible perquè se sentin gairebé tan còmodes com a casa. Per exemple, tots els qui treballem aquí xampurregem alguna llengua morta: francès, espanyol, alemany... Ja se sap que la gent gran recorda més el que va viure a la infantesa que les qüestions d'actualitat i que se sent més còmode si es pot comunicar en els idiomes antics. No els amagaré que a nosaltres també ens ajuda poder impartir les directrius de manera que els acollits les entenguin. I si només els parléssim en anglès...

També oferim algunes comoditats: a la sala comuna hi ha calefacció, un cop al mes ve el metge, es menja carn un cop a la setmana... No està pas malament, oi?

Cap dels dos germans respon. Es limiten a caminar amb tanta cura com poden sense embrutar-se les sabates mentre passen davant dels barracons, procurant observar bé tot el què hi veuen: la pintura escostronada, la fusta humida... Tota la Llar és amarada d'un lleuger tuf a putrefacció que puja del terra fangós.

- Veig que observen les construccions -continua el Director-. Vam construir els barracons sobre pilones per evitar la humitat del terra. N'hi ha dos-cents i a cada un hi caben vint persones, les finestres tenen vidres i els hostes els repinten un cop l'any, de color groc, perquè contrastin una mica amb el gris habitual del paisatge i del cel. Vivim tota la tardor i part de l'hivern entre la boira. És inevitable que hi hagi boira en una planúria tan humida, ja s'hauran adonat que trepitgem fang encara que no hem sortit del caminet, i això que no plou des de fa un parell de setmanes!

A més a més, les setmanes que neva, deixem que els hostes es dutxin amb aigua calenta encara que això ens desequilibri el pressupost.

Els estranya no veure a ningú per aquí, oi? M'he adonat que buscaven gent amb la mirada. És que ara és l'hora de dinar, per això no hi ha ningú. No han sentit soroll de passes mentre m'esperaven? Sí, oi? Doncs és que els hostes d'aquesta secció anaven a dinar. Segurament, als barracons només han quedat els que reben menjar de casa i els malalts, que són els més pesats -el Director fa una ganyota, com si busqués la complicitat dels germans, que es miren una altre vegada sense contestar-. Per això els demanava abans que no parlessin amb ningú.

En definitiva -l'home no es desanima-, creiem sincerament que podem estar orgullosos del tracte que oferim als avis. I espero que vostès pensin igual després del que els he explicat.

Ara és una insinuació massa directa com per no respondre. És massa clar que el Director busca l'aprovació dels germans a la seva gestió. No poden continuar callant sense tenir problemes. Però els germans continuen fen-t'ho, obstinadament. El Director és a punt de perdre els nervis. Tria al que jutja més dèbil i li etziba una pregunta directa.

- No diu res, senyora? No vol opinar sobre el tracte que el seu pare ha rebut en la nostra Llar?

La dona no vol fer-ho. No sap mentir, i dir la veritat li pot portar problemes, però tampoc té ganes de callar. N'està farta, de callar.

- En les seves cartes, el meu pare es queixava del fred...

- Ah... Sí, és clar, el seu pare no estava habituat al clima.

- … I del menjar -fa una pausa abans d'atrevir-se a continuar-, de la roba, de les normes...

S'atura quan veu com la mira el seu germà.

- Bé, bé... -el to del Director és gèlid. No l'ha sorprès la observació de la dona, però sí que hagi gosat fer-la-. Ja sabíem això que m'explica, no es pensi que no ens preocupem de saber el que pensen els hostes.

Re-emprenen el camí, ara en silenci, i podrien haver continuat així, però el Director no en té prou. Ell fa una bona feina, n'està segur, i vol que se n'aprofitin els homes de bé, no els antisocials. A més a més, ha d'escriure un informe de la visita i ha de saber què pensen els visitants per omplir-lo

- Sí... Tots sabem que hi ha gent que es queixa sistemàticament: que si no hi cap tothom a la sala comuna, que si els forts ocupen els llocs més calents mentre els dèbils queden al ras... Però ja els he dit que els establiments ucraïnesos són bastant pitjors, i segur que la Unió va tenir en compte les característiques del seu pare a l'hora de triar-li la plaça. De tota manera -concedeix el Director-, puc comprendre-la senyora, vostè és una dona, és normal que no entengui que una mica de rudesa fortifica l'esperit. Senyor -ha decidit temptejar al germà-, vostè potser m'entendrà millor que la seva germana. Oi que sempre hi ha gent que es queixa sistemàticament, a tot arreu i en tots els àmbits? Que hi ha gent que mai en té prou? Que com més comoditats té més en vol?

Davant de la insistència del Director, el germà, més diplomàtic que la seva germana, afirma amb el cap. Ja és prou estúpid haver demanat de veure el lloc com per continuar mostrant menyspreu cap al sistema.

- Bé, bé ! -el Director sospira, alleujat d'haver doblegat a un dels visitants-. Ja em pensava que no estaríem d'acord en res!

L'incòmode de la situació ha fet que tots tres caminin depresa, i en poc minuts arriben a la tanca que delimita el primer recinte, una tanca de bigues de fusta i filat no gaire sòlida, pensada més per marcar un espai que no pas per a impedir el pas de ningú. Director i visitants travessen la gran porta oberta, surten al camp i comencen a pujar un turonet fangós esquitxat de clapes d'herba.

- Aquí no fem més que respectat l'ordre natural de les coses Els forts sempre s'han menjat als petits envellir no ens eximeix de socialitzar-nos i d'acceptar les regles.

La nostra generació entén que fer-se gran no vol dir viure sense més del patrimoni i de la pensió de la Unió, però la gent d'abans encara recorda d'altres temps més egoistes en què els pares feien el que volien fins que es morien, i sagnaven als fills i a la Unió. Provem que la idea de servei al país entri al cap dels hostes. La majoria ja ho ha entès abans d'arribar, i gairebé tots els que tenen dubtes recapacita de seguida i s'adapta. Als casos més difícils, als qui no volen acatar la llei de manera recalcitrant, els enviem al psicòleg. La medicació, si se la prenen, que sempre hi ha qui no la vol prendre, els ajuda a estar tranquils i a acceptar que la seva vida s'acaba, que han de deixar lloc als joves, donar els béns als fills i deixar-se cuidar per la Unió Europea.

Malauradament, sempre hi ha qui és tossut, qui no vol entendre res, qui desafia al fred, als gossos, als filats i als guàrdies, i prova de sortir del recinte.

Continuem endavant, si us plau. De seguida arribarem al cim del turonet.

Les passes dels germans es fan ara més lentes. Saben que s'acosten al lloc, i és encara més sinistre i desangelat del que imaginaven, més indigne, més primitiu.

- Ja hi som. Aquí els tenen, el filat interior i el mur de maons. Al capdamunt també hi ha un altre filat. El veuen? Sí, és filat militar, d'aquell que quan t'agafa no et deixa anar. Està electrificat.

El mur és llarg i molt alt, aquest sí que està pensat perquè els avis no marxin de la Llar, un espai entre ell i el filat dificulta l'excavació d'un túnel per creuar-los tots dos a la vegada.

- Quan un és jove és difícil entendre aquestes coses. Que la Unió electrifiqui les tanques de les llars d'avis, vull dir, però és que uns quants en marxarien, de la Llar, i no podem permetre que persones antisocials, que no estan d'acord amb les lleis, entrin i surtin quan vulguin del recinte. Abans, quan el nostre sistema de seguretat no estava tan perfeccionat, algun avi marxava de tant en tant. Imaginin la situació: un ancià estranger pica a la porta d'un pobre camperol polonès i li demana menjar i roba. La visió d'un desconegut que ja ha deixat enrere els bons anys, ferit, perquè sempre es ferien quan saltaven la tanca, entre aquesta boira, devia ser esfereïdora. I a més els demanaven menjar! Com si a la gent de per aquí els en sobrés!

Deixem que els hostes surtin del primer recinte i vagaregin per aquí perquè la visió de les dificultats desencoratgi als inadaptats, però l'experiència ens va recomanar prendre mesures com la d'electrificar la tanca per evitar les queixes dels pobles veïns i ara ja no tenim fugues. Els incidents queden sempre en temptatives. Hi ha qui continua provant-ho, és clar, però els obstacles actuals són infranquejables.

Els germans es miren la tanca i el mur. Pensen en el seu pare, tan vital, tan rialler, el veuen acostant-s'hi de nit, furtivament. Ja no és que no vulguin dir res, és que no poden. Les llàgrimes que no s'atreveixen a vessar formen una enorme bola que els ennuega.

El Director ha observat als visitants, ha deixat que el filat i el mur facin efecte en ells abans de prendre's una petita venjança.

- El seu pare va voler-ho provar -diu-. No va ser capaç d'adaptar-se. Malauradament per vostès, perquè és una nota desfavorable en els seus propis expedients de jubilació que els pot fer anar a raure a Ucraïna quan els arribi el torn, malauradament per mi, perquè cada incident és una taca en l'expedient de la Llar, i malauradament per ell, perquè no ha aprofitat la nostra hospitalitat.

Va provar de saltar justament per aquí. Ho havia estudiat, eh, no es pensin que ho va fer a la babalà. Va trobar una errada en el nostre sistema de vigilància i va aconseguir acostar-se a la tanca prou vegades per a fer un petit túnel i evitar el primer filat. “Humanum errare est”, deien els romans. No tornarà a passar. Hem millorat la seguretat en aquest punt.

També s'havia fabricat una corda. Encara no sabem com, però ho esbrinarem. I fins i tot un ganxot d'acer ! Per això i només per això va aconseguir enfilar-se al capdamunt del mur.

Per allà, justament per allà, es va enfilar. Veuen aquests maons esgarrapats? Devia ésser un home fort, el seu pare. I intel.ligent.

Era enginyer, oi? Si. Era enginyer. No cal que s'esforcin en contestar. Ho diu al seu expedient. Per això va ser capaç de planificar la sortida.

Això sí, per molt intel.ligent que fos, no disposava de tota la informació necessària. No sabia que la tanca està electrificada. No els ho hem dit als hostes, saben. Deixem que els antisocials ho descobreixin ells solets.

El vam trobar allà pel matí, penjat del filat.

El Director assenyala un punt del mur, esquiva la mirada d'odi del visitant i mira a la dona.

- És una llàgrima, el que veig en els seus ulls, senyora? No plori. Un bon ciutadà no plora davant aquestes coses. Va ser el seu pare qui va decidir allunyar-se de la nostra hospitalitat i trencar la llei.

Comprenc el dolor de perdre a una persona estimada, però el seu pare era un inadaptat, un antisocial que amb la seva ànsia d'independència i singularitat pertorbava la bona marxa de la societat. No habituar-se als canvis vitals no és excusa per no complir la llei. Sento dir-los això d'aquesta manera, però és la veritat.

Després d'aquestes paraules, el Director es retira unes passes i deixa que els germans s'agafin de les mans uns instants, mirada fixa en el mur.

- Bé. Sé que només han estat uns minuts i que venen de Barcelona, que està realment molt lluny, però és que no els puc deixar quedar més. Hauríem d'anar baixant per signar la paperassa i perquè recullin els efectes personals del seu pare que tinc al despatx.

Els germans es tomben lentament i comencen a baixar. L'home duu a la seva germana de la mà.

- Vigilin, la terra es gela i és fàcil caure i trencar-se una cama.

Ara en parlarem amb calma, però, perquè s'ho puguin anar pensant, els avanço que si és el seu desig i ho poden pagar, estan autoritzats a repatriar el cos. Això sí, no és indispensable. La Unió, fins i tot en aquests casos, paga l'enterrament, i al poble d'Auschwitz hi tenim una fossa comuna.

25 de juliol de 2012

Inspirat en una foto de la Mercè Rial