TE

El paper de la paret vol semblar antic. Una còpia dels que es veuen als museus. També el rellotge vol semblar-ho. Per això el van dissenyar amb dues esferes, una per l'hora i els minuts i l'altra pels segons, com aquells rellotges de polsera suïssos que es van posar de moda ara fa dos-cents anys. Però l'esfera de fusta clara el del.lata.

Paper model "Versailles", taules de potes de ferro i sobre de plàstic color marbre, pots de llautó a les estanteries, uns quants rellotges de disseny vintage, i ja està decorada la casa de te.

Hi ha franquícies de "Tes d'un altre Món" escampades per tots els barris benestants de les ciutats europees. Habitualment les regenten xinesos, no sé ben bé per què.

Abans la gent bevia cafè. S'estimulava artificialment per rendir més i dormir menys. Ara no cal estimular-se. Si no treballes prou, t'acomiaden. Si arribes tard, t'acomiaden. Si se t'acudeix una idea de negoci i no la vols vendre a una multinacional, t'apallissen... I després t'acomiaden.

Per això, els pobres beuen aigua, i la classe mitjana beu te.

Perquè encara que el te és legal, i sembla innocu... no ho és. Tothom ho sap, encara que no ho digui ningú.

He aconseguit una feina de cambrer en un saló de te. Deu hores al dia, 500'00 euros mensuals, assegurança mèdica, llit a la rebotiga i un plat de menjar al dia. Podria ser pitjor. En Liu, l'amo, és un bon home. Em deixa sortir al carrer a fer un cigarret de tant en tant, i no s'emprenya quan li miro el cul a la seva filla, una pijeta a qui han prohibit absolutament que tasti el beuratge que venem.

El negoci d'en Liu és com tots els altres: menjar barat fet a base de carn clonada, begudes refrescants plenes de química, panets amb gust de carxofa. L'última moda són les taronges amb gust de llimona. I les infusions, és clar.

És el cinquè saló de te en què treballo. Tinc un amic a la policia i em canvia el nom i el Document d'identitat cada dos per tres. Quan el truco per demanar-li un nom nou ja no em pregunta el motiu. Es limita a dir "Què... Una altra casa de te?" i em fa arribar un nou document, una nova identitat. Per ell, el que faig és necessari. El meu amic policia té una ideologia i es pensa que jo també hi combrego. No l'he desenganyat. Què hi guanyaria?

Ara em dic Albert Amiguet Treball. Ridícul.

De tota manera, el nom m'és indiferent. M'agrada tant treballar en llocs com aquest!! M'agrada tant l'olor del te!!

També m'agrada la roba que em donen, especialment en aquesta franquícia. Trobo que els davantals blancs i les camises de color safrà amb punys negres em queden bé. I m'agrada canviar d'imatge. Aquest cop m'he rasurat el cap i m'he deixat un bigoti molsut que duc amb les puntes retorçades. Semblo una barreja de clown i forçut del circ. És clar que el canvi també és una necessitat. Si no em canvies d'imatge, no em donarien feina. Suposo que a aquestes alçades ja em deuen tenir fitxat.

- Albert! -la veu de l'encarregat em crida-. Taula 2. Un Earl Grey, un Frankenstein, un Barrufet, un croissant lleuger, un de la línia i un Drac. I baixa dels núvols!!!

Prenc la safata, deixo de recolzar-me a la barra i agafo els tes i els croissants per dur-los a la taula.

El saló és ben ple. Són les set de la tarda del primer dissabte del mes. La gent ha cobrat la mesada. La majoria sortiran d'aquí amb les butxaques buides.

Esquivo una cadira mal posada, el client està mig adormit i com que ha vingut sol no hi ha cap company que el faci recolzar a la taula, passo pel costat d'un altre parell de taules plenes de clients silenciosos, i deixo la safata davant de tres noietes de quinze o setze anys. Se les veu emocionades. Deu ser de les primeres vegades que hi venen soles, al saló. N'hi ha una que és molt bonica. Primeta, rosseta, poca cosa, però bonica.

- Per mi el Barrufet i el croissant Drac -diu una-.

Vol tanta fantasia com pugui obtenir.

- Per mi l'Earl Grey i un de lleuger -diu una altra-.

Vol somiar que els seus desitjos es fan realitat, però sense creure-s'ho massa.

- Per mi... -diu la noia bonica-.

- El Frankenstein i el croissant de la línia -responc mirant-la als ulls-. No tens por? El te Frankenstein et produirà uns somnis tèrbols i cruels, i el croissant "de la línia" impedirà que els abandonis fins que passi una bona estona.

La noia em mira als ulls.

- És una aposta -assenyala a les seves amigues, que somriuen-. Creuen que no ho suportaré.

No és el primer cop que m'expliquen aquesta història. Anar a un salò s'està convertint en una mena d'iniciació per als joves. Quan arriben a l'edat en què els permeten beure te, s'ajunten amb els amics i demanen una combinació de beguda i pastes ben potent.

- No us estimaríeu més fer alguna cosa més real? Per què no us n'aneu a caminar per les muntyanyes, o a la platja? Heu de perdre la noció de vosaltres mateixes per considerar-vos grans?

Ho he dit fluixet, i mig somrient. De la mateixa manera que el meu oncle em parlava quan volia impedir-me que fiqués la pota. Em miren amb recel. Suposo que jo devia mirar igual al meu oncle.

- És legal, oi? -replica la noia bonica-.

- Tu ets cambrer. Porta'ns-ho i prou -diu una de les altres-.

Deixo la comanda i torno cap a la barra. L'encarregat em mira suspicaç.

- Has tingut cap problema en aquella taula?

- No, no. Cap.

- D'acord. Taula 3, dos Earl Grey, sense pastes. Sembla que tenen una reunió. Taula 15, vuit "amb llet" i vuit dracs.

- Si a la cinc són quatre...

- Són clients habituals. Ja saben que d'aquí a mitja hora això estarà a vessar de gent. Demanen ara per tenir teca després sense haver-se d'esperar. Au, vinga, vinga, porta'ls-hi!

Camina cap aquí, camina cap allà, para compte amb aquest que s'aixeca mig marejat, o amb aquell altre que busca el lavabo sense trobar-lo, apunta les comandes, cobra i no t'equivoquis amb el canvi... De tant en tant, algú crida, d'altres s'adormen tan profundament que els hem d'agafar entre dos i dur-los a un dels matalassos de la rebotiga fins que es desperten. Aquesta tarda fins a sis persones hi hem hagut de dur.

A les deu de la nit, la marea humana comença a desfilar cap a casa. A alguns els han d'ajudar a caminar. Les tres noies amb qui havia parlat són les últimes a marxar. Els ulls esbatanats pel terror de la noia rosseta passen davant meu. Sua, i les amigues l'han de dur a coll. Ara ja no sembla tan bonica.

Començo la rutina de netejar les taules de la terrassa amb el drap humit, d'apilar les cadires les unes al damunt de les altres i d'encadenar-les perquè no les robin. El barri, que de dia és un barri comercial, de nit és una zona de discoteques. Sovint hi ha baralles i robatoris.

Quan acabo amb les taules, entro dins el saló. L'encarregat està recolzat a la barra, la cambrera ja ha acabat la feina i en Liu és al costat de la caixa amb la seva filla. Botes per sobre del genoll, minifaldilla, samarreta ajustada. Si jo fos més jove i ella menys estúpida... Agafa els diners que li dóna el seu pare i marxa sense mirar-me. Creuo una mirada amb l'encarregat. Em sembla que pensa el mateix que jo, de la noia.

- Vaig a canviar-me -li dic-.

Marxo cap a la rebotiga mentre ell afirma amb el cap. En Liu va aprofitar un espai del magatzem per construir dos cubicles sense ventilació, un per cada cambrer (l'encarregat dorm a casa seva). Hi ha un llit petit, una petita taula i una lampareta d'escriptori. La roba i les poques coses que puguis tenir les has de deixar sota el llit en una capsa.

Fa vuit dies que treballo aquí. Ahir vaig cobrar la primera setmanada. Mentre agafo la motxilla que he deixat preparada abans de començar la feina, penso que li estic regal.lant un dia al xinés. No em sap gaire greu. No tinc despeses i sé on puc dormir sense pagar fins que trobi un altre saló on treballar. Dormiré al ras, és cert, però no serà un forat infecte com aquest. Aquesta nit veuré els estels.

La majoria de les vegades m'estimo més fer-ho de nit, quan tothom dorm, però en aquest barri crec que és millor fer-ho ara, quan puc dissimular-me entre la gent del carrer. Segur que de matinada hi ha més policia per control.lar els borratxos.

M'asseguro que no em vegi ningú, entro al magatzem, tanco la porta darrere meu i hi recolzo tres o quatre sacs de te. Segur que ni en Liu ni l'encarregat podran obrir-la per dintre. I tindran tanta por d'intoxicar-se que no vindran a l'entrada posterior.

Busco les quatre petaques que he anat amagant al magatzem. Sempre faig el mateix. Si algú em troba amb les petaques a les mans, faig veure que estic fent un glopet de whisky després de la feina. Però no duc Whisky, a les petaques. Hi duc benzina.

En Liu ha rebut el carregament mensual de te. Sacs i més sacs d'herba. Ningú sap ben bé què li fan, al te. Arriba d'Àsia i se l'enduen a unes factories governamentals per processar-lo. La premsa no en parla, la policia tampoc. Què ha de dir, la policia, si és legal. I quan algú, com el meu pare, ha volgut escriure alguna cosa sobre el te, la policia fiscal se l'ha endut per no tornar-lo.

El nostre pis va quedar potes amunt. Cinc anys, tenia jo, però encara me'n recordo de com els d'Hisenda van tirar la porta a terra, de com van bufetejar a la mare, de com vaig amagar a la boca el "pen drive" que em va donar el pare. Vaig trigar uns quants anys a entendre què volien dir els documents que hi havia en aquell "pen": "Com el Govern droga les masses", "Per què afegeixen Lsd a les fulles de te"...

El pare era periodista. Va voler advertir a la gent sobre els perills de la infusió, però cap diari va voler publicar-li els articles, i al final el van fer desaparèixer. A qui interessa mantenir a la població idiotitzada? A qui interessa que els diners que la gent guanya treballant se'n vagin al fisc? Qui és l'amo real de les franquícies de Te?

És tot tan evident que em sembla que és absurd voler advertir a la ciutadania. Sí que hi ha persones, com el meu amic policia, que creuen que s'hauria d'acabar amb tot això, però la majoria ho accepten com una característica més de la nostra manera de viure. A més a més, qui gaudeix dels salons?. Els burgesos. I els burgesos, si no veuen que l'Estat els droga, és perquè no volen. Els pobres com jo, el te ni l'olorem. És massa car.

I ja m'agradaria poder-ne beure. Però a cap dels llocs on he treballat m'han deixat tastar-lo. És una llàstima. Fa una olor tan bona... I dona uns somnis tan plaents... Tan reals... M'encanta quan veig barrufets. Són tendres, suaus, peludets.

Per això, en lloc de dirigir-me a una pila de sords que no voldrien escoltar-me, m'estimo més obrir les meves petaques, deixar els sacs ben xops de benzina i encendre un cigarret.

N'hi ha tants, de sacs, la olor és tan forta, que tinc por de marejar-me abans d'hora. Potser en Liu s'arruinarà. No ho sé. Però no morirà abrusat com d'altres a qui he cremat el negoci de nit. El xinès no és un mal home, només fa el mateix que tants altres: no preguntar.

Tinc remordiments? Mal moment per tenir-ne. Hisenda no en va tenir amb el meu pare i ja he escampat la benzina. No em puc fer enrere, i cal actuar depresa. Descorro el passador de la gran porta per furgonetes del magatzem, em canvio de roba, llenço l'uniforme de cambrer a sobre d'un dels sacs ruixats amb benzina i miro cap al carrer per assegurar-me que no hi ha policia. Quan el cigarret és a punt d'acabar-se, el llenço a sobre d'un sac. Una mica de fum, una mica més, les primeres flames... I el sac s'encén com una torxa. És llavors que obro la porta de bat a bat i surto al carrer.

Però no marxo corrents. No. Em quedo davant la porta oberta.

Pot semblar absurd. La meva història familiar. La plena consciència de saber que el te no és te. I potser sí que en el fons, molt en el fons, hi ha una mica d'ideologia. Quan vaig cremar el primer saló sí que hi havia un component ideològic en allò que faig. Però des d'aquell moment, des que vaig assaborir plenament l'olor del te, la ideologia ja no em mou. El que em mou és el que ara s'acosta... La felicitat.

Els sacs cremen amb violència. A la merda les ideologies. Les primeres fumarades marxen amunt, llepen la façana de la casa. A la merda la gent. Molt de fum. Un dia em reconeixeran i ja no em donaran feina. Dins del magatzem s'està formant l'enorme bola de fum que espero. Un dia m'enxamparan i acabaré a la presó. Però la policia sempre triga.

Ja surt! Ja surt!

I sí... Surt... Surt el fum, el vapor màgic que m'embriaga, que m'intoxica, que em fa somiar... M'acosto. Inspiro, expiro. Profundament.

Per uns instants, sóc feliç, immensament feliç. I després... Ara, el que passi després no m'importa.

Inspiro, expiro. Inspiro, expiro.

Dins del magatzem, entre el fum, albiro un barret blanc. I un altre. I un altre... Molts barrets blancs. Aquí arriben, aquí venen. Ja són amb mi... Els barrufets !!

6-1-2013

(fotografia: Mercè Rial)