CLAU

Esbufego. Esbufego massa. Estic en forma. Però ells també ! Miro enrere. He de saber si mantinc la distància... Ufff. Sí. Afortunadament si... Són dos... I semblen forts... Marroquins... Ja sé què hi fan aquí... Ho sé... Ja no queda gaire. Un semàfor en vermell. Un cotxe, un altre... Un espai !!... Travesso el carrer... Merda !! Aparti senyora !! Miro enrere. M'han guanyat terreny. Fico la mà a la butxaca de l'abric... Hi són les claus ? Sí !... Ufff. Tombo la cantonada, trec les claus, pujo els dos graons, obro el pany, entro a casa, em tombo, veig una cara a un parell de metres, tanco la porta. Bum !!! Ha xocat... Ha xocat contra la porta.... M'hi recolzo. Bum ! Bum ! Bum ! El marroquí dóna cops de puny a la porta. No cedirà. D'altres han provat de tirar-la a terra sense aconseguir-ho. Ara començaran a picar al timbre. Efectivament: Riiiiiinnngggg !!! Riiiinnnnggggg!!!

Inspiro i expiro un parell de vegades, profundament. La porta tremola. Provo de recuperar l'alè mentre em trec l'abric. No és un abric pensat per córrer. El deixo al penja-robes.

"Riiiiiinnnggg !!! Riiiiiinnnnggg !!!"

- Anastàsia... -la meva moreneta està sortint de la cuina per anar a obrir-. No obris. Desconnecta el timbre.

La noia em mira, estranyada, però fa mitja volta i se'n va cap al quadre elèctric, regal.lant-me una visió del seu culet. Un culet preciós, rodonet, dur. Va totalment depilada, cuixes, aixelles, entrecuix... I el cosset de làtex li queda tan bé !

"Riiiiinnnggg !!!"

Encara que continua sonant, el timbre ha passat a un segon terme.

- Anastàsia -li dic fluixet-. Espera't un moment

S'atura. La cabellera negra i arrissada li arriba gairebé fins al final de l'esquena. Passo la mà per la seva espatlla nua, estiro el collaret de cuir fins que el seu cap es recolza en el meu pit. Li veig les mamelles, grosses, dures, els mugrons rosats, la puntera de les botes altes de tacó d'agulla... Li grapejo el cul amb una mà.

- Què bona que estàs, collons.

Li fico la mà a l'entrecuix, començo a masturbar-la. Només una miqueta. No diu res. M'aturo. Tinc feina.

- Fes allò del timbre i puja al despatx.

- Sí. Ara mateix.

Pujo cap al primer pis, i penso en la carrera. Fer-me córrer com un esperitat ! Maleïda Aixa !

Entro al meu despatx. Té un aire provençal. Sempre em van agradar els mobles de fusta i les parets pintades de verd clar. Per això, quan vaig començar a guanyar diners, vaig comprar aquesta casa antiga a l'eixample, entre Bruc i Girona, i la vaig fer reformar sense estalviar-me ni un caprici: rajoletes d'or a la dutxa, electrodomèstics control.lats a distància, bodega climatitzada... i cambra cuirassada.

És molt important, la cambra cuirassada. No hi tinc diners, són al banc, però hi guardo allò que me'ls fa guanyar.

Pico la combinació al temporitzador, em preparo un cafè a la nexpresso i m'assec a la meva cadira de cuir. Mentre espero que s'obri la porta de la cambra, començo a pensar com puc acabar amb el problema dels marroquins. Li podria explicar a l'Alcalde, però deure-li un favor a un polític no m'agrada. Al cap de la policia tampoc. Seria massa compromès per ell.

M'aixeco quan la llumeta de la cambra canvia del vermell al verd, tanco amb clau el despatx per evitar que l'Anastàsia em trobi dins la cambra quan pugi, premo un botó, i la pesada porta d'acer s'obre. A la lleixa que ressegueix tots els murs, una filera de petits pots d'alumini hermèticament tancats, espera que els compti, com faig cada dia, que els examini per a saber si han canviat de color. Si l'alumini s'ha ennegrit, és que el que hi havia dins ja no hi és.

Una única vegada m'ha passat això, una única en deu anys. I va haver de ser precisament amb l'Aixa!

Només després de revisar tots els pots, em digno a mirar cap a la paret del fons de la sala. La noia és allà. Nua, tirada a terra, lligada de mans i peus, no pot fer altra cosa que esperar-me.

Acosto una cadira cap a ella i m'hi assec. Sembla adormida. La toco amb la punta d'una de les botes.

Es desperta sobtadament i alça una mica el cap per mirar-me. És bonica, alta, primeta. Físicament, no és la típica noia marroquina, però sí pel que fa als valors. És molt conservadora. Massa. Els seus ulls, tan grossos, tan bonics, em miren amb odi. No l'ha amagat mai, l'odi.

- Per què m'odies, Aixa ?

No em pot contestar, està emmordassada amb cinta americana.

- No estic tan malament. Duc els cabells llargs, sóc alt, estic fort... Podria aixecar-te amb una sola mà... Però tu m'odies. M'has odiat des que et vaig dirigir la paraula al metro. "Bavós". Em vas dir "Bavós" !! I això que només t'havia dit que eres molt bonica. Quina mala llet ! No me la mereixia. I has d'aprendre a controlar-la. Mira on t'ha dut, la mala llet.

M'ajupo, recolzo la seva esquena al mur i li estiro les cames. Les cordes passen per sota dels seus pits. Potser li estrenyen una mica massa les mamelles, però també li endureixen. I encara són més grosses que les de l'Anastàsia.

- M'encanten les teves tetes.

Li sospeso un pit amb una mà. Sento com tot el seu cos es tensa. Si pogués, em pegaria. Ja ho va fer quan la vaig arraconar en aquell carreró.

- Quina culpa tinc de què m'hagin atorgat aquest do ? Què faries tu, en el meu lloc ? Van canviar tantes coses al 2025... La pluja de serps, per exemple. Diuen que va ser culpa de la crisi del 2007, que ho va fer canviar tot. I jo què sé. Qui es podia pensar que un dia ens llevaríem amb una pluja de rèptils ? I qui ens havia de dir que a partir d'aquell dia hi hauria gent amb poders especials: gent que sap parlar amb les serps, sirenes, persones que control.len el vent, bruixots... -deixo anar el seu pit amb delicadesa-. Quan vaig llevar-me aquell dia no vaig notar res especial. Per mi va ser un dia com un altre. Només uns quants mesos més tard que vaig saber que també jo era diferent. El dia que va sortir a la tele un home que deia que tenia poders. Telequinesi. Podia moure coses amb la ment. "Mira que si pogués fer el que volgués amb les persones" vaig pensar. La meva mare seia al sofà del costat. Vaig començar un joc innocent. Vaig mirar-la fixament, vaig concentrar-me en ella, vaig desitjar entrar en el seu cervell i, de sobte, un garbuix d'emocions, de paraules, d'idees. Hi havia entrat !! En vaig sortir a l'instant, espantat. Què era allò ? Què em passava ?

Amb la meva mare no vaig provar-ho més. Em feia por. I si la deixava tonta ? Tampoc amb altres persones m'hi vaig atrevir. Afortunadament, la veïna tenia un gos.

Una nit, quan el va treure a passejar, vaig observar-lo detingudament des de la finestra, vaig desitjar que fos meu, i alguna cosa que només jo podia veure, emergí d'ell i surà cap a mi. Mentre allò s'acostava al tercer pis on jo vivia, vaig obrir i tancar calaixos a tota velocitat, buscant un recipient on ficar-ho.

L'ànima del gos acabà al pot de l'arròs.

Saps una cosa, Aixa. Les ànimes no pesen, però si tenen color, un color gris claret. I textura. Són flonges, s'assemblen al codony.

Després de prendre-li l'ànima a l'animal vaig sentir-me força confús durant uns dies. No sabia encara que era el que li havia pres, ni què significava. Però sabia que tenia un poder especial que no tenia ningú més. O si més no, molt poca gent.

El següent experiment el vaig fer pocs dies després. Vaig aprofitar que la veïna treia el gos a passejar cada tarda per simular una trobada casual al replà de l'escala. Llavors vaig adonar-me realment de què havia aconseguit. Vaig desitjar que el gos comencés a córrer pel replà... I ho va fer ! Vaig desitjar que sortís corrent escales amunt... I ho va fer !! "Argentí !!" cridava la veïna. "Argentí !! No ho fa mai", em deia, entre sorpresa i avergonyida.

I jo no sabia si riure o xisclar. El gos feia el que jo volia !!!

Així va començar... Un altre dia t'explicaré la resta. Però ara...

M'ajupo un altre cop, l'agafo pel cul i me la carrego a l'esquena. La noia es mou a batzegades, prova de mossegar-me l'esquena.

- Para !!! Para !!! Que paris, collons !!!

Li dono dos cops a les natges amb tota la força possible. Comença a gemegar, fluixet, però gemega. I deixa d'emprenyar.

- Ets una mala puta. M'has enviat als teus germans. Suposo que vas tenir temps de fer una trucadeta, oi. Quan vas sentir que tornaves a ser mestressa dels teus propis actes. No et pensis que te'n sortiràs, no. No ho faràs. Tinc recursos.

Surto de la cambra amb ella a l'esquena, m'acosto a l'enorme sofà que ocupa un dels racons del despatx i la llenço al damunt. Rebota, rodola, i cau a terra. Més gemecs, ara de dolor.

- Ai, ai, ai, que ens farem mal.

Aprofitant la seva desorientació li deslligo els turmells i els torno a lligar a les potes del sofà. Queda ben oberta de cames, oferint el sexe a tot aquell que s'assegui davant seu. Quan s'adona de quina és la seva postura, s'enfurisma, prova d'incorporar-se sense aconseguir-ho. Amb les mans lligades i les cames obertes, aviat es queda sense forces i queda estirada a terra. El que no canvia és la seva mirada, plena d'odi i violència.

Tanco la porta de la cambra cuirassada i torno a obrir la del despatx.

- Anastàsia ! -crido-. Que no puges ?

Estic calent.

- Sí, amo !

Mmmmmm. "Amo". Com m'agrada que m'ho diguin.

- Puja amb la Clàudia !

- Vaig a buscar-la !

Mentre espero a les noies m'assec una altra vegada darrera de la taula del despatx i engego l'ordinador. Els meus pensaments han tornat als germans de l'Aixa. Potser en veure que no poden entrar a casa s'acosten al negoci. Cal saber si hi han anat.

Vint-i-cinc anys tenia quan el poder em va arribar. Vint-i-cinc anys i cap experiència sexual. Un desastre. Era un noi més aviat rodanxó i tímid. Les noies no em volien ni com amic.

Però tenir la clau de les ànimes em va transformar. Vaig deixar passar uns mesos abans de provar-ho amb la primera noia, els vaig passar buscant la manera de tancar les ànimes amb total seguretat. Al cap d'uns dies de tenir-la al pot d'arròs, l'ànima del gos va anar-se tornant negre com el carbó. I al final, l'animal va morir. No volia que això em passés amb una persona. No sóc cap assassí. Vaig fer proves amb animals diversos: gats, gossos, canaris, coloms... I al final vaig trobar uns potets d'alumini tan hermètics que les ànimes no s'alteren gens. Algun defecte de fabricació devia tenir el de l'Aixa perquè la seva ànima s'escapés.

De la primera noia me'n vaig aprofitar i prou, i de la segona, i de la cent vint. Les esclavitzava una estona i les deixava marxar. Tenia por que algú descobrís el meu poder. Per això vaig començar a fer esport, a cuidar-me, a vestir millor. Anava sempre amb noies precioses, si continuava essent un nano rodanxó, despertaria sospites. Vaig anar canviant, millorant. Però el veritable canvi em va arribar als trenta anys, en adonar-me que el meu poder em podia fer ric, i que la feina a la fruiteria, no.

Un dia em vaig ficar en la ment d'un advocat, un altre en la ment d'un polític, un altre en la ment d'un assessor fiscal... I al final, en la d'un banquer.

L'ordinador ja s'ha engegat, connecto el programa espia, i la pantalla s'omple amb les imatges de les càmeres que control.len tot el que passa en el negoci. És en una nau industrial, a Castelldefels. El banquer em va donar un préstec descomunal, i sense garanties. Després que alliberés la seva ànima em va reconèixer que mai no ha entès perquè me'l va concedir. Però ara està content d'haver-ho fet. El préstec es paga puntualment, i el banquer sap que pot venir quan vulgui, tenir totes les noies que vulgui i practicar les perversions que li doni la gana. I tot de franc.

Amb els polítics i els policies segueixo la mateixa regla. Tot de franc.

Amb les noies... Ah... Amb les noies és diferent. Cada potet de la meva cambra conté una ànima. La d'una noia que fa tot el que vull, tot el que li mano. Sense queixar-se. Sense cobrar. L'única pega és que si les allibero ja no puc tornar-les a esclavitzar. Si pogués esclavitzar-les més d'una vegada, el problema amb l'Aixa ja no existiria. Així i tot... Tinc el paradís a la terra. El negoci dóna uns beneficis tan descomunals que no he de patir pels diners. Mai més no hauré de patir pels diners. I tenir tantes noies que fan el que vull, que em serveixen... El que deia. El paradís.

- Hola !

L'Anastàsia i la Clàudia ja són aquí. Una és russa, l'altra italiana. Dues belleses diferents. La primera alta i morena, la segona rosseta i una mica més baixeta. L'una té els pits grossos, la segona els té petits, minúsculs, de fet, i duu els cabells clars rapats. Depèn de com la miris, sembla un noi.

- Anastàsia.

- Amo

Em descordo els pantalons negres i m'obro la camisa.

- Agenolla't i menja-me-la.

S'agenolla davant meu. No pot fer res més. Li he manat. Però no és només això. Una part de si mateixa no ho voldria fer, però hi ha una altra part del seu interior, la que jo control.lo, que li diu que ho desitja. No és només obediència el que n'obtinc, és el poder de crear els seus desitjos.

Li miro el cul, li toco els pits, que s'endureixen. La seva melena em frega les cames.

- Clàudia.

- Sí, amo.

Miro les cames de la italiana, ben formades, enfundades en unes mitges de reixa, el tanga minúscul.

- Vull que t'estiris damunt de l'Aixa i que li llepis -s'agenolla sense dir res-. Espera ! -em mira-. Vull que la portis a l'orgasme. Que entengui què és el que es perd amb tanta resistència.

No calen més paraules. La Clàudia s'estira damunt l'Aixa, la força a quedar-se panxa amunt amb el seu pes i enterra la cara entre les seves cuixes. L'Aixa es mou, lluita, intenta treure's a la meva esclava del damunt. Però és inútil. I aviat, pel meu plaer, entre el meu propi plaer, veig com la rebel abandona tota resistència i s'entrega.

De tant en tant, mentre l'Anastàsia fa el que li he manat, miro la pantalla de l'ordinador. Totes les cambres del meu bordell estan monitorades. Veig les noies que he posseït i que ara treballen per a mi parlant amb els clients, compto mentalment la recaptació del dia.

- Atura't.

La russa aixeca el cap.

He trobat el que buscava. Despenjo el telèfon. La moreneta, de genolls davant meu, m'observa en silenci.

- Atila. Hi ha dos magribins a la barra del bar. Els veus... Molt bé. Escolta. Aquests dos busquen problemes. Vull que els apallisseu i els foteu fora del local. Sí. Sí. Exacte. No els feu molt de mal. Ah... Quan els hagueu estovat preneu-los les carteres. Sí. Els diners i els papers. Sobretot els papers. Sí. D'ací a un parell d'hores passaré per aquí. Fins ara.

Penjo. Torno a trucar. Ara a un mòvil.

- Escobar !! Què ? Com va ? Tot bé ? Me n'alegro... Escolta... Hi ha dos magribins que m'estan creant problemes al local. No, no cal. Espereu-vos una mica. L'Atila se n'encarrega. No, no, tranquil. Res d'ambulàncies ! Només és que em sembla que són uns sense papers. Potser caldria que els hi obrissis un expedient d'aquells... Això, un expedient d'expulsió. Sí. Fora del país. Cal que t'ho expliqui ? De debò ? Val. Gràcies. I ja saps que ets benvingut al club. Sempre ets benvingut. I durant les properes deu vegades que vinguis no et cobrarem res. Convida la casa ! Eh ! Quedem entesos ? Perfecte ! Ah !... I no els facis preguntes a aquells dos malparits. D'acord ? Molt bé !! Cap pregunta, eh. Gràaaacies ! Fins aviat !

Torno a penjar el telèfon.

Miro a les meves dones. La Claudia està esparratada damunt l'Aixa, que es retorça, però de plaer. S'ho està passant tan bé que ni tan sols ha entès que parlava dels seus germans.

L'Anastàsia em mira. Té uns llavis tan sensuals, una mirada tan clara...

- Ets perfecte.

La beso als llavis, suaument, gairebé amb amor. Estic content d'haver sabut encarrilar el problema d'avui amb tanta facilitat.

- I ara... -l'agafo del clatell i la dirigeixo cap al meu entrecuix-. Acaba la feina.

- Sí, amo.

Aaaaa... "Sí, amo", respon.

Adoro aquestes paraules, adoro les dones, adoro els diners, adoro la màgia, adoro el poder.

6-2-2013