DEVELOPMENT PLAN

M'agrada aquesta paret de vidre, i això que els primers mesos de feina, quan l'empresa encara no era una part de mi, sentia una mica de por cada vegada que m'hi acostava. Mirar cap avall des de la planta vint-i-dos d'un gratacel i saber que la paret es pot trencar, mareja. Ets a tants metres del terra! Després vaig entendre que aquesta paret és una manera de conèixer els orígens de la societat. Des d'ella veig el port de la ciutat i l'espigó, que va ser la primera obra pública en què vam intervenir després que l'empresa hagués estat durant anys una consignatària de transport marítim.

Ara ens dediquem a tantes coses i en tants països, que trigaria hores a enumerar-ne les activitats, però des d'aquesta paret s'albiren els nostres origens. Aquesta paret i el que veig des d'ella em recorden que la meva funció com a Directora General és observar i vigil.lar per decidir bé.

I m'encanta que em recordin que he de decidir coses, perquè adoro decidir-les. Quan m'assec a la cadira i la faig girar al ritme dels meus pensaments m'ho passo realment bé. Potser per això acostumo a encertar-la i faig que el Holding guanyi diners, perquè m'agrada trobar la solució per cada problema. I no només trobar-la. També m'agrada el procés de buscar-la.

El que també m'encanta són els diners. Els diners mouen el món, fan que la gent faci coses per tu, i com més en guanyo, més cares i més maques són les nines que em puc comprar.

La resta del despatx no és molt normal. Si jo fos una Directora General normal, hi tindria un "recó de les joguines", una tele, i les parets i els mobles serien de colors llampants. Però no en sóc gaire, de normal. El meu despatx és de color blanc, la meva taula de vidre transparent i els únics jocs que hi tinc són els de l'ordinador.

Cada matí em bec el suc de cara a la paret de vidre abans de començar a treballar. Quan ja he treballat una estona em menjo el plat de cereals que em porta la Cinta, la meva secretària, i a mig matí l'entrepà que em prepara la mama. Com que no sempre m'agrada, de vegades li demano a la Cinta que se'n mengi la meitat. Un cop el vaig llençar a la paperera i la Cinta es va xivar. La mama em va clavar una esbroncada monumental. Potser sí que sóc la Directora General, però sóc menor d'edat. Bufff, menor d'edat...

Va ser després de la gran Crisi del S XXI, que els grans cervells van decidir que calia que la innocència conduís els negocis, que fossin els nens els directius de l'economia mundial. Dels quatre als dotze anys, gràcies a una educació dirigida des del ventre de les mares, ocupem els llocs de poder en les empreses, decidim què s'ha de fabricar, què ha de comprar la gent... El resultat: joguines més sofisticades que els cotxes, roba multi-color, pel.lícules d'aventures, seguretat social pels animals i ingents quantitats de diners esmerçades en curar les malalties més estranyes.

A partir dels dotze anys es considera que ni l'educació més acurada pot amagar les mesquineses i les passions animals. A dotze anys mor la innocència i, amb el primer esbos de l'adol.lescència, els nens perdem les feines i tornem a estudiar, deixem de guanyar diners i de manar, i tornem a ser nens. O més exactament, ens obliguen a tornar a ser nens.

Tinc sis anys, encara que n'aparento menys, i tothom diu que sóc el resultat més perfecte del sistema. El meu holding creix el 8% anual. Se m'ha criticat per abaixar els sous dels meus treballadors i per deixar de finançar menjadors socials, però penso que si un treballador no està content a la feina, és lliure de marxar-ne, i d'altres poden preocupar-se dels qui mengen de la caritat pública. Finançar la restauració de l'Òpera també és molt important i dóna millor imatge davant dels polítics que gastar-se els diners en menjar. T'afavoreix a l'hora d'aconseguir contractes públics.

Alguns dels meus directius van qual.lificar de corrupte la meva forma d'actuar. Ara ja no. Encara que m'ha costat un gran esforç, control.lo el Consell d'Administració. Els desafectes van acabar marxant. Sé que molts diuen que no tinc sentiments, però no és veritat. Em va saber greu acomiadar en Marc. Em regal.lava unes barbies tant boniques... Però no pots quedar-te en una organització si qüestiones les decisions del cap.

Que hagi pogut implementar les meves decisions i deslliurar-me dels indesitjables demostra que el sistema funciona. Però jo no crec que aquest avenç tingui relació amb l'edat dels dirigents. És l'educació la que ens empeny cap a un món més just. Conec a moltes persones grans que són justes. Per què van haver de canviar despatxos per aules quan van créixer? Jo mateixa, mano bé. Per què he de deixar de fer-ho quan creixi?

Afortunadament, hi ha d'altres que pensen com jo. Gent influent. Directius eficients de deu o onze anys que veuen perillar els seus càrrecs, polítics de quaranta o cinquanta anys que voldrien canviar política per empresa...

Potser si no haguéssim collat una miqueta per aquí i una miqueta per allà, o no haguéssim fet uns quants favors no hauríem aconseguit la majoria necessària per a canviar les "lleis d'edat", però sempre hi ha legisladors cobdiciosos, i de vegades cal fer coses lletges per aconseguir millores.

Avui és un dia important. M'he posat la faldilla que més m'agrada i les botes de la Hello Kitty que em va regal.lar la tieta. Ara mateix, s'està votant al Parlament la derogació del límit dels dotze anys. Estic segura que el derogaran. D'ara endavant, seré la Directora General. Per sempre més!

Podré maximitzar els beneficis, podré reduir les despeses absurdes, acomiadar als inútils. Podré manar.

I manant, ajudaré a què el món sigui un món més just, un món on els intel.ligents manen i els altres obeeixen.

21-3-12