EXTIRPACIONS

(Publicat al recull "De Tot Cor")

• Tu estàs enamorat!
• No, dona, no!
• Que sí.
• Que no!

Potser sí que n'estava, d'enamorat, però l'Albert no ho volia reconéixer. El que sentia per la Sandra era maco, molt maco, però les implicacions físiques de l'enamorament li feien fàstic. I no només fàstic. Li feien por. La Sílvia es va recolzar a la taula i es va inclinar cap a l'Albert. Feia anys que eren amics i mai no havia passat res entre ells, però aquells ulls blaus i aquella cara tan bonica sempre el torbaven en les distàncies curtes. Es va afluixar el nus de la corbata.

• De què tens por? -va demanar-li-. D'enamorar-te o de donar-li el cor a una altra persona?

• Suposo que de tot... -L'Albert es va mullar els llavis en el tallat-. No m'he enamorat mai. No sé si paga la pena. No sé què fer. Mira, potser és millor que canviem de conversa. Per què has arribat tard?

• Doncs, ho sento, però ha estat per amor. Precisament és l'amor el que m'ha fet arribar tard. El Jan ha sortit a navegar i, com que em marejo, m'he hagut d'aturar a dos bars a vomitar.
• Ho veus! -saltà l'Albert-. És fastigós! T'enamores. I com que a l'altre li agrada navegar i sempre porta el teu cor al damunt, el teu cor es mareja i et passes el dia vomitant encara que no hagis posat ni un peu al vaixell.
• Només és un petit inconvenient -va dir la Sílvia sense gaire convicció-.

• Per més que hi penso, no ho entenc. No entenc que quan t'enamores t'hagis d'arrencar el cor per donar-li a l'altre.
• Que hi pot haver més maco que donar-li una part de tu mateix a la persona que estimes?
• Com pot ser maco carretejar amunt i avall una capsa amb un múscul d'altri? -respongué ell- I si te'l perden?
• No es pot perdre, Albert -la noia el mirà gairebé amb compassió-, tots sabem sempre on és perquè forma part de nosaltres mateixos, encara que no el portem al damunt.
• De tota manera... No pot ser bo, això. Mira, avui he fet un judici de divorci. El contrari, la dona, negava que fos infidel al marit. Demanava una pila de diners i basava les seves peticions en petites mentides. Ha deixat al meu client com un drap brut. Li ha dit de tot. Ara, quan hem tret la capsa com a prova, ha empal.lidit.
• Com era el cor? -la Sílvia gairebé salivava, com si estigués mirant l'últim capítol d'un culebrot-.
• Negre. El cor més negre que he vist mai. I mira que n'he vist, des que porto divorcis. Fixa't si era negre, el cor, que la jutgessa ha dictat la sentència de viva veu al final del judici i m'ha donat la raó en tot. No entenc que la gent s'entesti a dir mentides en aquestes situacions quan saben perfectament que els seus cors serviran com a prova.

La Sílvia el mirava fixament. Somreia. La vehemència amb què l'Albert parlava era una novetat. I només significava una cosa. Va agafar-lo de la mà.

• Sí que estàs enamorat, sí.

L'Albert va abaixar el cap, vermell com un tomàquet, i ho va reconèixer.

• Sí.

Havia passat un any i escaig, des d'aquella conversa. L'Albert estava palplantat a la vorera, davant de la porta de la consulta, sense decidir-se a prémer el timbre. Encara que s'havia tret la corbata sentia una escalfor malsana que el recorria de dalt a baix. "Doctor Petit. Extirpacions de cor", deia la plaqueta. Si premia el timbre, perdria el control sobre la seva pròpia vida. Li semblava veure com la por s'alçava darrere seu i l'abraçava. Va posar el dit al damunt del timbre i el va enretirar. Va passejar els ulls pel carrer. Un adolescent va passar pel seu costat i va somriure, com si no fos el primer cop que observava una escena com aquella.

Va repetir-se una altra vegada els arguments en pro i en contra. A una banda, la Sandra, a l'altra, el forat al pit i a la cartera. I és que aquella barbaritat era terriblement cara. No només havies de pagar l'extirpació, que naturalment no cobria la Seguretat Social, sinó que, a més a més, havies de pagar la reconstitució estètica per no ensenyar la cicatriu. Va allunyar la mà del timbre i se la va ficar a la butxaca. Marxava. Se n'anava d'allí i s'estalviava tot allò. Però llavors el va visitar el somriure de la Sandra. Tant dolç, tan maco... Per què havia de tenir aquell somriure una noia tan tradicional? "Ja fa gairebé un any que sortim, quan em donaràs el teu cor?" li demanava constantment. Per ella era fàcil dir-ho. Potser feia quinze anys que havia donat el cor per primera vegada, a un amor d'adolescència. "Ja el tens metafòricament, no et cal tenir-lo físicament" li responia ell. Així havien passat un parell de mesos, ella pressionant-lo, ell escapolint-se, fins que després d'un sopar amb la Sílvia i el Jan, ella li etzibà que el Jan li havia donat el telèfon del seu metge, el tal Petit. S'havien enfadat molt, aquella nit. Qui era el Jan per ficar-se on no el demanaven? Ni tan sols li queia gaire bé, el nen ric aquell, el tol.lerava només perquè era la parella de la Sílvia, però no tenia cap dret a enviar-lo al metge. De tota manera, la Sandra el va saber manipul.lar, ara se n'adonava. Primer li havia donat un ultimàtum, o li entregava el seu cor, o l'engegava, però després li havia fet l'amor com una salvatge. I l'Albert s'havia rendit amb armes i bagatges. "Aniré a veure al Doctor Petit". "Doncs ja pots anar apagant la cigarreta. M'agraden els cors ben vermells". A sobre, no podia fumar!

• Si us plau, què em pot deixar passar?

La veu el tornà a la realitat. En tombar-se es va trobar a una senyora gran al davant. Un pèl confós, l'Albert trigà una mica a reaccionar, però va acabar per apartar-se una mica de la porta. La dona va ficar la clau al pany i, abans d'entrar a l'edifici, es va girar cap a ell.

• Ve a veure al Doctor, oi? El pare del Doctor va operar-nos al meu marit, que en pau descansi, i a mi -continuà, sense deixar-li dir res-. Tots dos alhora, un al llit de l'esquerra i l'altre al de la dreta . Va ser tan bonic despertar-me de l'anestèsia i tenir el seu cor al costat, ben embolicat. El dia més feliç de la meva vida -l'Albert l'escoltava sense saber què dir-. Té por oi, jove? -semblava que aquella dona li llegís el pensament-. No en tingui. És senzill. T'adorms, i ja està. I li asseguro que la seva muller serà la dona més feliç del món.

Potser va ser perquè només necessitava una empenteta, potser perquè en lloc d'exigir, va recomanar... No ho va saber mai, però el cert és que va seguir a la dona cap a l'ascensor i va pujar a la consulta del Doctor Petit.

Explicacions diverses, anàl.lisis diverses, signatures diverses, tot força depresa fins que va arribar la pregunta, però no va ser exactament la pregunta que esperava, no li va demanar quan li aniria bé operar-se, no li va donar cap oportunitat de repensar-s'ho.

• Au va! -li va etzibar el Doctor, un home gras de pell vermellosa-. Vol que ho fem ara?
• Ara???!!! -la por tornà a assaltar-lo amb força, i el metge se'n va adonar-.
• Sí home, sí. Vostè és advocat, oi – remenà una mica els papers que hi havia al damunt de la taula-. Avui és divendres i són les sis de la tarda. No em dirà que té visites, oi? Miri, si ho fem ara, dilluns pot estar treballant una altra vegada.
• Però...
• Aquí tenim tot el necessari, li ho acabo d'explicar.
• Sí, però...
• Marga! - el metge va cridar a la infermera que va treure el cap per la porta- Prepari-ho tot per operar, si us plau. Seria tant amable de deixar-me la tarja de crèdit? Gràcies -li donà la tarja a la infermera-. Tregui's la roba. Pot deixar-la aquí mateix -posà una cadira davant de l'Albert-. Avisarem als seus pares, no es preocupi -li digué mentre l'empenyia suaument pel passadís-. Marga! Li faria res signar el comprovant de la tarja? Molt bé. Estiri's aquí, a la llitera. Marga! Molt bé. Ara rel.laxis -li posà una mascareta a la cara-. L'anestèsia triga una miqueta a fer efecte, però en cinc minuts es quedarà vostè ben adormit i no sentirà...

Res. Era veritat. No va sentir res quan li van extirpar. En comparació, l'operació d'estètica va ser més complicada. La pell encara li tibava una mica. I això que ja feia dos anys que s'havia operat. Fet i fet, no era tan terrible viure sense cor. De bon començament havien tingut uns quants problemes amb la Sandra, no podia evitar mirar dins de la capsa on ella guardava el seu cor un parell de vegades al dia, per veure si el cuidava bé. I ella s'enfadava. Li retreia la seva desconfiança. A poc a poc, però, s'havia habituat a la situació i havia deixat de fer-ho. Havien estat dos anys gairebé perfectes. En tenir parella, havia refet molt les amistats amb els vells amics que també en tenien. Es veien molt amb la Sílvia i el Jan. Sovint, sopaven plegats. Fins que, de sobte, alguna cosa havia començat a fallar entre ell i la Sandra. Ella va començar a tenir feina, molta feina. Arribava tard, havia de treballar bastants caps de setmana... I és clar, tanta feina afectava moltes altres coses. L'Albert començava a estar una mica fart i desil.lusionat. Aquell matí era diumenge, la Sandra havia hagut d'anar a l'empresa i li havia dit que tornaria de nit. Hauria de passar el diumenge tot sol i, per acabar-ho d'adobar, cap al migdia havia començat a sentir uns marejos terribles. Ja no sabia quants cops havia acabat vomitant al lavabo. Li feia mal el cap, tenia la boca seca. I a sobre, s'avorria. Va trucar a la Sílvia. Potser si a primera hora de la tarda es trobava una mica millor, podia anar a casa seva a fer un cafè amb ella i el Jan.

• Hola.

La veu de la Sílvia encara era pitjor que la seva.

• Què et passa? Que no et trobes bé?
• Ai, hola Albert. No. No em trobo gens bé. En Jan ha sortit a navegar i s'ha endut el meu cor. Fa tot el dia que vomito.
• Jo també estic marejat -va dir-. I també fa tot el dia que vomito.
• De debò? I la Sandra?

El to de veu de la Sílvia expressava una sospita que no s'atrevia a formular en paraules, i l'Albert va sentir un calfred.

• M'ha dit que avui havia d'anar a l'oficina.
• Albert... -la veu de la Sílvia es va trencar en un sanglot-. Tinc el cor del Jan al davant i és...

L'Albert va deixar caure el telèfon, va volar més que córrer cap a l'armari de l'habitació, va fer espetegar les portes contra la paret, va llençar els llençols a terra i va agafar la capsa d'alumini folrada de vellut. Quan la va obrir, va veure el cor, el cor de la Sandra. El cor més negre que mai no havia vist.