PORCS

L'Andy i el Lucas treballen per una empresa que cria porcs, una de les grans, de les que proveeixen a les fàbriques d'embotits d'Osona. Són dos germans joves, no gaire llestos, no gaire guapus, no gaire treballadors, ni tampoc gaire puntuals, però amb una bona massa muscular i amb poques ambicions. Per això, dedicar-se al transport de porcs els està bé. La seva manca d'imaginació no els fa plantejar-se què faran quan ja no siguin capaços de manegar aquests animals grossos i agressius.

Quan han arribat a la granja, han deixat els dos camions, un al costat de l'altre, amb les caixes encarades cap a la porta de la nau, han preparat la rampa per fer pujar als animals i han començat a fer-los sortir d'un en un, a cops de bastó si calia. Els bitxos caminaven sense saber cap a on, dirigits pels homes amb mà de ferro, i s'encaixaven dins de les gàbies de transport, humides i pudentes.

Quan ja n'havien fet pujar deu o dotze, als transportistes se'ls han acabat les ganes de treballar. S'han assegut a sota del dipòsit d'aigua, amb les jaquetes ben cordades, i un d'ells ha obert una bossa per treure'n una ampolleta d'aiguardent i un parell d'entrepans. Bufa el vent, i fa tant fred que se'ls han menjat sense treure's els guants. Entre mossegada i mossegada, entre glop i glop, podia veure com de les seves boques els sortia l'alè, convertit en vapor d'aigua.

- Andy -en Lucas ha començat la conversa-. De debò creus que aquests bitxos són intel.ligents ?

L'altre se'l mira amb expressió dubitativa.

- Penses que si fossin intel.ligents no provarien d'escapar-se ?

- Mmmm. Potser sí. Ara, que ens escaparíem tu i jo d'un lloc on tens el menjar i el dormir pagats ?

- I porquetes per cardar !! -en Lucas ha deixat l'entrepà i ha fet un gest obscè amb les dues mans-. Segur que no. Per què escapar-se d'aquí ? Ara... Deuen saber que els portem a escorxar ?

- Home -l'Andy allunya aquesta idea amb un moviment de la mà-, això no. Si ho sabessin sí que provarien d'escapar-se.

- I provarien de salvar a la seva porqueta predilecta !!

- Jajajaja ! Ets un masclista Lucas. Si dius això pel grup de wsp la Candy s'emprenyarà. Segons ella les trujes provarien de salvar-se soles, no necessiten porcs salvadors.

- Oi que es va donar de baixa d'un grup de wsp perquè criticaven a les dones ? -en Lucas clava queixalada a l'entrepà-.

- Sí. D'un grup de la feina.

- No sé pas què fas amb ella.

- No parlis amb la boca plena, home. Mira, ja t'ha caigut un troç de fuet -l'Andy l'assenyala abans de contestar-. Xerra molt, però després es lleva i em prepara l'entrepà cada dia. I... -fa cara d'entremaliat- Sempre diu a tot que sí !!

- Ah ! Ja començo a entendre-ho !

El soroll que fan en mastegar substitueix per un instant a la conversa.

- Andy -torna en Lucas-. I si ens entenguessin ?

- Qui ?

- Els porcs, home, els porcs.

- Mira que ets pesadet amb això dels porcs. Com vols que ens entenguin ? Si ens entenguessin ens dirien alguna cosa. "No em peguis", "No em portis a escorxar", "Dona'm una birra". No ho sé, alguna cosa. No els diries tu alguna cosa als marcians, si ara baixessin aquí ?

En Lucas fa cara de pensar-s'ho abans de contestar.

- Em sembla que sortiria corrents.

- Es queee, es queee... Tens poca curiositat eh !

- Qui parla de curiositat ? -fa una bola amb el paper d'alumini que embolicava l'entrepà-. El que em diu que no pensi en els porcs ?

- Au va, que ja hem acabat i l'amo vol que a les set siguem a Lleida. Si no ens hi posem -l'Andy fa un darrer glop d'aiguardent- no acabarem.

- Som-hi -en Lucas acaba l'ampolleta i la llença al terra-.

Caminen de nou cap a la nau, però just abans d'entrar-hi l'Andy agafa del braç al seu germà.

- Tens tabac ? -l'altre afirma amb el cap-. Doncs fem un cigarret abans d'entrar, no ?

Prenc nota de que en Lucas treu paquet de Winston d'una butxaca de la jaqueta, com sempre. Ja ho he vist d'altres vegades, i confirmar que el tabac i l'encenedor són on sempre m'alleuja.

Acabada la cigarreta, els dos germans entren a la nau i continuen la càrrega. Algun porc no vol entrar i l'han d'empényer, d'altres pugen a pas de càrrega. Jo m'ho miro amb poc interès. Fa molt que sóc a la granja i ja he vist bastantes vegades aquestes operacions, però aquest cop serà diferent. Jo també he d'acompanyar-los a l'escorxador. Per això, en algun moment, penso en dir-los que no ho fan bé, que això que un quedi a sota de la rampa mentre l'altre empeny al porc cap a dalt és perillós, que els pot caure un porc al damunt. Però penso en el paquet de Winston i no els dic res.

Quan apareix en Samsó per la porta li faig una picada d'ull, que els germans no adverteixen. És un porc enorme, potser el més gros de la granja. Comença a caminar cap al camió a poc a poc, em mira dissimuladament, mira la rampa i, de sobte, surt corrents com un esperitat cap a ella. La idea és desconcertar als dos desgraciats. Efectivament, en Lucas es situa depressa i corrents sota la rampa, sostenint-la perquè no es mogui mentre en Samsó puja, i l'Andy prova sense aconseguir-ho de clavar les urpes al cul del porc perquè no es desvii.

Resultat: en Samsó, 300 kg de porc musculat, trepitja un dels costats de la rampa, la fa saltar pels aires i aterra dempeus al costat d'en Lucas.

Pobre Lucas ! Estrafeix un crit, camina enrera, es desequilibra, cau, i queda del tot indefens davant d'en Samsó, que s'hi abraona i el repassa amunt i avall amb el morro, li mossega la jaqueta, li estripa, mentre l'Andy el colpeja com un foll amb els punys, com si així pogués fer-li mal.

En Lucas s'arrossega enrera, histèric, sap que si el porc decideix menjar-se'l no se'n sortirà, però en Samsó no sembla tenir gana, ans el contrari, deixa anar en Lucas de seguida i torna cap a la nau mentre l'Andy s'agenolla al costat del seu germà.

- Estàs be ? Digue'm ! Estàs be ?

L'altre es toca, buscant mossegades, assegurant-se de tenir al seu lloc totes les parts del cos.

- Sí, sí. em sembla que sí -es treu la jaqueta i la llença- Aquest malparit m'ha destrossat la jaqueta ! -ho diu esbufegant, nerviós-. Em podia haver matat !

- Tranquil, Lucas, tranquil -l'Andy, protector, també espantat, l'abraça-. Te'n pots comprar una altra, de jaqueta. Tranquil.

- Si -respon en Lucas, venjatiu- I a ell no liqueda gaire temps. Oi que no et queda gaire temps ! -li crida a en Samsó, que ha tornat a entrar a la nau- Malparit !

Els dos homes caminen una mica per allà, es freguen les mans per espantar al fred i, després d'uns minuts, més serens, truquen a l'amo per dir-lo que arribaran tard i reprenen la càrrega, sense més incidents.

Cap a les sis i mitja, tots som als camions i marxem cap a l'escorxador. En Samsó i jo ens ho hem fet venir bé per ser a la caixa un de costat de l'altre.

- Què ? -em diu- Quan ens escapem ?

- D'ací a una estona deixarem el camí i sortirem a una carretera estreta -responc-. Me'n recordo de quan van portar-me a la granja. Li has agafat el tabac ?

- Sí -el meu company deixa caure de la boca el paquet de Winston-. I l'encenedor també.

- Fantàstic ! Amb tota la palla que portem i essent la caixa de fusta, la farem bona.

- Caldrà no cremar-se -contesta-. Aquells dos són capaços de deixar-nos rostir.

- No t'ho pensis pas !! La Generalitat els hi posaria una sanció enorme si ens deixessin cremar podent-nos salvar. Encenem la palla, i quan ens facin sortir, marxem corrents cap al bosc.

Xoquem les potes i diem a l'únison.

- Entesos !!

Somriem, nerviosos, expectants, entre el moviment bambolejant del vehicle. Si aquells dos gamerusos sabessin que hi ha porcs com nosaltres... De sobte, m'assalta un desig. Necessito rel.laxar-me.

- Ei, Samsó -em mira-. Passa'm una cigarreta, va. Fa temps que no fumo.

NASSOS

- De vegades són agradables, de vegades no. De vegades quedes satisfet amb el resultat, molt sovint no. De vegades proven d'aprofitar-se de les nostres noies perquè les troben exòtiques. Sempre, sempre, sempre, paguen bé. I mai han explicat el nostre secret. No t'agradaria saber de què et parlo? No t'agradaria conèixer un lloc on podries viure i treballar?

Aldo Cecci em va dir tot això quan ens vam conèixer. Volia animar-me, donar-me esperança.

S'havia assegut al meu costat en un dels bancs d'aquella plaça que hi ha al final del carrer Tallers i de la que mai no he aconseguit recordar-ne el nom.

Me'l vaig mirar amb displicència. No el vaig entendre. No entenia què feia aquell home gran, vestit amb impecable camisa blanca, bessons d'or als punys i barret stetson fosc, a joc amb el car abric de llana, seient al costat d'un rodamón brut com jo.

La meva vida no havia estat fàcil. I és que definir-me és difícil: Cavall-humà? Humà-cavall?

Tot era culpa del meu rostre angulós, allargassat, esprimatxat i, sobretot, del meu tret més definitori, un tret que encara em feia més estrany: el meu nas. Un nas llarg, gruixut, molsut, ganxut, gairebé panxut. Un nas superlatiu, en lluna creixent, que sempre arribava abans que jo quan anàvem a algun lloc. Un nas, en definitiva, que em marcava, que m'havia marcat com l'ase dels cops a l'institut, que m'havia tancat les feines de cara al públic, que m'havia barrat el pas de les fàbriques, per por a que el fiqués sense voler dins dels bidons de productes perillosos.

Permanentment deprimit, desclassat, apartat, solitari, rodava amb el meu nas pel món, demanant almoina i allunyant-me de tothom, fart de tothom, fins que l'Aldo Cecci va seure al meu costat.

- Vivim en pisos- va explicar-me-. A les grans ciutats. Uns quants pisos a cada capital europea. De tant en tant ens intercanviem, no tots alhora, només uns quants cada vegada, perquè els clients no es repeteixin, perquè hi hagi varietat. I també per evitar la consanguinitat si ens reproduïm. He viscut a París, Praga, Moscou -deia-. I moltes altres ciutats. Ara sóc a Barcelona. I no és que busqui nous reclutes, no. Però no he pogut evitar fixar-me en el teu nas, i en l'home que hi ha darrera.

- Ja els has mirat. Per què no toques el dos? Encara no n'has tingut prou?

L'estava engegant a dida, però sense emprar un to agre. Estava habituat a despertar curiositat. I potser ell també havia despertat el meu interès.

La seva resposta va ser críptica

- Jo sí que n'he tingut prou, però crec que d'altres no se'n cansarien.

Llavors sí que el vaig mirar amb rancúnia. Aquella roba un pèl estranya, l'edat, tot feia pensar en un empresari, en algú que em voldria exposar al ridícul públic a canvi de quatre duros. I m'estimava més els meus parracs, els meus texans foradats, aquella jaqueta militar i el jersei de llana foradat, a poder pagar-me un pis patera i una hamburguesa venent la meva pena.

- Em mires malament -aquella veu tranquil.la casava malament amb les intencions que li atribuïa-. No m'has entès. És normal. És difícil que entenguis una cosa que no sé ben bé com explicar per fer-la creïble -jo me'l mirava, seriós com un plat d'arròs-. Només puc fer-ho d'una manera -es posà dempeus d'una revolada-. Vine amb mi i t'ho ensenyaré!

- No penso anar enlloc.

Jo no parlava gaire. No en tenia el costum. Tampoc em movia massa, el pes del meu apèndix feia difícil aturar els moviments bruscos amb el cap.

- Si vens amb mi i em deixes ensenyar-te una cosa et pagaré un dinar calent, el que tu vulguis -insistí-, i et renovaré el vestuari -vaig continuar assegut-. Veig que no n'hi ha prou amb això... Mira... On dorms? Al carrer, oi? Segur que menges malament, i de ben segur que hi ha dies que no menges. No et faré fer res, no et demanaré res, només vull ensenyar-te un lloc -no vaig respondre-. T'espera algú? És que tens alguna cosa a fer? No tens ni la més mínima curiositat per saber què et puc oferir?

Vaig abaixar encara més el cap, amb cura de no arrossegar el nas per terra, un pèl avergonyit. No, realment no tenia res millor a fer, i una jaqueta nova m'aniria molt bé. A més a més, alguna cosa dins meu em deia que, per una vegada que algú mostrava una mica d'interès en mi, havia de ser una mica agraït.

- No em demanaràs res? Segur?

- Segur.

Dret davant meu, amb les mans a l'espatlla, semblava un adult parlant amb un nen.

- Som-hi.

Vam començar a caminar de costat, en silenci. M'és difícil parlar amb algú pel carrer perquè no puc mirar-lo sense por que el meu nas es fiqui entre les cames de l'altre i el faci caure, però quan travessàvem la Plaça Universitat no me'n vaig poder estar.

- On anem?

- Ja ho veuràs. No vull explicar-te res més fins que ho vegis amb els teus propis ulls. Ets massa desconfiat. Si no ho fossis, ja t'ho hauria explicat al banc, però tinc por que si t'ho explico no t'ho creguis, o que no vulguis ni tan sols veure el que t'ensenyaré. M'estimo més que ho vegis i jutgis tu mateix.

Vam passar per darrere de la universitat i va obrir la porta d'un edifici del carrer Enric Granados. Mentre esperàvem l'ascensor va mirar el rellotge, un rellotge d'or d'aquells antics, com el que duia el meu avi.

- Trigarem gaire? -Efectivament, sentia una gran desconfiança-.

- Tenim temps de tot. Són les onze. Amb una hora en tindràs prou per saber què t'ofereixo. Si t'agrada perfecte, si no t'agrada, tenim prou estona per a tornar a baixar, comprar-te la roba i pagar-te el dinar.

No m'agraden els ascensors. Sovint hi he d'entrar fent acrobàcies i acomodar el meu nas de manera que no molesti als altres ocupants. Aldo em va facilitar les coses esperant a fora fins que vaig haver-hi entrat del tot, en una mostra de normalitat i respecte que no estava habituat a trobar. Vaig sentir-me gairebé impulsat a fer algun comentari sobre el temps, un d'aquells comentaris típics d'ascensor, però em vaig saber contenir.

Va ser ell el primer en sortir al replà, i vaig escoltar el soroll metàl.lic de les claus i el sec d'un pany poderós en obrir-se. Quan vaig aconseguir sortir de l'ascensor, vaig donar un cop d'ull a la porta blindada. Una càmera em vigilava des d'un racó, i tanta porta i vigilància em van alarmar una mica.

- No et preocupis home -Aldo havia observat el meu retrocés instintiu-. Sóc un vell i tu un home jove -va somriure-. A més a més, els òrgans d'un rodamón no deuen estar en prou bon estat perquè pretengui segrestar-te i vendre'ls. Au, passa -convidà-.

Era un pis d'aquells llargs, que miren al carrer per una banda i a un enorme pati de veïns per l'altra, típic de l'eixample però molt més gran de l'habitual. Davant de la porta hi havia una mena de sala d'espera pintada d'un color càlid i moblada només amb unes quantes cadires vulgars. A l'atura dels ulls hi havia penjada una filera de quadres de tota mena d'estils, un al costat de l'altre, tots junts, com si fos un mostrari. No hi entenia gens, en pintura, però semblaven quadres bons.

- Seu un moment, si us plau -el meu amfitrió es descordava l'abric-. He de preparar el que vull ensenyar-te.

Aldo va desaparèixer per un dels passadissos i vaig aprofitar per treure'm la jaqueta jo també. En deixar la jaqueta en una cadira li vaig donar un cop amb el nas i vaig acostar-me a un dels quadres, una figura cubista, un home, una dona, no ho sabia, el que més ressaltava eren les mans, que de tan petites semblaven peülles. Amb cura de no alçar el rostre, vaig caminar al llarg de la paret examinant els altres quadres. N'hi havia d'abstractes, de puntillistes, d'onírics. N'hi havia que només eren punts de colors, d'altres de figuratius. Llavors no me'n vaig adonar, però no hi havia cap paisatge. Tot eren figures humanes més o menys deformades.

Aldo va tornar en mànigues de camisa, i és que encara que érem a la tardor, en aquell lloc hi feia calor.

- Segueix-me.

Va guiar-me fins al final del mateix passadís per on ell havia marxat abans, un passadís flanquejat de portes de fusta que acabava en una porta doble. Quan la va obrir, el llum del sol gairebé va enlluernar-me. Hi entrava a través de dos grans finestrals i es reflectia en les parets blanques, impol.lutes.

Era una cambra gran, la que donava al pati de l'illa. Al centre, un cavallet de pintor cobert amb un llençol, al davant, un tamburet, i en un dels racons, un pòdium. Res més, cap altre moble.

- Seu al tamburet, si us plau.

Vaig seure davant del cavallet apuntant amb cura la meva nàpia cap a terra mentre Aldo estirava una de les puntes del llençol i descobria un llenç. No podia veure què hi havia pintat només en veia la part del darrera i perquè estava ocupat imaginant-me què podia significar tot allò. Era evident que em trobava en l'estudi d'un pintor.

- Saps on ets?

- A casa d'un artista. Vols pintar-me?

- No és ben bé això. T'explicaré una història.

Vaig estrafer una expressió de disgust, no volia més històries, volia saber què hi fèiem allà, volia la meva roba i el meu dinar. No m'hi sentia bé, en aquella casa. Em sentia brut en un entorn tan net com aquell.

- No trigaré gaire, tranquil. Així ho entendràs tot.

La meva expressió d'acceptació resignada va ser suficient per animar-lo a continuar.

- Tots els homes de la meva família es diuen Aldo des de fa generacions -començà a descordar-se la camisa-, a totes les nostres mares les duen a París quan hem de nàixer, no em demanis per què -acabà de descordar-se-la i l'obrí per mostrar-me el torç-. I tots naixem amb una tara.

Una mena de grans cicatrius, semblants a brànquies de peix creuaven el seu pit de dalt a baix, des del naixement del coll fins a mitja panxa.

- Veus això? -continuà-. Això és la maledicció del Cecci. No sabem quantes generacions fa que la patim, i tampoc no sabem quan s'acabarà. Són repugnants -tornà a cordar-se a poc a poc-. Si vull les puc moure, saps. Ben bé com si fos un peix.

Jo continuava sense dir res, però ara no sentia desconfiança, només estava sorprès, veritablement sorprès.

- Potser aquest defecte et semblarà una bajanada comparat amb el teu nas perquè el meu el puc amagar, però al final és tan cruel com el teu. Coneixes una noia, te n'enamores, s'enamora de tu, i quan et despulles surt corrents. T'obliguen a fer el servei militar, vas a les dutxes amb els camarades, i a partir d'aleshores ets l'estrany, el monstre.

Potser el meu pare o el meu avi haurien decidit no tenir fills, o acabar com tu, com un rodamón, però ara fa una mica més de cent anys, el meu rebesavi va tenir una pensada genial. Era l'època de les fires de monstres. Contractaven a gent com nosaltres, com tu i com jo, i les exposaven a la curiositat del "normals" en fires ambulants. Pot semblar una barbaritat, però era una manera de guanyar-se la vida. Un modus vivendi que l'Aldo de ,l'època va saber que s'acabava. Les dones barbudes, els siamesos, els homes del nas com tu mateix, passaven de moda amb els canvis de la moral. Si abans de la guerra mundial ja es notava la crisi, a partir de l'any 14 esdevingué total. Qui volia veure gent deformada només havia de mirar a casa del veí, sempre hi trobava un mutilat de guerra, no calia pagar per a veure rareses.

Per això, el meu avantpassat, amb visió de futur i de negoci, va instal.lar-se a París amb uns quants d'aquells a qui ja ningú pagava per ser com eren i va començar a llogar-los als pintors com a models per a sessions privades. El surrealisme, el cubisme, el futurisme, van néixer de la imaginació d'uns quants pintors, és cert. Però quan la seva imaginació es va assecar o es va ofegar en l'absenta, van recórrer a la gent com nosaltres i ens van copiar. Quan altres pintors menys talentosos van començar a arribar a París, buscant l'èxit dels grans, van recórrer a la gent com nosaltres. De París a Moscou, de Washington a Buenos Aires, van florir les cases surrealistes.

És pesat fer de model. "Aixeca la barbeta", "Mostra'm l'altre perfil", interminables sessions d'hores i més hores. Ara un pintor, adés un altre, les nostres vides són monòtones, igual de monòtones que la companyia. Encara que les cases són prou grans perquè hi capiguem deu o dotze models, convivim durant molt de temps amb les mateixes persones, i si és cert que amb uns quants lligues amistats o relacions sentimentals, conviure tantes hores en un espai reduït, cansa. Per això, quan conec a algú que te un defecte físic estrany, m'hi acosto i el recluto.

"Reclutar", pensava jo. "Feina", pensava. Com podia ser allò? Havia decidit seure en aquell banc i Aldo havia decidit passar-hi pel davant en el mateix moment, havia decidit no cobrir-me del tot amb una bufanda. Tantes casualitats encadenades? Sorprès, un parell de gruixudes gotes de suor baixaven per la meva extremitat.

- Així doncs... Treballeu de models?

La meva veu sonava enrogallada, metàl.lica. Sabia que preguntava una cosa evident, però no volia callar, necessitava una mica de temps per pensar.

- No voldries treballar amb nosaltres? -insistí- No voldries menjar calent cada dia, vestir com jo, poder pagar-te el metge i dormir en un llit? -ja eren allà totes les preguntes, totes les ofertes-. No voldries... No voldries conèixer-la?

Aldo agafà el quadre del faristol, el tombà i me'l mostrà. No era una pintura, era un gravat. Fosc, un pèl inquietant. Una figura, un nas sens dubte, n'ocupava el centre, en tons blancs, perfilat per taques negres. Un nas semblant al meu, ganxut, gairebé panxut, deforme.

- Això és d'ella -digué Aldo-. I aquesta -m'acostà el seu mòbil- és ella de debò.

A la pantalla hi havia la foto d'una noia bonica, de dolços ulls blau cel. Els seus cabells eren rossos, d'un color ros mel, els llavis molsuts, el front ampli i els pòmuls alts li donaven una certa aparença eslava. Mai podria haver imaginat que algú m'oferiria l'oportunitat de conèixer a una noia com aquella. I és que el millor de tot no és el que he explicat fins ara. El millor sense discussió, allò que la feia insuperable, era el seu nas. Un nas llarguíssim i estret, aquil.lí i esmolat, desafiant, altiu. Un nas que voldria conèixer i admirar, un nas que voldria besar i acariciar.

No vaig trigar gaire a respondre a Aldo Cecci. No podia negar la meva bona sort. No podia negar-me a acceptar aquella oferta. Així, a força de no negar-me, vaig acceptar viure en aquella casa, vaig habituar-me a les dutxes diàries i a abandonar el meu posat sorrut. A compartir, en definitiva. Després... Després va arribar l'hora de l'Svetlana. L'hora d'acostar-nos, d'acostar els nostres rostres sense provocar un accident, de buscar una cambra ben llarga per poder-nos besar sense treure el nas per la finestra.

Avui, finalment, mentre la meva dona prova d'evitar que el nostre fill fiqui la nàpia dins el water quan es neteja. Avui, després de moltes ciutats, de molts quadres, de moltes companyies. Avui, quan torno a mirar aquell gravat, puc dir que he trobat la pau.

13-12-2017