NASSOS
- De vegades són agradables, de
vegades no. De vegades quedes satisfet amb el resultat, molt sovint
no. De vegades proven d'aprofitar-se de les nostres noies perquè les
troben exòtiques. Sempre, sempre, sempre, paguen bé. I mai han
explicat el nostre secret. No t'agradaria saber de què et parlo? No
t'agradaria conèixer un lloc on podries viure i treballar?
Aldo Cecci em va dir tot això
quan ens vam conèixer. Volia animar-me, donar-me esperança.
S'havia assegut al meu costat en
un dels bancs d'aquella plaça que hi ha al final del carrer Tallers
i de la que mai no he aconseguit recordar-ne el nom.
Me'l vaig mirar amb displicència.
No el vaig entendre. No entenia què feia aquell home gran, vestit
amb impecable camisa blanca, bessons d'or als punys i barret stetson
fosc, a joc amb el car abric de llana, seient al costat d'un rodamón
brut com jo.
La meva vida no havia estat
fàcil. I és que definir-me és difícil: Cavall-humà? Humà-cavall?
Tot era culpa del meu rostre
angulós, allargassat, esprimatxat i, sobretot, del meu tret més
definitori, un tret que encara em feia més estrany: el meu nas. Un
nas llarg, gruixut, molsut, ganxut, gairebé panxut. Un nas
superlatiu, en lluna creixent, que sempre arribava abans que jo quan
anàvem a algun lloc. Un nas, en definitiva, que em marcava, que
m'havia marcat com l'ase dels cops a l'institut, que m'havia tancat
les feines de cara al públic, que m'havia barrat el pas de les
fàbriques, per por a que el fiqués sense voler dins dels bidons de
productes perillosos.
Permanentment deprimit,
desclassat, apartat, solitari, rodava amb el meu nas pel món,
demanant almoina i allunyant-me de tothom, fart de tothom, fins que
l'Aldo Cecci va seure al meu costat.
- Vivim en pisos- va
explicar-me-. A les grans ciutats. Uns quants pisos a cada capital
europea. De tant en tant ens intercanviem, no tots alhora, només uns
quants cada vegada, perquè els clients no es repeteixin, perquè hi
hagi varietat. I també per evitar la consanguinitat si ens
reproduïm. He viscut a París, Praga, Moscou -deia-. I moltes altres
ciutats. Ara sóc a Barcelona. I no és que busqui nous reclutes, no.
Però no he pogut evitar fixar-me en el teu nas, i en l'home que hi
ha darrera.
- Ja els has mirat. Per què no
toques el dos? Encara no n'has tingut prou?
L'estava engegant a dida, però
sense emprar un to agre. Estava habituat a despertar curiositat. I
potser ell també havia despertat el meu interès.
La seva resposta va ser críptica
- Jo sí que n'he tingut prou,
però crec que d'altres no se'n cansarien.
Llavors sí que el vaig mirar amb
rancúnia. Aquella roba un pèl estranya, l'edat, tot feia pensar en
un empresari, en algú que em voldria exposar al ridícul públic a
canvi de quatre duros. I m'estimava més els meus parracs, els meus
texans foradats, aquella jaqueta militar i el jersei de llana
foradat, a poder pagar-me un pis patera i una hamburguesa venent la
meva pena.
- Em mires malament -aquella veu
tranquil.la casava malament amb les intencions que li atribuïa-. No
m'has entès. És normal. És difícil que entenguis una cosa que no
sé ben bé com explicar per fer-la creïble -jo me'l mirava, seriós
com un plat d'arròs-. Només puc fer-ho d'una manera -es posà
dempeus d'una revolada-. Vine amb mi i t'ho ensenyaré!
- No penso anar enlloc.
Jo no parlava gaire. No en tenia
el costum. Tampoc em movia massa, el pes del meu apèndix feia
difícil aturar els moviments bruscos amb el cap.
- Si vens amb mi i em deixes
ensenyar-te una cosa et pagaré un dinar calent, el que tu vulguis
-insistí-, i et renovaré el vestuari -vaig continuar assegut-. Veig
que no n'hi ha prou amb això... Mira... On dorms? Al carrer, oi?
Segur que menges malament, i de ben segur que hi ha dies que no
menges. No et faré fer res, no et demanaré res, només vull
ensenyar-te un lloc -no vaig respondre-. T'espera algú? És que tens
alguna cosa a fer? No tens ni la més mínima curiositat per saber
què et puc oferir?
Vaig abaixar encara més el cap,
amb cura de no arrossegar el nas per terra, un pèl avergonyit. No,
realment no tenia res millor a fer, i una jaqueta nova m'aniria molt
bé. A més a més, alguna cosa dins meu em deia que, per una vegada
que algú mostrava una mica d'interès en mi, havia de ser una mica
agraït.
- No em demanaràs res? Segur?
- Segur.
Dret davant meu, amb les mans a
l'espatlla, semblava un adult parlant amb un nen.
- Som-hi.
Vam començar a caminar de
costat, en silenci. M'és difícil parlar amb algú pel carrer perquè
no puc mirar-lo sense por que el meu nas es fiqui entre les cames de
l'altre i el faci caure, però quan travessàvem la Plaça
Universitat no me'n vaig poder estar.
- On anem?
- Ja ho veuràs. No vull
explicar-te res més fins que ho vegis amb els teus propis ulls. Ets
massa desconfiat. Si no ho fossis, ja t'ho hauria explicat al banc,
però tinc por que si t'ho explico no t'ho creguis, o que no vulguis
ni tan sols veure el que t'ensenyaré. M'estimo més que ho vegis i
jutgis tu mateix.
Vam passar per darrere de la
universitat i va obrir la porta d'un edifici del carrer Enric
Granados. Mentre esperàvem l'ascensor va mirar el rellotge, un
rellotge d'or d'aquells antics, com el que duia el meu avi.
- Trigarem gaire? -Efectivament,
sentia una gran desconfiança-.
- Tenim temps de tot. Són les
onze. Amb una hora en tindràs prou per saber què t'ofereixo. Si
t'agrada perfecte, si no t'agrada, tenim prou estona per a tornar a
baixar, comprar-te la roba i pagar-te el dinar.
No m'agraden els ascensors.
Sovint hi he d'entrar fent acrobàcies i acomodar el meu nas de
manera que no molesti als altres ocupants. Aldo em va facilitar les
coses esperant a fora fins que vaig haver-hi entrat del tot, en una
mostra de normalitat i respecte que no estava habituat a trobar. Vaig
sentir-me gairebé impulsat a fer algun comentari sobre el temps, un
d'aquells comentaris típics d'ascensor, però em vaig saber
contenir.
Va ser ell el primer en sortir al
replà, i vaig escoltar el soroll metàl.lic de les claus i el sec
d'un pany poderós en obrir-se. Quan vaig aconseguir sortir de
l'ascensor, vaig donar un cop d'ull a la porta blindada. Una càmera
em vigilava des d'un racó, i tanta porta i vigilància em van
alarmar una mica.
- No et preocupis home -Aldo
havia observat el meu retrocés instintiu-. Sóc un vell i tu un home
jove -va somriure-. A més a més, els òrgans d'un rodamón no deuen
estar en prou bon estat perquè pretengui segrestar-te i vendre'ls.
Au, passa -convidà-.
Era un pis d'aquells llargs, que
miren al carrer per una banda i a un enorme pati de veïns per
l'altra, típic de l'eixample però molt més gran de l'habitual.
Davant de la porta hi havia una mena de sala d'espera pintada d'un
color càlid i moblada només amb unes quantes cadires vulgars. A
l'atura dels ulls hi havia penjada una filera de quadres de tota mena
d'estils, un al costat de l'altre, tots junts, com si fos un
mostrari. No hi entenia gens, en pintura, però semblaven quadres
bons.
- Seu un moment, si us plau -el
meu amfitrió es descordava l'abric-. He de preparar el que vull
ensenyar-te.
Aldo va desaparèixer per un dels
passadissos i vaig aprofitar per treure'm la jaqueta jo també. En
deixar la jaqueta en una cadira li vaig donar un cop amb el nas i
vaig acostar-me a un dels quadres, una figura cubista, un home, una
dona, no ho sabia, el que més ressaltava eren les mans, que de tan
petites semblaven peülles. Amb cura de no alçar el rostre, vaig
caminar al llarg de la paret examinant els altres quadres. N'hi havia
d'abstractes, de puntillistes, d'onírics. N'hi havia que només eren
punts de colors, d'altres de figuratius. Llavors no me'n vaig adonar,
però no hi havia cap paisatge. Tot eren figures humanes més o menys
deformades.
Aldo va tornar en mànigues de
camisa, i és que encara que érem a la tardor, en aquell lloc hi
feia calor.
- Segueix-me.
Va guiar-me fins al final del
mateix passadís per on ell havia marxat abans, un passadís
flanquejat de portes de fusta que acabava en una porta doble. Quan la
va obrir, el llum del sol gairebé va enlluernar-me. Hi entrava a
través de dos grans finestrals i es reflectia en les parets
blanques, impol.lutes.
Era una cambra gran, la que
donava al pati de l'illa. Al centre, un cavallet de pintor cobert amb
un llençol, al davant, un tamburet, i en un dels racons, un pòdium.
Res més, cap altre moble.
- Seu al tamburet, si us plau.
Vaig seure davant del cavallet
apuntant amb cura la meva nàpia cap a terra mentre Aldo estirava una
de les puntes del llençol i descobria un llenç. No podia veure què
hi havia pintat només en veia la part del darrera i perquè estava
ocupat imaginant-me què podia significar tot allò. Era evident que
em trobava en l'estudi d'un pintor.
- Saps on ets?
- A casa d'un artista. Vols
pintar-me?
- No és ben bé això.
T'explicaré una història.
Vaig estrafer una expressió de
disgust, no volia més històries, volia saber què hi fèiem allà,
volia la meva roba i el meu dinar. No m'hi sentia bé, en aquella
casa. Em sentia brut en un entorn tan net com aquell.
- No trigaré gaire, tranquil.
Així ho entendràs tot.
La meva expressió d'acceptació
resignada va ser suficient per animar-lo a continuar.
- Tots els homes de la meva
família es diuen Aldo des de fa generacions -començà a
descordar-se la camisa-, a totes les nostres mares les duen a París
quan hem de nàixer, no em demanis per què -acabà de
descordar-se-la i l'obrí per mostrar-me el torç-. I tots naixem amb
una tara.
Una mena de grans cicatrius,
semblants a brànquies de peix creuaven el seu pit de dalt a baix,
des del naixement del coll fins a mitja panxa.
- Veus això? -continuà-. Això
és la maledicció del Cecci. No sabem quantes generacions fa que la
patim, i tampoc no sabem quan s'acabarà. Són repugnants -tornà a
cordar-se a poc a poc-. Si vull les puc moure, saps. Ben bé com si
fos un peix.
Jo continuava sense dir res, però
ara no sentia desconfiança, només estava sorprès, veritablement
sorprès.
- Potser aquest defecte et
semblarà una bajanada comparat amb el teu nas perquè el meu el puc
amagar, però al final és tan cruel com el teu. Coneixes una noia,
te n'enamores, s'enamora de tu, i quan et despulles surt corrents.
T'obliguen a fer el servei militar, vas a les dutxes amb els
camarades, i a partir d'aleshores ets l'estrany, el monstre.
Potser el meu pare o el meu avi
haurien decidit no tenir fills, o acabar com tu, com un rodamón,
però ara fa una mica més de cent anys, el meu rebesavi va tenir una
pensada genial. Era l'època de les fires de monstres. Contractaven a
gent com nosaltres, com tu i com jo, i les exposaven a la curiositat
del "normals" en fires ambulants. Pot semblar una
barbaritat, però era una manera de guanyar-se la vida. Un modus
vivendi que l'Aldo de ,l'època va saber que s'acabava. Les dones
barbudes, els siamesos, els homes del nas com tu mateix, passaven de
moda amb els canvis de la moral. Si abans de la guerra mundial ja es
notava la crisi, a partir de l'any 14 esdevingué total. Qui volia
veure gent deformada només havia de mirar a casa del veí, sempre hi
trobava un mutilat de guerra, no calia pagar per a veure rareses.
Per això, el meu avantpassat,
amb visió de futur i de negoci, va instal.lar-se a París amb uns
quants d'aquells a qui ja ningú pagava per ser com eren i va
començar a llogar-los als pintors com a models per a sessions
privades. El surrealisme, el cubisme, el futurisme, van néixer de la
imaginació d'uns quants pintors, és cert. Però quan la seva
imaginació es va assecar o es va ofegar en l'absenta, van recórrer
a la gent com nosaltres i ens van copiar. Quan altres pintors menys
talentosos van començar a arribar a París, buscant l'èxit dels
grans, van recórrer a la gent com nosaltres. De París a Moscou, de
Washington a Buenos Aires, van florir les cases surrealistes.
És pesat fer de model. "Aixeca
la barbeta", "Mostra'm l'altre perfil", interminables
sessions d'hores i més hores. Ara un pintor, adés un altre, les
nostres vides són monòtones, igual de monòtones que la companyia.
Encara que les cases són prou grans perquè hi capiguem deu o dotze
models, convivim durant molt de temps amb les mateixes persones, i si
és cert que amb uns quants lligues amistats o relacions
sentimentals, conviure tantes hores en un espai reduït, cansa. Per
això, quan conec a algú que te un defecte físic estrany, m'hi
acosto i el recluto.
"Reclutar", pensava jo.
"Feina", pensava. Com podia ser allò? Havia decidit seure
en aquell banc i Aldo havia decidit passar-hi pel davant en el mateix
moment, havia decidit no cobrir-me del tot amb una bufanda. Tantes
casualitats encadenades? Sorprès, un parell de gruixudes gotes de
suor baixaven per la meva extremitat.
- Així doncs... Treballeu de
models?
La meva veu sonava enrogallada,
metàl.lica. Sabia que preguntava una cosa evident, però no volia
callar, necessitava una mica de temps per pensar.
- No voldries treballar amb
nosaltres? -insistí- No voldries menjar calent cada dia, vestir com
jo, poder pagar-te el metge i dormir en un llit? -ja eren allà totes
les preguntes, totes les ofertes-. No voldries... No voldries
conèixer-la?
Aldo agafà el quadre del
faristol, el tombà i me'l mostrà. No era una pintura, era un
gravat. Fosc, un pèl inquietant. Una figura, un nas sens dubte,
n'ocupava el centre, en tons blancs, perfilat per taques negres. Un
nas semblant al meu, ganxut, gairebé panxut, deforme.
- Això és d'ella -digué Aldo-.
I aquesta -m'acostà el seu mòbil- és ella de debò.
A la pantalla hi havia la foto
d'una noia bonica, de dolços ulls blau cel. Els seus cabells eren
rossos, d'un color ros mel, els llavis molsuts, el front ampli i els
pòmuls alts li donaven una certa aparença eslava. Mai podria haver
imaginat que algú m'oferiria l'oportunitat de conèixer a una noia
com aquella. I és que el millor de tot no és el que he explicat
fins ara. El millor sense discussió, allò que la feia insuperable,
era el seu nas. Un nas llarguíssim i estret, aquil.lí i esmolat,
desafiant, altiu. Un nas que voldria conèixer i admirar, un nas que
voldria besar i acariciar.
No vaig trigar gaire a respondre
a Aldo Cecci. No podia negar la meva bona sort. No podia negar-me a
acceptar aquella oferta. Així, a força de no negar-me, vaig
acceptar viure en aquella casa, vaig habituar-me a les dutxes diàries
i a abandonar el meu posat sorrut. A compartir, en definitiva.
Després... Després va arribar l'hora de l'Svetlana. L'hora
d'acostar-nos, d'acostar els nostres rostres sense provocar un
accident, de buscar una cambra ben llarga per poder-nos besar sense
treure el nas per la finestra.
Avui, finalment, mentre la meva
dona prova d'evitar que el nostre fill fiqui la nàpia dins el water
quan es neteja. Avui, després de moltes ciutats, de molts quadres,
de moltes companyies. Avui, quan torno a mirar aquell gravat, puc dir
que he trobat la pau.
13-12-2017