OMBRA

- Què vol ? -la veu del cambrer fa emergir l'home del seu món-.

- Un tallat, si us plau, i una d'aquelles enciamades farcides.

Mentre el cambrer es posa darrera de la gran barra de fusta per preparar la comanda, l'Ombra no pot evitar pensar que potser s'ha fixat en el seu nas, massa vermell, o en la seva roba, massa pobre per aquell bar del carrer Llibreteria ple de turistes, però llavors es mira al mirall de la cafeteria i es relaxa una mica. En realitat, pensa, va ben vestit, de forma modesta, però ben vestit: duu la brusa blava típica del obrers, pantalons de pana, un bon abric i una gorra d'aquelles de llana amb visera. Fa anys que no vesteix tan bé. Ni tan sols quan tenia feina s'havia pogut comprar tanta roba nova d'una tacada.

L'Ombra encara recorda quan treballava a Can Faus carregant i descarregant camions durant dotze hores diàries, fes fred o calor, estigués sa o a 40 de febre. Era una feina dura, però la recorda amb afecte perquè aquells van ser els millors anys de la seva vida.

Havia arribat a Barcelona amb quinze anys, fugint d'un poble petit i d'una existència marcada des del seu naixement. Si s'hagués quedat a casa els pares, hauria passat d'obeir al pare a obeir a l'hereu, no s'hauria pogut casar ni tenir fills, no hauria pogut decidir per ell mateix. Per això no es va quedar al Pallars, per això i perquè marxar era una aventura, i a un noi fort i extravertit com ell l'atreia l'aventura.

De seguida va trobar feina a Can Faus i va aprendre a gastar-se la paga a les tavernes. A pagès, la gent creix forta i sap beure més que a Barcelona, i a les noies els agradaven el seu tarannà simpàtic i els seus braços forts. Quan es va saber pel barri que es casava amb la Margalida, més d'una veïna el va venir a beure per acomiadar-se com calia.

Pobre Margalida. Sabia que si li tolerava les petites escapades sempre tornaria amb ella. Ella sí que l'entenia. I a més a més, li va donar una filla. El dia que va néixer la Caterineta va ser el més feliç de la vida de l'Ombra. Pobre, pobre Caterina.

Van passar uns quants anys, va carregar milers de caixes, va oblidar el Pallars, i Barcelona es va anar menjant a poc a poc la seva salut. La manca de menjar, les llargues jornades i la pols del magatzem de fils de la fàbrica, el van afeblir. Al poble tampoc no es menjava gaire, i és ben cert que sempre hauria estat pendent dels desitjos del germà, de l'hereu, però no li hauria mancat un plat a taula.

I és que a Barcelona la bona vida li va durar uns pocs anys, només uns pocs anys.

Quan la Caterina va complir cinc anys, l'Ombra ja estossegava una mica, estava més prim que en arribar a ciutat i les noies ja no se'l rifaven, però era feliç. Tot va començar a anar de mal borràs quan un company es va entrebancar i li va etzibar un cop a l'esquena amb una caixa. Va ser aquell cop el que ho va espatllar tot.

El metge de la fàbrica li va dir que havia de descansar, que tenia un nervi tocat, però el dia que no treballava no cobrava, i si un dia no cobrava, la seva filla no menjava, així que va seguir treballant mentre el seu braç esquerra s'adormia cada dia una mica més, perdia cada dia una mica més de força, fins que un matí li va caure una caixa de fils i no la va poder recollir.

Va tornar al metge, que li va dir que caldrien mesos de repòs perquè el seu braç tornés a funcionar, que ja no podia fer la seva feina, i va haver de demanar-li al gerent que el posés a fer alguna altra cosa, però en Sampere no es va compadir d'ell, no va tenir en compte els vuit anys que portava treballant com un burro. "Vostè només és bo per això, Querol. No li puc oferir res més".

I l'Ombra va perdre la feina.

La Margalida va ser qui va haver de treure'ls les castanyes del foc. Mentre el braç de l'Ombra reposava, la seva dona va rentar roba, va fregar escales i va inventar-se el que va caldre perquè la família mengés, però encara que el braç es va curar, l'esperit de l'home no es va curar mai. El sentiment d'humiliació que li va deixar ser acomiadat d'aquella manera, haver de menjar de l'esforç de la seva dona, van fer que l'Ombra es cregués en Sampere, que pensés que realment no era bo per a res més que no fos dur pesos amunt i avall com un animal.

Va deixar de buscar feina i passava el dia a la taverna, entre aiguardents i vins, agafant-li a la Margalida els diners que ella no aconseguia amagar o gastar abans que ell li prengués. Quan no podia gastar-se els diners de la dona, s'ajeia davant d'alguna església i pidolava, fins que tenia prou euros per prendre unes cerveses.

Aquesta va ser la seva nova vida, fins que la dona va trobar feina en una tèxtil, el va deixar, i es va emportar a la Caterina. Ella l'estimava, sí, però no volia viure amb un borratxo.

L'Ombra va provar de parlar amb la Margalida unes quantes vegades, de fer-la tornar, fins que una nit que va a anar a veure-la amb un parell d'ampolles de vi al cos, el seu nou home li va deixar clar a base de cops de puny que en aquella casa no era benvingut.

Ja no va veure mai més ni a la dona ni a la filla, i va acabar per habituar-se a viure sense la Margalida. Li agradaria pensar que va tornar a ser feliç fins que va morir d'asbestosi. No saber on és la Caterina sí que li sabia greu, i encara li'n sap. A desgrat que l'alcohol l'absorbia gairebé del tot, alguns coneguts li havien explicat que no es feia amb el padrastre, i dins seu mantenia l'esperança de recuperar-la algun dia.

Però els de la Protecció a la infància no pensaven igual, i li van prendre fins i tot l'esperança de tornar a tenir una filla. Quan va morir la mare se la van endur a un centre de menors, i allà es va estar la Caterina fins que una família la va adoptar. No ho sap perquè li digués ella, sinó perquè un dia els Mossos se'l van endur a comissaria i li van donar un paper en què li comunicaven l'adopció.

Segons l'Administració, l'Ombra és una mala influència per la seva filla, no és apte per fer de pare. Ell ja sap que no ha estat un bon pare, però per què li van negar el benefici del dubte? Per què els funcionaris el van donar per mort?

Segur que al malparit d'en Sampere no li haurien fet això. A ell l'haurien tractat amb més respecte si hagués caigut en desgràcia.

En Sampere... Des que aquell malparit el va acomiadar, la vida va deixar de ser-ho.

En Faus i en Sampere són davant del Palau de la Generalitat. Les grans rodes de radis de fusta blanca i els llargs motors de vuit cilindres dels seus Hispano-Suiza d'acer negre, aparcats a la Plaça Sant Jaume, contrasten amb els carros tirats per mules que reparteixen les mercaderies per Ciutat vella. Les seves dones parlen de les darreres tendències de la moda parisina, recolzades en els seus paraigües grocs, i s'elogien mútuament els abrics de pell, mentre esperen que els dos homes acabin de comentar la reunió que el gremi acaba de mantenir amb el President.

En Faus té una fàbrica. Una gran fàbrica. És veritat que els afers no van bé, però encara té una fàbrica que fumeja i produeix. No es preocupa gaire de la gestió diària del negoci, per això té a en Sampere, però el seu vestit verdós i el seu barret Stetson són presents a totes les reunions de prohoms de la ciutat. Fins i tot els col.legues del Gremi l'han comissionat un parell de cops a Madrid per defensar els seus interessos i, com avui, participa en les trobades d'industrials amb el President.

• Sampere... Li dic que no pot ser. No podem continuar així. No hi ha crèdit, els francesos anul.len comandes, els americans i els xinesos ens prenen els mercats... Des d'ací no fan res, i des de Madrid, tampoc. Els empresaris paguem impostos, donem feina, poca, però en donem, impedim que esclati la revolució... I com ens ho paguen? Amb inacció. Ens ho paguen amb inacció.
• Té raó, senyor Faus, té raó... Però vol dir que a Madrid s'ho prendran seriosament, això? En realitat a ells les fàbriques tant se'ls en donen, només els preocupen les finances i l'agricultura.

En Sampere és un home intel.ligent. De ben jovenet va saber cridar l'atenció de l'amo amb la seva diligència. Ser barceloní, fill de botiguer, i haver estudiat econòmiques a Esade, li va obrir les portes del departament de compres de Can Faus. Unes quantes bones decisions i un cop de sort, l'havien dut a la gerència. A partir d'aquell moment, havia pogut fer un matrimoni adequat a la seva posició social, havia pogut enviar al fill a treballar a la City de Londres, i havia acabat guanyant molt més que el seu germà, que s'havia quedat la botiga familiar. El bigoti molsut i la pràctica de la boxa, completen la seva aparença d'home fort i respectable.

• Se me'n foten els problemes dels de Madrid, Sampere -la mirada d'en Faus recorre el cos d'una turista rossa de llargues cames-. El cert és que si no fem alguna cosa, els obrers ens cremaran les fàbriques.
• Té raó, senyor Faus, té raó -en Sampere ha seguit la mirada de l'amo i es retorça el bigoti per amagar un somriure-. Primer les cremaran, i després, tots a passar gana. Els obrers els primers.

En Luigi ha escoltat les dues darreres frases mentre creua la plaça des del carrer Ferran en direcció Llibreteria. Què en saben ells dels obrers, pensa, si només se'ls miren de lluny, si els eviten com si tinguessin la verola? Què en saben ells, de passar gana, si omplen la panxa cada dia?

En Luigi és italià però ja fa uns quants anys que viu a Barcelona. No hi va venir per treballar en una fàbrica, hi va venir per treballar en una cosa més important, en una feina que li produeix algunes satisfaccions i molts desenganys. L'italià passa a prop dels empresaris amb el coll de l'abric ben aixecat i la gorra ben calada, observant-los dissimuladament sense que ni els dos homes ni el xofer d'en Faus se n'adonin. Hi ha massa trànsit a la plaça, un constant anar i venir d'obrers, funcionaris, empleats de coll emmidonat i turistes, molts turistes, que aprofiten els preus baixos dels vols per visitar la ciutat. Quin món més estrany en què volar és barat i menjar car. Si l'Ombra ha estat puntual, pensa en Luigi, avui serà un dia de satisfaccions.

Quan es van conèixer, l'Ombra es deia Querol i dormia a sota d'un dels ponts del Riu Besòs, sense preocupar-se de res més que de beure, beure i tornar a beure. Què hi devia veure en Luigi en aquell alcohòlic? Va ser el seu instint de reclutador el que va descobrir-ne el potencial, el que li va fer intuir que era davant d'una persona que no tenia res i que sabia que ja no ho tindria. Feia anys que es dedicava a buscar homes com aquell entre les desferres humanes que deixava la indústria.

En Querol va complir amb les seves expectatives: havia entès el que s'esperava d'ell, havia deixat la beguda, s'havia acontentat amb un llit, un plat a taula i carbó per escalfar-se, i quan es va convertir a la fe ho va fer sense dubtes. Un dia li va explicar a en Luigi com havia canviat, com era abans i com s'havia tornat discret i silenciós, com tot el que havien parlat entre ells li havia fet entendre que només hi havia una cosa que el satisfaria, una cosa que també seria útil a altra gent.

A partir d'aquell instant, en Luigi el va integrar plenament en la organització i va començar a encarregar-li feines. Per la seva forma d'executar-les, l'Ombra es va guanyar el seu malnom, i avui compliria el darrer encàrrec, perquè avui l'Ombra obtindria allò que li havia demanat a l'italià, aquell encàrrec que el satisfaria a ell i a d'altra gent.

En Luigi empeny la porta de fusta i vidre de la cafeteria. L'Ombra es a dins, assegut a la barra, xarrupant un tallat entre el dringar de les culleretes i l'esbufec de la màquina de cafè, ignorant la resta de clients, mirada perduda. Sembla un pobre obrer cansat, fora de lloc en aquell lloc per estrangers.

- Un cafè, si us plau -l'italià s'asseu al costat del seu company sense dir-li ni mitja paraula-.

- Sucre? -li demana el cambrer mentre deixa la tassa al seu davant-.

- Sí, gràcies. S'hi està bé aquí dins, eh? -llavors sí que es dirigeix a l'Ombra-. En canvi, a la plaça Sant Jaume fa un fred que pela.

- Molt? -la veu del seu company és serena-.

- Home, jo sóc fredolic, però em sembla que avui fa fred de debò. Jo diria que no estem a més de tres graus.

- Déu n'hi do -el cambrer deixa un sobre de sucre davant d'en Luigi-. Fa vent? -pregunta-.

- No, vent no en fa.

- Quant és?

- Dos cinquanta.

L'Ombra paga el seu tallat i s'acomiada.

- Que tinguin un bon dia.

- Bon dia -respon l'italià amb aire distret-.

- Aquest home agafarà un refredat – li diu el cambrer-. S'ha estat aquí una bona estona sense treure's l'abric i ara surt al carrer.

És cert, l'Ombra no s'ha tret l'abric en la mitja hora llarga que ha passat a la cafeteria, i ara, en canvi, mentre camina cap a Sant Jaume, se'l descorda. Està un xic nerviós. No és el primer cop que es posa nerviós abans de fer una feina, però aquesta és l'última i la més important, per això prova de respirar profundament, de caminar sense pressa mentre esquiva els estrangers que s'aturen davant dels aparadors.

Abans d'ahir, en Luigi li va dir que la Patronal es reunia a Palau i que en Sampere i en Faus hi serien, a la reunió. "Tu m'esperes a la barra de la cafeteria de Llibreteria, aquella de la porta de fusta. Hi arribes a les onze, i si a les dotze no m'he presentat, te'n vas".

Encara no són les dotze, en Luigi ha vingut, i segons ell estan a tres graus, o sigui que a Sant Jaume hi ha en Faus, en Sampere, i un altre a qui també s'haurà de carregar.

Quan arriba a la cantonada de la plaça, l'Ombra s'atura un instant a la paradeta de gofres. Els companys italians que el van instruir li van ensenyar que les cues són útils, que els cossos dels clients t'amaguen, però et deixen examinar el terreny més enllà. Hi ha dos cotxes a un costat de la plaça i entre ells dues dones juntes, separats d'elles, a l'alçada del morro dels vehicles, xerren en Sampere i en Faus, amb els seus abrics llargs i les seves sabates fetes a mida.

En Faus treu el rellotge de l'armilla, un rellotge de butxaca de plata massissa que val el sou d'un any de qualsevol obrer. L'Ombra ho sap del cert, un dia el seu antic amo l'hi va ensenyar.

Si en Faus treu el rellotge és que potser volen marxar, cal apressar-se, però en Luigi ha dit "tres" i no veu al tercer per enlloc. L'Ombra dubta. Potser el tercer l'aturarà, però si espera massa perdrà la oportunitat...

Decidit, l'Ombra deixa d'amagar-se darrera la cua, s'obre l'abric del tot, hi fica la mà a dins, empunya la Mauser C96 que duu a la pistolera i camina decididament cap al primer dels cotxes.

Falten cinc, quatre passes, en Faus guarda tranquil.lament el rellotge dins l'armilla, el seu abric es doblega contra la seva cama dreta i en Sampre li assenyala el plec, cap dels dos no veu com s'acosta. Tres passes, dues passes... El motor del primer cotxe és davant seu. Treu la pistola de l'abric, l'amartella, i llavors el veu. El xofer és acotat, s'està cordant una sabata darrera el cotxe. L'Ombra fa una passa cap a la dreta, esquiva el morro de l'Hispano, aixeca l'arma, apunta al xofer i dispara. La 9mm envia a l'home al terra amb un enorme forat a l'esquena. Segurament l'ha matat, però a l'Ombra no li sap gens greu perquè tots els xofers són pistolers al servei dels amos.

• Sampere! Faus!

No hi ha necessitat de cridar, l'Ombra és davant d'ells, a dues passes, els té a tocar. I el miren. En Sampere el reconeix, obre la boca per dir-li alguna cosa, però no té temps de fer-ho. Ja no li queda temps per a res més.

Sona un tret. La bala rebenta la cara d'en Sampere.

- Per la meva filla !!!!

En Faus veu la mort, la reconeix, fa una ganyota de terror, i l'Ombra dispara de nou.

La plaça és un caos, tothom crida o prova d'amagar-se. Un policia surt corrents de la Generalitat, amartella el subfusell i dispara. L'Ombra ni fuig ni s'acota, impassible, es tomba i respon als trets quan escolta el xiulet de les bales quan passen pel seu damunt. La primera ràfega del Mosso ha sortit alta. Entre les 9mm de la Mauser, que foraden la pedra de la paret de Palau al seu voltant, el policia apunta millor i dispara de nou. Aquest cop no erra els trets.

L'Ombra veu venir les bales, sent un cop al pit, és llençat enrere, foradat, acabat, com un ninot, sobre el capó del cotxe. Exhala un sospir, un sospir que no és de dolor sinó de cansament, de cansament de viure. I mor.

Quan cessen els trets, els vianants surten a poc a poc dels seus amagatalls, s'alcen del terra, els primers tafaners s'acosten a examinar els cossos abans que la policia els n'allunyi, arriba un metge, més policies, algú reanima a la dona d'en Sampere que s'ha desmaiat...

Al cap d'unes hores, la plaça tornarà a ser la d'abans. Demà, els diaris parlaran dels fets, diran que un anarquista va assassinar a uns prohoms, tertulians a sou dels partits glossaran als empresaris a les emissores de ràdio, i el President de la Generalitat parlarà amb el president espanyol... una altra vegada. Al cap d'una setmana, l'opinió pública oblidarà els fets. Són uns fets massa comuns a la Barcelona del 2050. Només les famílies d'en Faus i d'en Sampere els recordaran, i potser, només si en Luigi la troba, la Caterina podrà llegir la carta que l'Ombra li va deixar i recordar al seu pare no només com un borratxo sinó també com una persona que finalment va obtenir venjança per la felicitat que li van prendre, per les oportunitats que mai li van deixar tenir. 

 8 de juliol de 2012