jueves, 11 de enero de 2018

NASSOS

NASSOS

- De vegades són agradables, de vegades no. De vegades quedes satisfet amb el resultat, molt sovint no. De vegades proven d'aprofitar-se de les nostres noies perquè les troben exòtiques. Sempre, sempre, sempre, paguen bé. I mai han explicat el nostre secret. No t'agradaria saber de què et parlo? No t'agradaria conèixer un lloc on podries viure i treballar?
Aldo Cecci em va dir tot això quan ens vam conèixer. Volia animar-me, donar-me esperança.
S'havia assegut al meu costat en un dels bancs d'aquella plaça que hi ha al final del carrer Tallers i de la que mai no he aconseguit recordar-ne el nom.
Me'l vaig mirar amb displicència. No el vaig entendre. No entenia què feia aquell home gran, vestit amb impecable camisa blanca, bessons d'or als punys i barret stetson fosc, a joc amb el car abric de llana, seient al costat d'un rodamón brut com jo.
La meva vida no havia estat fàcil. I és que definir-me és difícil: Cavall-humà? Humà-cavall?
Tot era culpa del meu rostre angulós, allargassat, esprimatxat i, sobretot, del meu tret més definitori, un tret que encara em feia més estrany: el meu nas. Un nas llarg, gruixut, molsut, ganxut, gairebé panxut. Un nas superlatiu, en lluna creixent, que sempre arribava abans que jo quan anàvem a algun lloc. Un nas, en definitiva, que em marcava, que m'havia marcat com l'ase dels cops a l'institut, que m'havia tancat les feines de cara al públic, que m'havia barrat el pas de les fàbriques, per por a que el fiqués sense voler dins dels bidons de productes perillosos.
Permanentment deprimit, desclassat, apartat, solitari, rodava amb el meu nas pel món, demanant almoina i allunyant-me de tothom, fart de tothom, fins que l'Aldo Cecci va seure al meu costat.
- Vivim en pisos- va explicar-me-. A les grans ciutats. Uns quants pisos a cada capital europea. De tant en tant ens intercanviem, no tots alhora, només uns quants cada vegada, perquè els clients no es repeteixin, perquè hi hagi varietat. I també per evitar la consanguinitat si ens reproduïm. He viscut a París, Praga, Moscou -deia-. I moltes altres ciutats. Ara sóc a Barcelona. I no és que busqui nous reclutes, no. Però no he pogut evitar fixar-me en el teu nas, i en l'home que hi ha darrera.
- Ja els has mirat. Per què no toques el dos? Encara no n'has tingut prou?
L'estava engegant a dida, però sense emprar un to agre. Estava habituat a despertar curiositat. I potser ell també havia despertat el meu interès.
La seva resposta va ser críptica
- Jo sí que n'he tingut prou, però crec que d'altres no se'n cansarien.
Llavors sí que el vaig mirar amb rancúnia. Aquella roba un pèl estranya, l'edat, tot feia pensar en un empresari, en algú que em voldria exposar al ridícul públic a canvi de quatre duros. I m'estimava més els meus parracs, els meus texans foradats, aquella jaqueta militar i el jersei de llana foradat, a poder pagar-me un pis patera i una hamburguesa venent la meva pena.
- Em mires malament -aquella veu tranquil.la casava malament amb les intencions que li atribuïa-. No m'has entès. És normal. És difícil que entenguis una cosa que no sé ben bé com explicar per fer-la creïble -jo me'l mirava, seriós com un plat d'arròs-. Només puc fer-ho d'una manera -es posà dempeus d'una revolada-. Vine amb mi i t'ho ensenyaré!
- No penso anar enlloc.
Jo no parlava gaire. No en tenia el costum. Tampoc em movia massa, el pes del meu apèndix feia difícil aturar els moviments bruscos amb el cap.
- Si vens amb mi i em deixes ensenyar-te una cosa et pagaré un dinar calent, el que tu vulguis -insistí-, i et renovaré el vestuari -vaig continuar assegut-. Veig que no n'hi ha prou amb això... Mira... On dorms? Al carrer, oi? Segur que menges malament, i de ben segur que hi ha dies que no menges. No et faré fer res, no et demanaré res, només vull ensenyar-te un lloc -no vaig respondre-. T'espera algú? És que tens alguna cosa a fer? No tens ni la més mínima curiositat per saber què et puc oferir?
Vaig abaixar encara més el cap, amb cura de no arrossegar el nas per terra, un pèl avergonyit. No, realment no tenia res millor a fer, i una jaqueta nova m'aniria molt bé. A més a més, alguna cosa dins meu em deia que, per una vegada que algú mostrava una mica d'interès en mi, havia de ser una mica agraït.
- No em demanaràs res? Segur?
- Segur.
Dret davant meu, amb les mans a l'espatlla, semblava un adult parlant amb un nen.
- Som-hi.
Vam començar a caminar de costat, en silenci. M'és difícil parlar amb algú pel carrer perquè no puc mirar-lo sense por que el meu nas es fiqui entre les cames de l'altre i el faci caure, però quan travessàvem la Plaça Universitat no me'n vaig poder estar.
- On anem?
- Ja ho veuràs. No vull explicar-te res més fins que ho vegis amb els teus propis ulls. Ets massa desconfiat. Si no ho fossis, ja t'ho hauria explicat al banc, però tinc por que si t'ho explico no t'ho creguis, o que no vulguis ni tan sols veure el que t'ensenyaré. M'estimo més que ho vegis i jutgis tu mateix.
Vam passar per darrere de la universitat i va obrir la porta d'un edifici del carrer Enric Granados. Mentre esperàvem l'ascensor va mirar el rellotge, un rellotge d'or d'aquells antics, com el que duia el meu avi.
- Trigarem gaire? -Efectivament, sentia una gran desconfiança-.
- Tenim temps de tot. Són les onze. Amb una hora en tindràs prou per saber què t'ofereixo. Si t'agrada perfecte, si no t'agrada, tenim prou estona per a tornar a baixar, comprar-te la roba i pagar-te el dinar.
No m'agraden els ascensors. Sovint hi he d'entrar fent acrobàcies i acomodar el meu nas de manera que no molesti als altres ocupants. Aldo em va facilitar les coses esperant a fora fins que vaig haver-hi entrat del tot, en una mostra de normalitat i respecte que no estava habituat a trobar. Vaig sentir-me gairebé impulsat a fer algun comentari sobre el temps, un d'aquells comentaris típics d'ascensor, però em vaig saber contenir.
Va ser ell el primer en sortir al replà, i vaig escoltar el soroll metàl.lic de les claus i el sec d'un pany poderós en obrir-se. Quan vaig aconseguir sortir de l'ascensor, vaig donar un cop d'ull a la porta blindada. Una càmera em vigilava des d'un racó, i tanta porta i vigilància em van alarmar una mica.
- No et preocupis home -Aldo havia observat el meu retrocés instintiu-. Sóc un vell i tu un home jove -va somriure-. A més a més, els òrgans d'un rodamón no deuen estar en prou bon estat perquè pretengui segrestar-te i vendre'ls. Au, passa -convidà-.
Era un pis d'aquells llargs, que miren al carrer per una banda i a un enorme pati de veïns per l'altra, típic de l'eixample però molt més gran de l'habitual. Davant de la porta hi havia una mena de sala d'espera pintada d'un color càlid i moblada només amb unes quantes cadires vulgars. A l'atura dels ulls hi havia penjada una filera de quadres de tota mena d'estils, un al costat de l'altre, tots junts, com si fos un mostrari. No hi entenia gens, en pintura, però semblaven quadres bons.
- Seu un moment, si us plau -el meu amfitrió es descordava l'abric-. He de preparar el que vull ensenyar-te.
Aldo va desaparèixer per un dels passadissos i vaig aprofitar per treure'm la jaqueta jo també. En deixar la jaqueta en una cadira li vaig donar un cop amb el nas i vaig acostar-me a un dels quadres, una figura cubista, un home, una dona, no ho sabia, el que més ressaltava eren les mans, que de tan petites semblaven peülles. Amb cura de no alçar el rostre, vaig caminar al llarg de la paret examinant els altres quadres. N'hi havia d'abstractes, de puntillistes, d'onírics. N'hi havia que només eren punts de colors, d'altres de figuratius. Llavors no me'n vaig adonar, però no hi havia cap paisatge. Tot eren figures humanes més o menys deformades.
Aldo va tornar en mànigues de camisa, i és que encara que érem a la tardor, en aquell lloc hi feia calor.
- Segueix-me.
Va guiar-me fins al final del mateix passadís per on ell havia marxat abans, un passadís flanquejat de portes de fusta que acabava en una porta doble. Quan la va obrir, el llum del sol gairebé va enlluernar-me. Hi entrava a través de dos grans finestrals i es reflectia en les parets blanques, impol.lutes.
Era una cambra gran, la que donava al pati de l'illa. Al centre, un cavallet de pintor cobert amb un llençol, al davant, un tamburet, i en un dels racons, un pòdium. Res més, cap altre moble.
- Seu al tamburet, si us plau.
Vaig seure davant del cavallet apuntant amb cura la meva nàpia cap a terra mentre Aldo estirava una de les puntes del llençol i descobria un llenç. No podia veure què hi havia pintat només en veia la part del darrera i perquè estava ocupat imaginant-me què podia significar tot allò. Era evident que em trobava en l'estudi d'un pintor.
- Saps on ets?
- A casa d'un artista. Vols pintar-me?
- No és ben bé això. T'explicaré una història.
Vaig estrafer una expressió de disgust, no volia més històries, volia saber què hi fèiem allà, volia la meva roba i el meu dinar. No m'hi sentia bé, en aquella casa. Em sentia brut en un entorn tan net com aquell.
- No trigaré gaire, tranquil. Així ho entendràs tot.
La meva expressió d'acceptació resignada va ser suficient per animar-lo a continuar.
- Tots els homes de la meva família es diuen Aldo des de fa generacions -començà a descordar-se la camisa-, a totes les nostres mares les duen a París quan hem de nàixer, no em demanis per què -acabà de descordar-se-la i l'obrí per mostrar-me el torç-. I tots naixem amb una tara.
Una mena de grans cicatrius, semblants a brànquies de peix creuaven el seu pit de dalt a baix, des del naixement del coll fins a mitja panxa.
- Veus això? -continuà-. Això és la maledicció del Cecci. No sabem quantes generacions fa que la patim, i tampoc no sabem quan s'acabarà. Són repugnants -tornà a cordar-se a poc a poc-. Si vull les puc moure, saps. Ben bé com si fos un peix.
Jo continuava sense dir res, però ara no sentia desconfiança, només estava sorprès, veritablement sorprès.
- Potser aquest defecte et semblarà una bajanada comparat amb el teu nas perquè el meu el puc amagar, però al final és tan cruel com el teu. Coneixes una noia, te n'enamores, s'enamora de tu, i quan et despulles surt corrents. T'obliguen a fer el servei militar, vas a les dutxes amb els camarades, i a partir d'aleshores ets l'estrany, el monstre.
Potser el meu pare o el meu avi haurien decidit no tenir fills, o acabar com tu, com un rodamón, però ara fa una mica més de cent anys, el meu rebesavi va tenir una pensada genial. Era l'època de les fires de monstres. Contractaven a gent com nosaltres, com tu i com jo, i les exposaven a la curiositat del "normals" en fires ambulants. Pot semblar una barbaritat, però era una manera de guanyar-se la vida. Un modus vivendi que l'Aldo de ,l'època va saber que s'acabava. Les dones barbudes, els siamesos, els homes del nas com tu mateix, passaven de moda amb els canvis de la moral. Si abans de la guerra mundial ja es notava la crisi, a partir de l'any 14 esdevingué total. Qui volia veure gent deformada només havia de mirar a casa del veí, sempre hi trobava un mutilat de guerra, no calia pagar per a veure rareses.
Per això, el meu avantpassat, amb visió de futur i de negoci, va instal.lar-se a París amb uns quants d'aquells a qui ja ningú pagava per ser com eren i va començar a llogar-los als pintors com a models per a sessions privades. El surrealisme, el cubisme, el futurisme, van néixer de la imaginació d'uns quants pintors, és cert. Però quan la seva imaginació es va assecar o es va ofegar en l'absenta, van recórrer a la gent com nosaltres i ens van copiar. Quan altres pintors menys talentosos van començar a arribar a París, buscant l'èxit dels grans, van recórrer a la gent com nosaltres. De París a Moscou, de Washington a Buenos Aires, van florir les cases surrealistes.
És pesat fer de model. "Aixeca la barbeta", "Mostra'm l'altre perfil", interminables sessions d'hores i més hores. Ara un pintor, adés un altre, les nostres vides són monòtones, igual de monòtones que la companyia. Encara que les cases són prou grans perquè hi capiguem deu o dotze models, convivim durant molt de temps amb les mateixes persones, i si és cert que amb uns quants lligues amistats o relacions sentimentals, conviure tantes hores en un espai reduït, cansa. Per això, quan conec a algú que te un defecte físic estrany, m'hi acosto i el recluto.
"Reclutar", pensava jo. "Feina", pensava. Com podia ser allò? Havia decidit seure en aquell banc i Aldo havia decidit passar-hi pel davant en el mateix moment, havia decidit no cobrir-me del tot amb una bufanda. Tantes casualitats encadenades? Sorprès, un parell de gruixudes gotes de suor baixaven per la meva extremitat.
- Així doncs... Treballeu de models?
La meva veu sonava enrogallada, metàl.lica. Sabia que preguntava una cosa evident, però no volia callar, necessitava una mica de temps per pensar.
- No voldries treballar amb nosaltres? -insistí- No voldries menjar calent cada dia, vestir com jo, poder pagar-te el metge i dormir en un llit? -ja eren allà totes les preguntes, totes les ofertes-. No voldries... No voldries conèixer-la?
Aldo agafà el quadre del faristol, el tombà i me'l mostrà. No era una pintura, era un gravat. Fosc, un pèl inquietant. Una figura, un nas sens dubte, n'ocupava el centre, en tons blancs, perfilat per taques negres. Un nas semblant al meu, ganxut, gairebé panxut, deforme.
- Això és d'ella -digué Aldo-. I aquesta -m'acostà el seu mòbil- és ella de debò.
A la pantalla hi havia la foto d'una noia bonica, de dolços ulls blau cel. Els seus cabells eren rossos, d'un color ros mel, els llavis molsuts, el front ampli i els pòmuls alts li donaven una certa aparença eslava. Mai podria haver imaginat que algú m'oferiria l'oportunitat de conèixer a una noia com aquella. I és que el millor de tot no és el que he explicat fins ara. El millor sense discussió, allò que la feia insuperable, era el seu nas. Un nas llarguíssim i estret, aquil.lí i esmolat, desafiant, altiu. Un nas que voldria conèixer i admirar, un nas que voldria besar i acariciar.
No vaig trigar gaire a respondre a Aldo Cecci. No podia negar la meva bona sort. No podia negar-me a acceptar aquella oferta. Així, a força de no negar-me, vaig acceptar viure en aquella casa, vaig habituar-me a les dutxes diàries i a abandonar el meu posat sorrut. A compartir, en definitiva. Després... Després va arribar l'hora de l'Svetlana. L'hora d'acostar-nos, d'acostar els nostres rostres sense provocar un accident, de buscar una cambra ben llarga per poder-nos besar sense treure el nas per la finestra.
Avui, finalment, mentre la meva dona prova d'evitar que el nostre fill fiqui la nàpia dins el water quan es neteja. Avui, després de moltes ciutats, de molts quadres, de moltes companyies. Avui, quan torno a mirar aquell gravat, puc dir que he trobat la pau.
13-12-2017

martes, 18 de julio de 2017

FLORS




 La música havia estat sempre la meitat de la meva vida. L'altra meitat l'havien ocupada sempre les abelles.
Pel matí el brunzit dels insectes, per la tarda cordes i harmonies. Pel matí la dolçor de la mel i la màscara blanca, per la tarda corbata, i la dolçor dels aplaudiments al Liceo. Pel matí la solitud del camp, per la tarda la multitud dels concerts.
Aquella primavera va ser especialment agradable, fresca pels matins, càlida als migdies sense que la calor fos entorpidora. Em llevava ben d'hora, deixava a la dona dormint a la petita masia on vivíem i me n'anava camí amunt fins als panals, trepitjant la terra del camí, amb els ulls inflats de son al començament, respirant a plè pulmó després dels quinze minuts de pujada que em duien fins a les abelles. M'asseia una estona allà, em posava el vestit blanc i el casc, i revisava els panals. Si calia arranjar alguna cosa, l'arranjava, si tot estava com havia d'estar em treia el tratjo i m'asseia una estona entre el brunzir dels insectes. Pensava o llegia mentre clavava queixalada a l'entrepà i després marxava, sempre en silenci, lluny del telèfon i de la ràdio, lluny de les paraules. Quan tornava a casa, la dona ja havia marxat a treballar, sense una nota, sense un missatge, només el seu costat buit al llit. Llavors treia el triangle de la seva funda de pell, col.locava el trespeus al mig del menjador i desplegava la partitura al damunt.
És un instrument humil, el triangle, però si no hi és se'l troba a faltar, als concerts, i si t'equivoques tothom se n'adona.
Cada dia repassava un part de la partitura de l'obra que representàvem, un plus a banda dels assajos. Llegia notes i notes, fins que en el moment adequat "cling, cling" feia sonar el triangle.
Quan havia acabat la feina del matí eren les deu tocades. Una bona hora per baixar a esmorzar al Casino del poble. En Miquel em preparava el cafè amb llet i em col.locava al davant un parell de croissants acabats de fer. I dic "fer" amb plena consciència de causa.
La Clara encara els fa, els croissants, no es limita a ficar al forn un preparat congelat. Li queden esponjosos, daurats i dolços, amb aquelles banyes cruixents que tant m'agraden.
Cap a les onze havia acabat d'esmorzar i La Vanguardia havia estat girada i regirada, llavors anava al forn a comprar el pa.
La Clara no hi tenia gaire gent a aquella hora, els nanos eren a l'escola, els adults treballaven i les dones grans ja feia estona que havien baixat a comprar.
Trigava només un instant en sortir del casino, creuar la plaça sota l'ombra dels plataners, entrar al forn d'una revolada i buscar els ulls mel de la Clara, sota aquell barret blanc que es posava per despatxar. Llegir en el seu somriure que em desitjava, prendre la seva mà pel damunt del taulell, dirigir-nos suaument cap a la rebotiga i follar com bojos entre sacs, massa i farina, demanava més temps.
Cada dia començava igual des de feia anys. Anys amb les abelles, anys creuant aquella plaça, anys de silencis a casa i de música a l'exterior. Sense necessitat. No hi havia bens ni deutes entre la meva dona i jo, no hi havia fills ni hi quedava amor. Hi havia la força del costum. La certesa de la indiferència que tot ho arrana i tot ho permet. Si no mantinguéssim aquella aparença de vida en comú que ens donava tanta llibertat individual no podria tenir una vida tan plaent i alhora segura i determinada.
Però aquella primavera tot va canviar.
Aquell matí vaig llevar-me com sempre, vaig pujar fins als panals com sempre. Però no tot era com sempre. Les abelles volaven erràticament, sense objectiu. No van mostrar cap agressivitat quan vaig obrir els panals.
Vaig treure'm el tratjo i vaig decidir donar un tomb pels voltants abans de cruspir-me l'entrepà. Potser alguna causa externa les havia fet canviar el comportament.
Vaig caminar amunt i avall, sense rumb, sense saber exàctament què buscava, fins que arraulides sota uns arbres, al costat del camí, vaig veure unes estranyes flors. Blanques, amb la tija verda i un petit pistil de color groc, s'agrupaven a la base dels arbres, mogudes per la brisa.
Vaig acostar-me per ensumar-les sense notar cap olor, vaig agafar-ne un parell entre els dits, les vaig arrencar i, immediatament, sense saber d'on havien sortit, una munió d'insectes: abelles, vespes, mosques, borinots, va llençar-se sobre meu, molestant-me, xocant contra mi, picant-me. Abelles als braços i al coll, vespes a les mans, mosques a la cara.
Vaig començar a batre els braços com si fos un molí mentre espantava amb les mans als insectes que volien aterrar al meu rostre i vaig sortir corrents cap a casa, perseguit per un petit nuvolet d'agressors, rebent fiblons aquí i allà.
No sé ni com vaig tornar.Va ser un veritable miracle que no em trenqués la closca, corrent com vaig córrer com un boig pel camí pedregós.
La porta va picar contra la paret quan la vaig obrir d'una empenta. Vaig pujar al lavabo a mirar-me, ensopegant amb les parets. Era horrible. Una parpella inflada, la galta esquerra també, darrera el coll vaig trobar un enorme gangli que baixava per l'esquena, un dels braços se m'adormia i el llavi inferior penjava com si fos un llavi lleporí.
Vaig sortir del bany trontollant, buscant el mòvil. Vaig trucar a emergències com vaig poder i només vaig ser capaç d'estirar-me al llit abans de començar a convulsionar.
Diuen que em van salvar de miracle, que vaig tenir sort que l'ambulància pogués arribar fins la casa, que la porta quedés oberta, que els sanitaris haguessin omplert el botiquí d'histamìnics un parell de dies abans i que l'hospital fos aprop..
Després, un parell de setmanes ingressat, acompanyat als vespres per la meva dona, que llegia mentre jo mirava la tele, i un mes de baixa a casa, fins que els metges van considerar que el meu organisme s'havia recuperat des efectes del verí.
En Miquel va pujar a vigilar-me les abelles unes quantes vegades i va buscar les flors sense trobar-les. Moltes flors, moltes d'elles blanques, però amb totes aquelles característiques, cap ni una.
Quan vaig sentir-me una mica millor vaig seure davant de l'ordinador i vaig revisar webs i més webs que parlaven de flors, vaig demanar llibres a la biblioteca del poble, vaig trucar a algunes herboristeries. Tot sense resultat.
De l'hospital i dels dies de repòs a casa m'havia quedat una estranya lassitud. No sentia ganes d'anar a veure a les abelles. Tampoc de baixar cada dia al casino. Era com si la sòla manera de recuperar aquells costums em produís repugnància. Fins i tot em costava pensar en caminar fins als panals. Un matí vaig refusar aquella desgana i ho vaig provar. Vaig llevar-me tan d'hora com abans, vaig calçar-me i vaig sortir de casa amb el ferm propòsit d'anar muntanya amunt. Però no vaig poder fer més de cent passes, sentia com les pedres se'm clavaven a les plantes del peus, una suor freda regal.limava del meu front, baixava pel meu coll, i amb cada gota de suor, amb cada pedra trepitjada, les meves passes eren més lentes, més pesades.
Una, dues, tres, quinze passes vaig poder donar des del començament del camí fins que van començar les tremolors i els calfreds. Amb la setzena haurien arribat els vòmits i els marejos. Ho sabia. I vaig desistir.
Vaig tornar a entrar a casa i vaig provar de confirmar una intuïció. La bossa amb el triangle m'esperava al menjador. Vaig instal.lar el trespeus, com sempre, vaig començar a llegir la partitura, com cada dia, vaig agafar el triangle. Però no semblava el meu triangle, no era el mateix metall, estava fred, se m'enganxava a les mans i conforme més llegia, més maldestre em trobava, com si fos la meva primera partitura. No podia trobar el tempo adequat. Vaig provar de concentrar-me, d'esforçar-me encara més, fins que vaig tornar a mirar cara a cara als vòmits i a les tremolors.
Què em passava ?
Van transcórrer uns quants dies més. A la immobilitat i al silenci s'hi afegia ara la por al desconegut. Res del que semblava que m'agradava podia fer-ho. Només la meva dona, més silenciosa que mai continuava essent tolerable. Potser en ella podia trobar la resposta. Potser calia trencar aquella barrera i retrobar els sentiments que havíem oblidat. Calia parlar-li, explicar-li el què em passava.
Una nit em vaig decidir. Vaig demanar-li que m'acompanyés al menjador i que s'asseiés al sofà, però cada cop que volia començar a parlar m'ennuegava, els mots s'encallaven a la meva gola i no volien sortir.
lla em mirava amb ulls esbatanats, espantada, observant com em debatia amb mi mateix per parlar sense aconseguir-ho. Finalment, es va recolzar al meu genoll per alçar-se i va marxar del menjador. Ella no era tampoc la resposta.
Es van escolar les setmanes, s'acabava la meva baixa. Hauria de tornar als concerts sense ser capaç de tocar i em sentia malament, inútil, desorientat.
Però llavors va arribar en Miquel amb un llibre que havia trobat en una petita llibreria de vell. "Sortilegios arcanos", es deia. Vam seure a la taula, un al costat de l'altre i el meu amic me'l va fer obrir per la pàgina 83.
- Mira, mira. Parla de les teves flors.
"Se dice que en zonas del principado crece una flor austera de apariencia vulgar que se agrupa bajo los árboles. No puede saberse con certeza por qué brota, ni cuándo ni cómo, pero lo que sí se sabe es que las abejas la aprecian en mucho, teniéndola por la flor más preciada, y que la miel que de ella producen provoca en el que la toma la mutación de los deseos. Si una persona toma la miel del olvido, cambiará sus gustos para siempre".
Potser no era cert del tot. Abans tampoc em venia de gust xerrrar amb la meva dona. Però sí era cert que ja no respectava aquells horaris estrictes d'abans, que no podia anar a veure a les abelles, que el triangle era un desconegut, que no en venia de gust baixar al casino.
De la meva vida sencera només una cosa em quedava per examinar, una cosa que no havia fet per prescripció mèdica des de l'atac dels insectes.
- Miquel, pots baixar-me al poble en cotxe ?
La placeta estava gairebé deserta, només un parell de dones xerraven al costat de la font. Gairebé ni vaig acomiadar-me de'n Miquel, de tan nerviós com estava. De moment no m'havia passat res mentre baixàvem al poble. Vaig recórrer la vorera nerviós. Des d'on era no podia saber si la Clara estava sòla. L'únic que sabia era que m'hi podia acostar, que el meu còs no reaccionava. Vaig obrir la porta com un esperitat, esperant que la meva velocitat esmorteïs la possible reacció al.lèrgica a aquella trobada.
La Clara estava sola, davant de la caixa. En veure'm, la seva cara es va il.luminar, els seus mugrons es van marcar amb més força sota la bata blanca. Vaig quedar davant d'ella, palplantat, esperant les nàusees i les tremolors.
Però no van arribar.
La Clara no sabia què em passava, però estava preparada per veure'm tornar, per veure'm quedar. Va ser ella qui va estendre el braç per damunt del taulell, ella qui se'ns va endur a mi, als meus sentiments desbocats, a la meva tremenda erecció, cap a la rebotiga.
I allà m'he quedat, lluny del Liceo, de la masia i de les abelles, entre farines i llevats. Pa, croissants i ensaïmades entre setmana, lioneses i tortells els diumenges, i cada dia el còs ensucrat de la Clara, els seus ulls dolços com la mel.

16-7-2017

sábado, 3 de diciembre de 2016

FRIMANN

FRIMANN

Mai m'han agradat els casaments. Ni el matrimoni, ni els casaments. Quina utilitat te casar-se ? Hi ha mil maneres d'aconseguir els mateixos objectius sense haver de sotmetre's a una cerimònia llarga i pesada, d'evitar aquella roba incòmode que uniformitza als homes i que posa a les dones en la tesitura d'escollir entre un vestit senzill, que serà menyspreat, o un de pompós, que els impedirà anar al lavabo en tot el dia.
A més, a més, hi passa de tot, als casaments. Quan me'n parlen, sempre torna a mi el record de'n Frimann.
En Frimann era un home baixet, bru, curtit, que devia tenir al voltant de seixanta anys i treballava de capataç en la fàbrica d'objectes d'alpaca d'un oncle de la meva àvia. Encara que era descendent d'irlandesos, les barreges dels seus ancestres amb sang mediterrània només li havien deixat un parell de característiques cèltiques: els seus cabells rojos i la capacitat de beure cervesa desaforadament.
El casament de la filla de'n Frimann amb el fill del meu oncle va ser el primer casament al que vaig anar. Devia tenir uns cinc o sis anys i me'l vaig passar jugant al jardí amb els meus cosins mentre les donzelles ens perseguien pel jardí.
Tenia diners, l'oncle, molts diners. Cabaler amb sort, havia arribat de pagès a la ciutat amb la legítima dels pares a la butxaca, i la va emprar en comprar un molí, a mitges amb un soci. Quan al soci el van ficar a la presó per una estafa, l'oncle va seduïr a la seva dona i va acabar quedant-se amb el negoci, que va vendre sense perdre un instant per construïr una petita fàbrica d'objectes d'alpaca. Home sagaç, l'oncle havia intuït que les vaixelles metàliques substituïrien a les de fang.
Primer deu, després vint, dos-cents empleats finalment, necessiten un capataç. I aquest era en Frimann. Va treballar pel meu oncle des del començament i s'havia guanyat la seva confiança. De fet, l'oncle devia acabar pensant que li n'hi havia tingut massa, de confiança, perquè la fàbrica va créixer, els fills es van fer grans, la filla del capataç era preciosa, i el fill de l'oncle una mica idiota.
Idiota ric, guapa pobre: amor, fuga, matrimoni secret i nen encarregat.
Aquest va ser el meu primer casament. Però no el recordo per la història de folletó dels nuvis sino perquè vaig ser jo qui va veure en Frimann sortir al jardí zigzaguejant.
Duia un puro a la boca, un llarg abric i un barret stetson encasquetat. Pobre home. La filla se li casava amb el fill de l'amo. Tenia tantes coses per celebrar que no se li va acudir pensar en que feia un paper ben galdós, emborratxant-se en un casament de rics. La mare ja me l'havia assenyalat mentre dinàvem: “No facis mai com ell fill meu. Quan et casis, comporta't com un senyor”.
Xerrava massa fort, li agradava aixecar les faldilles de les minyones i obria la boca quan mastegava, però què més se li podia demanar ? No tothom aprèn a comportar-se, i al cap i a la fi, l'oncle havia hagut de fer-ho per fer rutllar els negocis. A en Frimann no li havia calgut, i de ben segur que s'havia adonat que l'amo i els seus convidats l'ignoraven. Què es pot fer en una festa quan tothom t'evita més enllà d'emborratxar-te ? No pots marxar del casament de la filla !
Potser és per què volia marxar però no s'hi atrevia que va sortir al jardí. “Millor que em toqui l'aire a fer d'estàtua entre tots aquells hipòcrites” devia pensar.
Després del pastís i dels postres, els nens hi havíem sortit a jugar al "pilla-pilla", mentre els adults prenien el cafè dins de la casa. Ens perseguíem entre les taules on havien servit el vermut, bruts i suats, amb la roba bona arruinada per les taques, entre els crits de les minyones, que provaven d'impedir vànament que ens tiréssim per terra.
Jo era recolzat al gruixut tronc d'un plataner. Després d'una fugida èpica perquè un meu cosí no m'atrapés, necessitava recuperar l'alè. Des d'allà vaig veure en Frimann, com baixava el parell d'esglaons que separaven la casa del jardí amb el puro a la boca. Només li veia part del pit i la cara, rodona, d'un color vermell alcohol sota els seus cabells panotxes, perquè entre ell i jo, els meus cosins es movien desaforadament empentant-se, perseguint-se.
No recordo exàctament què va provocar-ho. Sí recordo que algú va engegar una taula a dida i que algú altre va caure al terra davant de l'irlandès però, encara que no en recordi la causa, sí que sé el que va passar després.
Desquil.librat per alguna causa ignota, el capataç, amb una expressió de sorpresa a la cara, va fer un parell de passes erràtiques, enrera, a un costat, va entrebancar-se amb els esglaons que acabava de baixar i va sortir caminant enrera, descrivint un estrany semicercle, incapaç de recuperar l'equil.libri, puro fumejant entre les dents, fent una passa darrera d'una altra cap a un objectiu que hauria volgut no aconseguir mai,
I és que l'oncle era ric, molt ric. I encara que no li havia vist utilitzar mai, tenia una de les primeres piscines privades de Barcelona.
Quan el taló d'en Frimann va xocar amb el cantell d'una de les rajoles que envoltaven la piscina el seu còs va descriure una volta complerta i la punta de l'altra sabata va ensopegar també amb el cantell de la rajola. Va ser llavors que em va mirar amb uns ulls tan esbatanats que les parpelles havien desaparegut, uns ulls d'esglai en una expressió de gairebé pànic, com si de sobte s'hagués adonat del ridícul que seguiria a la caiguda. Incapaç d'aturar-se, incapaç d'evitar-ho, els seus braços van girar com les aspes d'un molí, com un dibuix animat, mentre el seu abric de pata de gall es movia suaument, talment com si els faldons fossin les ales d'un voltor. El coll de la camisa blanca i la corbata, que duia absolutament nuada, se li van clavar al coll, i l'armilla grisa i l'americana que duia sota l'abric, formàren unes estranyes arrugues, alhora que les cames se li tensaven, intentant evitar l'inevitable.
Vaig fer dues passes enrera, instintivament, en el mateix moment què en Frimann queia dins l'aigua. Un "xoffff " esclatant, un doll d'aigua freda saltant de la piscina, fulles humides enganxades a la pell dels meus companys de jocs. L'últim que es va enfonsar van ser les puntes de les seves sabates noves.
Corredisses, crits d'auxili, minyones apartant als nens... Alguns convidats que passejaven per allà es van acostar-se'ns ràpidament mentre uns altres corrien a avisar a la núvia.
Aliè al tarrasbastall que havia provocat, el submarinista emergí a poc a poc i es quedà allà palplantat, immòvil al bell mig de la piscina, mentre la núvia, absolutament prenyada, arribava corrents i es quedava a la vora de l'aigua, plorant desconsoladament i el meu oncle es mirava l'escena des del damunt de les escales amb expressió de desànim.
No recordo qui el va rescatar, ni què va passar després. En Frimann va ser només un símbol de la diferència, de la distància entre classes. No l'havia vist mai ni el vaig tornar a veure després. L'últim que recordo d'ell és la imatge d'un home cobert d'aigua fins a la panxa, coll de la camisa tort, ulls tancats d'estruç que no vol veure el desastre, amb l'esteton encara encasquetat i el puro a la boca, apagat.

30-11-2016

miércoles, 29 de junio de 2016

FARGA
La fàbrica produeix sense descans. Vint-i-quatre hores seguides, tots els dies de l'any. Els treballadors fem torns de quatre hores, no ens deixen treballar més per qüestions de seguretat, i això que se'ns fan curtes, molt curtes. Tots voldríem passar més temps a la farga encara que de vegades hi hagi accidents, i és que aquesta feina és addictiva.
Et lleves a les sis del matí, prens un cafè, menges alguna cosa ràpidament i te'n vas cap a la fàbrica. Hi ha qui arriba una hora abans per poder entrar el primer, i no és pas pel sou, que és baix, guanyaríem el doble treballant a qualsevol altre lloc, és perquè el que fem ens realitza, ens omple, ens absorbeix.
Cada dia es forma una petita cua a l'entrada de l'empresa. Tots els empleats vestim modestament i d'una manera descurada, ningú es preocupa de la imatge, predominen les barbes llargues mal retallades i les panxes prominents. No és estrany que t'adonis que la camisa del company és bruta o plena de llànties de menjar, alhora que evites mirar la teva perquè estàs segur que vas tan brut com ell.
A les set obren la tanca, deixes el carrer mal asfaltat i entres en el recinte on hi ha el vell edifici de maons i grans finestrals. L'empresa ha invertit tant en les màquines que no pot gastar gens en construccions, així que moltes finestres no tenen vidres i la teulada té goteres.
Travesses l'entrada en grup, igual que devien travessar-la els treballadors del S XIX, i t'atures per formar una altra cua, encara una altra cua, davant del metge. El Doctor Ferran et fa bufar per saber si has begut, et mira les pupil.les amb un aparell especial per detectar drogues i et formula quatre preguntes per evaluar el teu estat mental. Sempre hi ha algú que no respon adequadament i se n'ha de tornar cap a casa. De vegades no veus més al company refusat, però tampoc importa gaire. No conec el nom de cap dels meus companys i no crec que cap d'ells conegui el meu. Un "Bon dia" sec és pràcticament l'únic que ens diem mentre esperem impacientment el moment de començar a treballar.
Els novatos són els únics que fan preguntes, i sovint s'ofenen quan els veterans els responem de manera breu i desganada. El personal de producció no està per respondre preguntes. La feina ens té tan absorts que no responem ni les de les nostres parelles, si és que algú en té. Quan vaig signar el contracte em van preguntar si estava casat, i em van dir que en aquells moments no hi havia cap casat en el personal, i que els que n'havien estat s'havien divorciat poc temps després d'haver entrat a l'empresa. En aquell moment em va sorprendre, però ara ho entenc molt bé. El que veiem aquí ens abstrau tan del món, que el que ens pugui dir la parella no ens importa gens. De fet, ens oblidem tant de les activitats quotidianes, que hi ha un equip especial encarregat de netejar i cuinar per aquells treballadors que duen més temps aquí.
Després de passar la revisió, entrem en un llarg passadís que fa les funcions de vestidor. Ens calcem les sabates de seguretat entre el soroll metàl.lic de les portes de les guixetes, i cadascú s'enfunda el seu mono, ignífug i d'un material especial que impedeix que hi entrin els fums de l'exterior, es penja la bombona d'oxigen, hi connecta el tub d'aire que li permetrà respirar aire pur, i es posa la màscara.
A partir d'aquell moment comencen quatre hores de silenci absolut. Ens comuniquem per ràdio amb el control de producció i podríem xerrar amb els companys si volguéssim, però ningú diu res, tothom respecta l'estat d'introspecció, de recolliment gairebé religiós a què ens porta la feina.
Del mateix espai físic, de la maquinària, sembla que emani aquesta sensació, aquesta necessitat de silenci. En una sala immensa de terra de ciment, enfosquida pel fum, se succeeixen les fargues, instal.lades en dues fileres, com les columnes d'una església, al llarg d'un passadís central i dos laterals. El primer cop que les veus, impressionen. Cada una ocupa ben bé cinc metres. Quatre potes de ferro ben ancorades al terra sostenen una gran caldera d'acer de l'alçada de dos homes, amb una gran boca rodona davant de la qual hi ha la plataforma elevada des de la que treballes. De darrera la caldera parteixen els injector de combustible, i de la part de dalt una altíssima xemeneia que s'enduu els vapors químics cap a la depuradora del pis de dalt.
Les finestres que tenen vidres no deixen passar la claror, de tan brutes com estan, i la foscor de la sala i l'acer ennegrit, il.luminats pel foc de les fargues, et transporten a un món primitiu i elemental. Acer i foc. L'acer, fort, el foc, transformador. La capacitat semi-divina de transformar la matèria a través de les flames.
Els treballadors de la farga som els hereus dels ferrers de les societats primitives, dipositaris del saber necessari per a construir instruments imprescindibles. I és que nosaltres també construïm quelcom d'imprescindible, també aportem els nostres coneixements i a nosaltres mateixos, per a construir una cosa tant immaterial com imprescindible per a la vida.
Un cop preparat, esperes al vestidor a que arribi l'ordre des del control. Després, penetres en la foscor de la sala i camines entre els vapors fins arribar al teu lloc de treball, a la teva farga, puges les escales lentament, les botes pesen, la màscara et permet respirar però t'estreny les temples. Quan arribes a la teva farga, dones un copet al company a qui substituiràs, una ordre ressona en el casc, i ell marxa a poc a poc mentre et situes davant dels controls.
La mecànica és senzilla. Amb la mà dreta es controlen la velocitat i la direcció de les flames, i amb el cervell, amb la imaginació, formes les imatges que es reflecteixen en el foc.
La Farga no és més que una caldera plena a vessar de productes químics inflamables que crema sense aturar-se mai, el contenidor d'una bola de foc que sura, que s'eleva, que llepa les parets d'acer i prova d'atrapar-te. La Farga, l'acer, la química, són la matèria dels somnis que creen els treballadors.
Fa uns quants anys, la globalització, la cultura del consum, les multinacionals i molts altres factors, van eliminar les diferències culturals i de pensament. Tot el Planeta, tota la població mundial, vestia igual, comprava el mateix, anava als mateixos llocs, feia les coses de la mateixa manera. Les persones, com els xais, actuaven només en massa, tenien els mateixos anhels, els mateixos valors, pensaven igual... I si no hi ha diferències, no hi ha alternatives, no hi ha manera d'escapar. Només els somnis els permetien fugir de la realitat.
Però la mateixa uniformització de la vida diària va anar fent que, a poc a poc, els somnis fossin també idèntics, que no hi hagués cap diferència entre els d'un xinès i un alemany.
Llavors van començar els casos de bogeria massiva. De cop i volta, un universitari començava a tremolar, a salivar, i una estona després era mitja classe la que tremolava i salivava, un matí, un empleat de banca sortia de darrera de la caixa per mossegar a un client, i mitja hora més tard era tot el personal de la oficina el que sortia al carrer a mossegar vianants.
S'hi van dedicar molts recursos, a estudiar la malaltia, els metges van examinar milers de casos, i el diagnòstic va ser clar. Encara que igualar als humans facilita el consum i l'acumulació de capital, eliminar les diferències obstrueix la darrera vàlvula d'alliberament de la tensió en una societat opressiva.
La resposta: La Farga. Enlloc d'eliminar els monopolis i les multinacionals, enlloc de fomentar noves maneres de fer i de pensar, els governs van idear La Farga. La fàbrica de somnis.
Això és el que fem a la farga: creem somnis. Per això no tothom hi pot treballar. La nostra feina demana equilibri, intel.ligència i creativitat. El cervell del productor ha de ser capaç d'estructurar una història, de pensar de forma abstracta, d'identificar-se amb el receptor i d'imaginar. Ha de ser capaç de diferenciar-se de la massa per a crear somnis per altres que ja no saben somniar.
Mai les facultats d'humanitats i de filosofia havien estat tan plenes. Mai els seus alumnes havien tingut tanta feina. És igual la teva tendència. És igual si ets materialista, escèptic, existencialista o racionalista ... Si ets imaginatiu i assertiu, tens un lloc a La Farga.
El ciutadà que vol somniar es connecta uns elèctrodes a l'hora d'anar a dormir, la xarxa envia a la fàbrica les espurnes d'imaginació que el seu cervell és capaç de produir, i el control li assigna un treballador i una farga. A partir d'aquell moment, la química transforma els pensaments del ciutadà en imatges que es reflecteixen en el foc perquè el productor les agafi, interactuï amb elles barrejant-les amb els seus propis pensaments i les transformi, fins a construir una història pel somiador.
Quan fa uns mesos que treballes a la farga, un cop has entès el que s'espera de tu, veus que són les diferències de caràcter entre els productors el que dona valor als somnis, perquè la manera de produir mostra el caràcter del productor tant com el del destinatari.
Aquell que gaudeix amb la quantitat, produeix depresa, un producte darrere d'un altre, sense aturar-se ni un instant a assaborir els moments. Aquell a qui agrada assaborir els moments, produeix més a poc a poc, amb parsimònia de vegades.
Jo sóc dels que s'atura, dels que produeix sense pausa, però accelera o desaccelera el ritme de les imatges, de les històries, per fer-les més interessants, més reals. Quan el destinatari s'estima més el volum no m'ho passo tan bé. I segur que ell tampoc. És per això que el control reparteix la feina segons les preferències de treballador i destinatari, que procura fer casar els gustos de tots dos perquè el resultat sigui més satisfactori.
Però tot sistema té les seves falles.
Avui, quan he posat la mà a la seva espatlla perquè sabés que havia acabat el seu torn, el company s'ha tombat cap a mi amb la mirada perduda. L'ordre de control ha ressonat de nou en els nostres cascos: "Número 25, marxi a vestidors" "Número 25, marxi a vestidors!".
L'acer ennegrit del seu casc delatava a un veterà. Sabia perfectament que havia de fer cas a una ordre directe, però ell s'estava allà, immòbil, mirant-me sense veure'm. Quan ha somrigut d'una manera entre feliç i estúpida he sabut què era el que passava. He baixat la mirada cap als seus peus. El tub de l'aire estava desconnectat. Una passa enrere en algun moment, aixafes el tub, salten els perns de seguretat... I l'aire impur de la fàbrica entra en els teus pulmons. Un aire ple d'idees, de morals contradictòries, de desitjos amagats, de realitat amarada de ficció... Massa pensaments per digerir-los.
L'he agafat del braç, m'he abraçat a ell, he cridat, però no hi ha hagut manera. M'ha empentat amb tota la força d'un alienat, he caigut a terra i, abans que em pogués alçar, el company ha caminat amb passes decidides cap a la caldera i s'hi ha llançat. Les ordres del control, ressonaven en les nostres oïdes, però no han servit de res. Ni jo ni el control hi hem pogut fer res. Ningú hauria pogut fer-hi res.
M'he incorporat lentament i m'he acostat al foc. Les flames pujaven i baixaven dins de la caldera. El foc cremava amb força, però dins la caldera no hi havia cap imatge. Un munt de ciutadans s'havien quedat sense somnis, sense l'eina que et permet mantenir l'equilibri.
"Número 101, número 101, vagi cap als vestidors". «Número 101 vagi cap als vestidors». M'han repetit l'ordre. Estava confús. Volia treballar, volia somiar despert, fins i tot sabent que un petit error podia matar-me. M'he acostat a la caldera, he posat un mà al damunt del comandament. «Número 101, vagi cap als vestidors!!!».
El crit m'ha despertat, he deixat el comandament de cop, com si cremés, m'he tombat i he tornat sobre les meves passes. Avui no produiré. En lloc de fer-ho hauré de suportar les preguntes dels psicol.legs de control: "Ha entès el què ha passat?" "Sap per què ha passat?" "Sap quina conducta ha de seguir en aquests casos?"....
A tot he respost afirmativament. No és la primera vegada que ho he vist, encara que si la primera en què he tingut contacte físic amb el mort. Sempre són veterans els que moren. Un dia és un accident, com avui, un altre dia el company ho fa de manera voluntària. Sempre són els més creatius els que es desconnecten voluntàriament, els que fins i tot enfronten la calor infernal de la caldera i es treuen el la màscara i el mono.
Sempre són els més brillants els que volen viure els somnis. Els seus somnis.
He marxat cap a casa capcot. No, avui no produiré. És una mesura de seguretat. Demà tampoc. Ni demà passat. És divendres. Fins dilluns no podré tornar a la fàbrica, i els caps de setmana se'm fan difícils, cada cop més difícils, perquè les imatges del que he vist durant la setmana tornen i tornen, però de manera fragmentària, sense que aconsegueixi lligar-les i recordar-ne la seqüència completa. És normal. Veig tantes coses en aquesta feina, entro en tantes ments i tan profundament... Voldria recordar-ho tot, tots els somnis, viure'ls tots. Acabaria boig, ho sé del cert, però és tan decebedor recordar només fragments.
He arribat a casa, he connectat el televisor i m'he assegut al sofà amb una cervesa a la mà. Aquest cop l'equip de neteja ha encertat la marca que m'agrada més, potser l'han deixada expressament després de l'accident, com una mena de compensació per fer-me marxar a casa.
I és que no tinc res més que la farga. No he conegut res més des que vaig acabar la carrera. No he tingut parella, ni m'he casat. Tampoc he tingut fills. Vaig ser reclutat per l'empresa en acabar Filosofia a l'Autònoma, i en dies com avui em demano si em compensa treballar en un lloc que m'ha
pres la vida a canvi de la fantasia. D'altra banda, què m'ofereix la vida?
Abans d'entrar a La Farga no m'havia connectat mai els elèctrodes per somniar, somiava sense ajuts externs, encara no havia copsat com és en realitat la vida de les persones.
Ara m'he de connectar els elèctrodes cada dia per resistir. Durant el dia produeixo somnis i durant la nit els companys els produeixen per mi. La mateixa Farga que em pren l'energia me la torna durant les hores de descans.
Hauria de deixar de fer-ho, hauria de deixar de connectar-me, però si ho fes sense deixar la feina no sobreviuria gaire temps en aquest erm que és el món, ni sobreviuria gaire temps en aquesta buidor sense embogir encara que deixés la feina, si no em connectés a la xarxa.
Només si deixés alhora la feina i el món podria viure sense somnis aliens, podria recuperar els meus propis somnis... Però podria allunyar-me de tot, absolutament de tot?
Assegut al sofà, amb les cames estirades i els ulls tancats, el cap recolzat al respatller, m'he adonat que ja he començat a desconnectar-me, a allunyar-me, que el sol fet de pensar en fer-ho, el sol fet de pensar en allunyar-me de tot, ja és un somni, el més gran dels somnis. I un somni no induït pels meus companys de La Farga, un somni que he tingut despert. I si encara somnio despert, és que encara hi ha esperança.


29-7-2013

OMBRA
- Què vol ? -la veu del cambrer fa emergir l'home del seu món-.
- Un tallat, si us plau, i una d'aquelles enciamades farcides.
Mentre el cambrer es posa darrera de la gran barra de fusta per preparar la comanda, l'Ombra no pot evitar pensar que potser s'ha fixat en el seu nas, massa vermell, o en la seva roba, massa pobre per aquell bar del carrer Llibreteria ple de turistes, però llavors es mira al mirall de la cafeteria i es relaxa una mica. En realitat, pensa, va ben vestit, de forma modesta, però ben vestit: duu la brusa blava típica del obrers, pantalons de pana, un bon abric i una gorra d'aquelles de llana amb visera. Fa anys que no vesteix tan bé. Ni tan sols quan tenia feina s'havia pogut comprar tanta roba nova d'una tacada.
L'Ombra encara recorda quan treballava a Can Faus carregant i descarregant camions durant dotze hores diàries, fes fred o calor, estigués sa o a 40 de febre. Era una feina dura, però la recorda amb afecte perquè aquells van ser els millors anys de la seva vida.
Havia arribat a Barcelona amb quinze anys, fugint d'un poble petit i d'una existència marcada des del seu naixement. Si s'hagués quedat a casa els pares, hauria passat d'obeir al pare a obeir a l'hereu, no s'hauria pogut casar ni tenir fills, no hauria pogut decidir per ell mateix. Per això no es va quedar al Pallars, per això i perquè marxar era una aventura, i a un noi fort i extravertit com ell l'atreia l'aventura.
De seguida va trobar feina a Can Faus i va aprendre a gastar-se la paga a les tavernes. A pagès, la gent creix forta i sap beure més que a Barcelona, i a les noies els agradaven el seu tarannà simpàtic i els seus braços forts. Quan es va saber pel barri que es casava amb la Margalida, més d'una veïna el va venir a beure per acomiadar-se com calia.
Pobre Margalida. Sabia que si li tolerava les petites escapades sempre tornaria amb ella. Ella sí que l'entenia. I a més a més, li va donar una filla. El dia que va néixer la Caterineta va ser el més feliç de la vida de l'Ombra. Pobre, pobre Caterina.
Van passar uns quants anys, va carregar milers de caixes, va oblidar el Pallars, i Barcelona es va anar menjant a poc a poc la seva salut. La manca de menjar, les llargues jornades i la pols del magatzem de fils de la fàbrica, el van afeblir. Al poble tampoc no es menjava gaire, i és ben cert que sempre hauria estat pendent dels desitjos del germà, de l'hereu, però no li hauria mancat un plat a taula.
I és que a Barcelona la bona vida li va durar uns pocs anys, només uns pocs anys.
Quan la Caterina va complir cinc anys, l'Ombra ja estossegava una mica, estava més prim que en arribar a ciutat i les noies ja no se'l rifaven, però era feliç. Tot va començar a anar de mal borràs quan un company es va entrebancar i li va etzibar un cop a l'esquena amb una caixa. Va ser aquell cop el que ho va espatllar tot.
El metge de la fàbrica li va dir que havia de descansar, que tenia un nervi tocat, però el dia que no treballava no cobrava, i si un dia no cobrava, la seva filla no menjava, així que va seguir treballant mentre el seu braç esquerra s'adormia cada dia una mica més, perdia cada dia una mica més de força, fins que un matí li va caure una caixa de fils i no la va poder recollir.
Va tornar al metge, que li va dir que caldrien mesos de repòs perquè el seu braç tornés a funcionar, que ja no podia fer la seva feina, i va haver de demanar-li al gerent que el posés a fer alguna altra cosa, però en Sampere no es va compadir d'ell, no va tenir en compte els vuit anys que portava treballant com un burro. "Vostè només és bo per això, Querol. No li puc oferir res més".
I l'Ombra va perdre la feina.
La Margalida va ser qui va haver de treure'ls les castanyes del foc. Mentre el braç de l'Ombra reposava, la seva dona va rentar roba, va fregar escales i va inventar-se el que va caldre perquè la família mengés, però encara que el braç es va curar, l'esperit de l'home no es va curar mai. El sentiment d'humiliació que li va deixar ser acomiadat d'aquella manera, haver de menjar de l'esforç de la seva dona, van fer que l'Ombra es cregués en Sampere, que pensés que realment no era bo per a res més que no fos dur pesos amunt i avall com un animal.
Va deixar de buscar feina i passava el dia a la taverna, entre aiguardents i vins, agafant-li a la Margalida els diners que ella no aconseguia amagar o gastar abans que ell li prengués. Quan no podia gastar-se els diners de la dona, s'ajeia davant d'alguna església i pidolava, fins que tenia prou euros per prendre unes cerveses.
Aquesta va ser la seva nova vida, fins que la dona va trobar feina en una tèxtil, el va deixar, i es va emportar a la Caterina. Ella l'estimava, sí, però no volia viure amb un borratxo.
L'Ombra va provar de parlar amb la Margalida unes quantes vegades, de fer-la tornar, fins que una nit que va a anar a veure-la amb un parell d'ampolles de vi al cos, el seu nou home li va deixar clar a base de cops de puny que en aquella casa no era benvingut.
Ja no va veure mai més ni a la dona ni a la filla, i va acabar per habituar-se a viure sense la Margalida. Li agradaria pensar que va tornar a ser feliç fins que va morir d'asbestosi. No saber on és la Caterina sí que li sabia greu, i encara li'n sap. A desgrat que l'alcohol l'absorbia gairebé del tot, alguns coneguts li havien explicat que no es feia amb el padrastre, i dins seu mantenia l'esperança de recuperar-la algun dia.
Però els de la Protecció a la infància no pensaven igual, i li van prendre fins i tot l'esperança de tornar a tenir una filla. Quan va morir la mare se la van endur a un centre de menors, i allà es va estar la Caterina fins que una família la va adoptar. No ho sap perquè li digués ella, sinó perquè un dia els Mossos se'l van endur a comissaria i li van donar un paper en què li comunicaven l'adopció.
Segons l'Administració, l'Ombra és una mala influència per la seva filla, no és apte per fer de pare. Ell ja sap que no ha estat un bon pare, però per què li van negar el benefici del dubte? Per què els funcionaris el van donar per mort?
Segur que al malparit d'en Sampere no li haurien fet això. A ell l'haurien tractat amb més respecte si hagués caigut en desgràcia.
En Sampere... Des que aquell malparit el va acomiadar, la vida va deixar de ser-ho.

En Faus i en Sampere són davant del Palau de la Generalitat. Les grans rodes de radis de fusta blanca i els llargs motors de vuit cilindres dels seus Hispano-Suiza d'acer negre, aparcats a la Plaça Sant Jaume, contrasten amb els carros tirats per mules que reparteixen les mercaderies per Ciutat vella. Les seves dones parlen de les darreres tendències de la moda parisina, recolzades en els seus paraigües grocs, i s'elogien mútuament els abrics de pell, mentre esperen que els dos homes acabin de comentar la reunió que el gremi acaba de mantenir amb el President.
En Faus té una fàbrica. Una gran fàbrica. És veritat que els afers no van bé, però encara té una fàbrica que fumeja i produeix. No es preocupa gaire de la gestió diària del negoci, per això té a en Sampere, però el seu vestit verdós i el seu barret Stetson són presents a totes les reunions de prohoms de la ciutat. Fins i tot els col.legues del Gremi l'han comissionat un parell de cops a Madrid per defensar els seus interessos i, com avui, participa en les trobades d'industrials amb el President.
  • Sampere... Li dic que no pot ser. No podem continuar així. No hi ha crèdit, els francesos anul.len comandes, els americans i els xinesos ens prenen els mercats... Des d'ací no fan res, i des de Madrid, tampoc. Els empresaris paguem impostos, donem feina, poca, però en donem, impedim que esclati la revolució... I com ens ho paguen? Amb inacció. Ens ho paguen amb inacció.
  • Té raó, senyor Faus, té raó... Però vol dir que a Madrid s'ho prendran seriosament, això? En realitat a ells les fàbriques tant se'ls en donen, només els preocupen les finances i l'agricultura.
En Sampere és un home intel.ligent. De ben jovenet va saber cridar l'atenció de l'amo amb la seva diligència. Ser barceloní, fill de botiguer, i haver estudiat econòmiques a Esade, li va obrir les portes del departament de compres de Can Faus. Unes quantes bones decisions i un cop de sort, l'havien dut a la gerència. A partir d'aquell moment, havia pogut fer un matrimoni adequat a la seva posició social, havia pogut enviar al fill a treballar a la City de Londres, i havia acabat guanyant molt més que el seu germà, que s'havia quedat la botiga familiar. El bigoti molsut i la pràctica de la boxa, completen la seva aparença d'home fort i respectable.
  • Se me'n foten els problemes dels de Madrid, Sampere -la mirada d'en Faus recorre el cos d'una turista rossa de llargues cames-. El cert és que si no fem alguna cosa, els obrers ens cremaran les fàbriques.
  • Té raó, senyor Faus, té raó -en Sampere ha seguit la mirada de l'amo i es retorça el bigoti per amagar un somriure-. Primer les cremaran, i després, tots a passar gana. Els obrers els primers.
En Luigi ha escoltat les dues darreres frases mentre creua la plaça des del carrer Ferran en direcció Llibreteria. Què en saben ells dels obrers, pensa, si només se'ls miren de lluny, si els eviten com si tinguessin la verola? Què en saben ells, de passar gana, si omplen la panxa cada dia?
En Luigi és italià però ja fa uns quants anys que viu a Barcelona. No hi va venir per treballar en una fàbrica, hi va venir per treballar en una cosa més important, en una feina que li produeix algunes satisfaccions i molts desenganys. L'italià passa a prop dels empresaris amb el coll de l'abric ben aixecat i la gorra ben calada, observant-los dissimuladament sense que ni els dos homes ni el xofer d'en Faus se n'adonin. Hi ha massa trànsit a la plaça, un constant anar i venir d'obrers, funcionaris, empleats de coll emmidonat i turistes, molts turistes, que aprofiten els preus baixos dels vols per visitar la ciutat. Quin món més estrany en què volar és barat i menjar car. Si l'Ombra ha estat puntual, pensa en Luigi, avui serà un dia de satisfaccions.
Quan es van conèixer, l'Ombra es deia Querol i dormia a sota d'un dels ponts del Riu Besòs, sense preocupar-se de res més que de beure, beure i tornar a beure. Què hi devia veure en Luigi en aquell alcohòlic? Va ser el seu instint de reclutador el que va descobrir-ne el potencial, el que li va fer intuir que era davant d'una persona que no tenia res i que sabia que ja no ho tindria. Feia anys que es dedicava a buscar homes com aquell entre les desferres humanes que deixava la indústria.
En Querol va complir amb les seves expectatives: havia entès el que s'esperava d'ell, havia deixat la beguda, s'havia acontentat amb un llit, un plat a taula i carbó per escalfar-se, i quan es va convertir a la fe ho va fer sense dubtes. Un dia li va explicar a en Luigi com havia canviat, com era abans i com s'havia tornat discret i silenciós, com tot el que havien parlat entre ells li havia fet entendre que només hi havia una cosa que el satisfaria, una cosa que també seria útil a altra gent.
A partir d'aquell instant, en Luigi el va integrar plenament en la organització i va començar a encarregar-li feines. Per la seva forma d'executar-les, l'Ombra es va guanyar el seu malnom, i avui compliria el darrer encàrrec, perquè avui l'Ombra obtindria allò que li havia demanat a l'italià, aquell encàrrec que el satisfaria a ell i a d'altra gent.
En Luigi empeny la porta de fusta i vidre de la cafeteria. L'Ombra es a dins, assegut a la barra, xarrupant un tallat entre el dringar de les culleretes i l'esbufec de la màquina de cafè, ignorant la resta de clients, mirada perduda. Sembla un pobre obrer cansat, fora de lloc en aquell lloc per estrangers.
- Un cafè, si us plau -l'italià s'asseu al costat del seu company sense dir-li ni mitja paraula-.
- Sucre? -li demana el cambrer mentre deixa la tassa al seu davant-.
- Sí, gràcies. S'hi està bé aquí dins, eh? -llavors sí que es dirigeix a l'Ombra-. En canvi, a la plaça Sant Jaume fa un fred que pela.
- Molt? -la veu del seu company és serena-.
- Home, jo sóc fredolic, però em sembla que avui fa fred de debò. Jo diria que no estem a més de tres graus.
- Déu n'hi do -el cambrer deixa un sobre de sucre davant d'en Luigi-. Fa vent? -pregunta-.
- No, vent no en fa.
- Quant és?
- Dos cinquanta.
L'Ombra paga el seu tallat i s'acomiada.
- Que tinguin un bon dia.
- Bon dia -respon l'italià amb aire distret-.
- Aquest home agafarà un refredat – li diu el cambrer-. S'ha estat aquí una bona estona sense treure's l'abric i ara surt al carrer.
És cert, l'Ombra no s'ha tret l'abric en la mitja hora llarga que ha passat a la cafeteria, i ara, en canvi, mentre camina cap a Sant Jaume, se'l descorda. Està un xic nerviós. No és el primer cop que es posa nerviós abans de fer una feina, però aquesta és l'última i la més important, per això prova de respirar profundament, de caminar sense pressa mentre esquiva els estrangers que s'aturen davant dels aparadors.
Abans d'ahir, en Luigi li va dir que la Patronal es reunia a Palau i que en Sampere i en Faus hi serien, a la reunió. "Tu m'esperes a la barra de la cafeteria de Llibreteria, aquella de la porta de fusta. Hi arribes a les onze, i si a les dotze no m'he presentat, te'n vas".
Encara no són les dotze, en Luigi ha vingut, i segons ell estan a tres graus, o sigui que a Sant Jaume hi ha en Faus, en Sampere, i un altre a qui també s'haurà de carregar.
Quan arriba a la cantonada de la plaça, l'Ombra s'atura un instant a la paradeta de gofres. Els companys italians que el van instruir li van ensenyar que les cues són útils, que els cossos dels clients t'amaguen, però et deixen examinar el terreny més enllà. Hi ha dos cotxes a un costat de la plaça i entre ells dues dones juntes, separats d'elles, a l'alçada del morro dels vehicles, xerren en Sampere i en Faus, amb els seus abrics llargs i les seves sabates fetes a mida.
En Faus treu el rellotge de l'armilla, un rellotge de butxaca de plata massissa que val el sou d'un any de qualsevol obrer. L'Ombra ho sap del cert, un dia el seu antic amo l'hi va ensenyar.
Si en Faus treu el rellotge és que potser volen marxar, cal apressar-se, però en Luigi ha dit "tres" i no veu al tercer per enlloc. L'Ombra dubta. Potser el tercer l'aturarà, però si espera massa perdrà la oportunitat...
Decidit, l'Ombra deixa d'amagar-se darrera la cua, s'obre l'abric del tot, hi fica la mà a dins, empunya la Mauser C96 que duu a la pistolera i camina decididament cap al primer dels cotxes.
Falten cinc, quatre passes, en Faus guarda tranquil.lament el rellotge dins l'armilla, el seu abric es doblega contra la seva cama dreta i en Sampre li assenyala el plec, cap dels dos no veu com s'acosta. Tres passes, dues passes... El motor del primer cotxe és davant seu. Treu la pistola de l'abric, l'amartella, i llavors el veu. El xofer és acotat, s'està cordant una sabata darrera el cotxe. L'Ombra fa una passa cap a la dreta, esquiva el morro de l'Hispano, aixeca l'arma, apunta al xofer i dispara. La 9mm envia a l'home al terra amb un enorme forat a l'esquena. Segurament l'ha matat, però a l'Ombra no li sap gens greu perquè tots els xofers són pistolers al servei dels amos.
  • Sampere! Faus!
No hi ha necessitat de cridar, l'Ombra és davant d'ells, a dues passes, els té a tocar. I el miren. En Sampere el reconeix, obre la boca per dir-li alguna cosa, però no té temps de fer-ho. Ja no li queda temps per a res més.
Sona un tret. La bala rebenta la cara d'en Sampere.
- Per la meva filla !!!!
En Faus veu la mort, la reconeix, fa una ganyota de terror, i l'Ombra dispara de nou.
La plaça és un caos, tothom crida o prova d'amagar-se. Un policia surt corrents de la Generalitat, amartella el subfusell i dispara. L'Ombra ni fuig ni s'acota, impassible, es tomba i respon als trets quan escolta el xiulet de les bales quan passen pel seu damunt. La primera ràfega del Mosso ha sortit alta. Entre les 9mm de la Mauser, que foraden la pedra de la paret de Palau al seu voltant, el policia apunta millor i dispara de nou. Aquest cop no erra els trets.
L'Ombra veu venir les bales, sent un cop al pit, és llençat enrere, foradat, acabat, com un ninot, sobre el capó del cotxe. Exhala un sospir, un sospir que no és de dolor sinó de cansament, de cansament de viure. I mor.
Quan cessen els trets, els vianants surten a poc a poc dels seus amagatalls, s'alcen del terra, els primers tafaners s'acosten a examinar els cossos abans que la policia els n'allunyi, arriba un metge, més policies, algú reanima a la dona d'en Sampere que s'ha desmaiat...

Al cap d'unes hores, la plaça tornarà a ser la d'abans. Demà, els diaris parlaran dels fets, diran que un anarquista va assassinar a uns prohoms, tertulians a sou dels partits glossaran als empresaris a les emissores de ràdio, i el President de la Generalitat parlarà amb el president espanyol... una altra vegada. Al cap d'una setmana, l'opinió pública oblidarà els fets. Són uns fets massa comuns a la Barcelona del 2050. Només les famílies d'en Faus i d'en Sampere els recordaran, i potser, només si en Luigi la troba, la Caterina podrà llegir la carta que l'Ombra li va deixar i recordar al seu pare no només com un borratxo sinó també com una persona que finalment va obtenir venjança per la felicitat que li van prendre, per les oportunitats que mai li van deixar tenir. 
 8 de juliol de 2012