TATUATGE

 Sóc tatuador.

No sé exactament com neix la vocació de tatuar, de dibuixar la pell, però els pares m'han dit que quan era petit em quedava embadalit davant la pantalla del televisor quan apareixien músics de rock i demanava per què es pintaven la pell, així que encara que no sàpiga com va néixer, estic segur que tatuu per vocació.

També m'agradava dibuixar, de petit. De fet, encara m'agrada. La família se'n va adonar, i a vuit anys van apuntar-me a una acadèmia per estudiar dibuix. Ho feia bé i tothom em deia que tenia talent i em demanava retrats, per això ningú es va sorprendre quan va arribar el moment d'anar a la universitat vaig decidir matricular-me a belles arts.

De tota manera, a mi no m'acabava de satisfer, tot allò dels tubets d'oli. Ho trobava immobilista, antic. Acabes el gran quadre, el client se'l mira, el penja a la paret... I què més? Res. El quadre es mor, queda allà per sempre fins que el canvien de paret, el guarden a les golfes o se'l venen. Només quan venen visites, li concedeixen uns instants d'atenció.

M'agradava pintar, m'encantava dibuixar, però si el resultat dels meus esforços, les meves obres, s'havia d'esllanguir en un mur, no em veia amb cor de fer front a les dificultats que es troben tots els artistes joves. No volia esforçar-me per produir coses mortes. Així, com més quadres venia, més em costava pintar, menys ganes en tenia.

Allò no podia ser. Encara que la meva família es podia permetre mantenir a un fill bohemi, com qualsevol família de l'alta burgesia, no ho faria si a més de bohemi era un desvagat.

Quan l'any 87 vaig acabar els estudis ja no volia ser pintor. M'obligava a treballar tres o quatre hores cada dia, però ho feia amb desgana. Ni tan sols m'agradava com em quedaven els quadres. Els últims que vaig vendre van ser unes marines. Me les van comprar unes amigues de la mare que em coneixien de petit.

Què podia fer si allò per al que m'havia preparat durant tants anys no em satisfeia ? Tenia la sensació que la meva vida havia perdut el rumb. Llavors, una casualitat va canviar-ho tot.

La dècada dels vuitanta va ser l'època del Heavy Metal. Triomfaven Iron Maiden, Metallica, i una llarga llista de bandes de rock. Encara que era un nen de casa bona, m'encantaven la música i l'estètica heavy. Vestia sempre amb jaqueta de cuir i, com que m'ho podia pagar, viatjava a Londres habitualment a comprar discos. En un d'aquests viatges vaig conèixer en Dobbey Dawson, el baixista dels Saxon. Ens vam fer amics i, a poc a poc, vaig anar coneixent a través d'ell a molts altres músics de rock. Tots anaven tatuats. Una nit de borratxera, en Dobby es va trobar un amic en un pub, es deia Mike Lindsey i era tatuador. Vam començar a parlar de pintura, de tècniques, tintes. En Mike era bo copiant dibuixos, però no tenia imaginació per a la composició. "Dibuixa'm alguna cosa que pugui tatuar" em va demanar. Vaig traçar una noia nua menjant-se una poma, en un tovalló de paper mig arrugat. En Mike va agafar el tovalló, em va mirar, i deu minuts després estava decidit que em mudava a Londres. Jo dissenyaria i ell m'ensenyaria a tatuar. Els tatuatges vivien mentre vivia el tatuat, canviaven, es transformaven amb el pas dels anys... Havia descobert el meu lloc al món.

Traslladar-me a Anglaterra, aprendre un nou ofici, fer noves amistats, viure sol... Va ser molt emocionant. Ho de reconèixer, és a en Mike a qui li dec tot això. Va ser ell qui al llarg de dos anys em va ensenyar la feina i qui tenia la base de clients. Per la meva part, vaig aportar il.lusió i dedicació, o sigui, que vaig treballar com un negre, vaig aprendre a prendre decisions per mi mateix, a enfrontar-ne les conseqüències i, finalment, a portar un negoci.

I és que el negoci vaig acabar portant-lo jo. Merda d'heroïna. En Mike no va ser l'últim artista que s'hi va enganxar, però sí el primer amb qui vaig haver de tractar.

És difícil, molt difícil, treballar amb un yonki. Al meu soci li tremolava el pols, oblidava les cites, i quan es quedava sense diners i tenia el mono perdia l'oremus.

Vaig començar suplint-lo quan no era capaç de treballar, i vaig acabar per fer jo mateix tots els encàrrecs. El dia que va amenaçar-me amb una xeringa perquè li donés la recaptació va ser el dia que vaig decidir establir-me pel meu compte.

Vaig llogar un petit local, em vaig endur el material, vaig fotocopiar les fitxes dels clients, vaig deixar el lloguer impagat perquè el fessin fora del local i... Adéu Mike. Tenia trenta anys, una clientela fixa, i una professió. Només em faltava el gran client de moda que em convertís en el tatuador dels famosos.

Un dia vaig rebre una trucada de l'Izzy Stradlin, el guitarrista dels Guns&Roses. Era a Londres i volia fer-se tatuar-se un genoll, però no sabia què fer-s'hi i li havien dit que jo tenia un talent especial per imaginar dissenys, que li faria una cosa única. Ja l'havien acomiadat dels Guns, per això, quan va veure el dibuix d'una serp menjant-se una rosa que li havia estampat, va obrir uns ulls com a plats. Ell era la serp i el seu antic grup la rosa. Aquell tatuatge li suggeria a l'Izzy que ell solet seria més gran que la seva antiga banda.

Des d'aquell dia vaig començar a rebre encàrrecs de l'elit del Hard rock americà. Les recomanacions de l'Izzy em van obrir les portes dels EEU. Haver de viatjar a Los Angeles cada dos per tres no m'agradava gaire, però el meu compte corrent pujava com l'escuma, i jo era feliç.

De tota manera, no volia deixar de banda a la meva clientela habitual. Segurament és una conseqüència de la meva educació burgesa: “No perdis el que tens que potser alguna vegada n'hauràs de menester”. Per això, per continuar veient als antics clients sense abaixar els preus, vaig decidir tatuar de franc a Londres de tant en tant.

En Harvey havia estat músic abans de treballar a Marks & Spencer. Quan el vaig conèixer era el guitarrista que puntejava més ràpid del món, però no va tenir sort amb les bandes on va tocar. Afortunadament, va saber resignar-se, va estudiar màrqueting i va aconseguir una feina com Deu mana, però no havia deixat de banda la música, encara tocava amb un grup per passar l'estona, i encara es tatuava alguna cosa de tant en tant. Una tarda em va venir a veure. Volia una sirena. Jo anava molt carregat de feina, no em quedaven hores pràcticament ni per dormir, però com que era per ell, li vaig dir que es passés per casa aquella nit.

A casa no tenia el mateix equip que al taller, els focus eren vells i hi mancava llum. Vaig pensar que la lluna plena que hi havia aquella nit m'ajudaria. Vaig fer pujar al meu col.lega al darrer pis de la casa i el vaig fer seure davant de la finestra. Tatuar-li una petita sirena a la part interior d'un braç no em va dur gaire estona. Després, vam parlar dels vells temps, vam prendre unes quantes cerveses i en Harvey se'n va anar cap a casa una mica borratxo, sense voler escoltar els consells de rigor sobre desinfeccions i neteja.

Un parell de dies més tard vaig marxar a L.A. Tenia una pila d'encàrrecs esperant-me i m'hi vaig passar un parell de mesos. Quan vaig tornar, el contestador estava col·lapsat pels missatges d'en Harvey: "Truca'm!!", "És increïble!!", "No t'ho creuràs!!","Truca'm malparit!!".

Em va espantar. Havia de ser un problema de salut. Ho netejo tot mil vegades, els clients poden arribar a portar molta porqueria a les venes i no se sap mai si apareixerà una nova malaltia, però quan forades la pell sempre poden passar coses. Segur que a aquell animal se li havia infectat el braç. Li ho vaig preguntar, però no em va voler explicar res per telèfon. "Cal que ho vegis" -em va dir- “Aquesta nit vinc a casa teva”.

Va entrar per la porta amb cara de misteri, però no estava enfadat i el braç semblava el mateix de sempre. Em va fer pujar al darrer pis de la casa, es va situar davant de la finestra on l'havia tatuat i es va arremangar. Quan el llum de la lluna va il.luminar el tatuatge, la sirena em va mirar i va somriure.

- Ah !!! - vaig saltar enrere- Es viva!!

La pell del meu col·lega es movia lentament, al ritme dels moviments de la cua del bitxo.

- No pot ser !! No pot ser, tio !!

En Harvey va moure el braç perquè la sirena em veiés bé, i aquella cosa em va llençar un petó.

- Harvey !... Har-Harvey !! M'ha llençat un petó ! - vaig recolzar-me a la pared de l'habitació, estava pàl.lid com un mort-.

- Ja, ja, ja !!! Sí, és seductora la tia !

- Però... Però... Abaixa la màniga, home !!

- Ei, ei, no passa res -va baixar-se la màniga de la samarreta-. No et preocupis tant. És inofensiva.

- Com pots estar tan tranquil !

- No em fa mal -el meu col.lega em va posar la mà a l'espatlla-. No em fa mal, de debò. A més a més -em va mirar als ulls-, no hauries d'estar tan espantat. Al cap i a la fi, ets tu qui l'ha creada !

Vaig callar. Sí. Era cert. Havia creat vida. Jo, un tatuador, havia creat un ésser viu.

Aquella nit vaig emborratxar-me com feia anys que no ho feia.

Entre cervesa i cervesa, en Harvey va explicar-me els límits del meu poder. Si no la tocava el llum de la lluna, la sirena no es movia. Si la tocava, dansava i cantava, i les nits de lluna plena, el meu col·lega s'havia de posar un jersei ben gruixut, perquè veiés o no veiés la lluna, la criatura no s'aturava un instant en tota la nit.

No recordo si estava més espantat que orgullós, o al revés, però sí que m'escoltava en Harvey sense acabar de creure-me'l. De tan en tant li demanava que em deixes veure la seva sirena. Què significava allò ? Com podia ser que la sirena es mogués ? No era una il.lusió òptica, però jo tampoc havia volgut crear-la ? No m'ho havia plantejat mai, crear una cosa viva. Per no crear, ni tan sols tenia fills. Què em podia haver capacitat per crear vida ? Era Deu qui m'havia atorgat aquell poder ? La meva generació no hi creia, en Deu ! No hi podíem creure quan en Reagan i en Breznev podíem prémer el botó nuclear en qualsevol instant.

El com havia creat una sirena no em preocupava, de seguida vaig saber que havia estat la tinta que empreava, una tinta de la meva invenció a base de productes naturals, combinada amb el llum de la lluna plena, però el per què aquella combinació havia creat vida, va ser una qüestió que em va obsessionar uns quants mesos, fins que vaig decidir que no podia passar-me la vida preocupat per un dubte que mai resoldria.

En Harvey, en canvi, ni es va obsessionar amb el com ni amb el per què. L'únic que el molestava era que s'havia de deixar la samarreta posada quan s'ho feia amb la dona. En aquells moments no li agradaven ni els miols del gat, ni els cants de la sirena. Però estava content de tenir sempre companyia.

A més a més, la seva alegria estava relacionada amb una idea que se li havia acudit.

- Tio. No sé com ho has fet... -deia-. Però ho has de repetir. Hi he pensat, al llarg d'aquests mesos. Hi he pensat molt. Primer em va fer por, tot plegat, però després... Imagina't quanta gent voldrà un tatuatge com aquest! Quants diners creus que val? Estem parlant d'un tatuatge viu, tio!! Viu!!! Saps que ens podem fer d'or?

Potser sí que em podia fer d'or. Però no sabia si ho volia d'aquella manera. El creador de monstres, el modern frankenstein... The Sun em dedicaria la primera plana. Ja m'anava prou bé sense crear... allò. Li vaig dir que m'ho havia de pensar, que ja el trucaria, que ja guanyava prou diners. Excuses. La realitat és que estava molt espantat.

Però en Harvey no va desistir. Un dia va presentar-se a casa meva amb un dels caps de Marks & Spencer, un alt executiu de la City. Volia un drac. M'hi vaig negar. Un drac és més perillós que una sirena. Però seria fantàstic crear un drac. I ell volia un drac. Un drac escup foc. Un drac...

Va llençar vint mil lliures al damunt de la taula. I la primera nit de lluna plena, li vaig tatuar un drac.
Vaig canviar-me el cotxe, amb les quinze mil que em van quedar, i en Harvey es va gastar les seves cinc mil en un creuer amb la dona. Però l'experiment va estar a punt de sortir-me molt car. Una nit el client em va trucar histèric i vaig haver de sortir corrents amb l'equip de tatuar. El drac escopia foc sense parar, havia encès les cortines del pis i li havia socarrat la pell a l'executiu. Vaig improvisar una boca tancada depresa i corrents, i el drac va deixar de cremar-ho tot.

L'executiu no em va fer ni un sol retret, l'imbècil estava contentíssim de dur allò tan perillós al damunt, però em vaig prometre a mi mateix que no hi tornaria, que no volia aquell do. Propòsits vans. Quan en Harvey va tornar amb un altre client i trenta mil lliures, no me'n vaig poder estar...

Volia un gosset. El segon volia un gosset... Ridícul. El següent va voler un gat i el quart un escurçó (aquest no em vaig atrevir a tatuar-lo)...

Així m'he passat deu anys. Deu anys en què m'he oblidat del rock i de Los Angeles. Deu anys en què em vaig cansar de Londres i d'en Harvey. Deu anys d'inversions que m'han permès tornar a Barcelona per viure sense treballar.

Ara faig un tatuatge aquí, un tatuatge allà... Els justos per no perdre la pràctica. Fins avui.

Avui m'han fet un encàrrec especial. I no sé què fer. Pot tenir conseqüències. Però està tan ben pagat...

Un home alt, en bona forma, carn de gimnàs, ha vingut a veure'm. Cabell curtet, rellotge car, vestit d'Armani... El prototipus del meu client actual, un d'aquells que remenen molts diners, dels que no s'han de preocupar per la crisi i que cremen la visa or a tota hora. Per precisar-ho del tot: un polític a qui un amic londinenc ha parlat dels meus coneixements.

Ha arribat a l'hora pactada, m'ha dit qui li havia parlat de mi i m'ha confirmat que pensava pagar-me els honoraris que m'havia proposat per telèfon, que jo havia acceptat sense discutir de tan exagerats com eren. No m'ha caigut bé, però els seus euros són tan bons com els de qualsevol altre.

- D'acord, doncs. Digui'm, què vol que li tatuï ?

Ha tret un llibrot gruixut i l'ha obert davant meu. Era un recull de cartells de la guerra civil.

- M'han explicat que vostè ha viscut fora molts anys, però de ben segur que està al corrent del que passa al país en aquests moments.

- Visc al Passeig de Gràcia. Hauria d'estar cec i sord per no haver-me'n adonat -he obert el llibre damunt de la taula i l'he fullejat. Pesava força-.Vol que li faci un d'aquests cartells?

- Quan van parlar-me de vostè m'acabava de comprar aquest llibre. L'editor els ha barrejat. Hi ha un cartell republicà a les pàgines parells i un de franquista a les imparells. I els cartells conviuen. Un davant de l'altre. No passa res. En mires un, després un altre, i no passa res.

- I ? -no entenia res de res-. Són cartells... Com vol que no convisquin? Els imprimeixen junts i s'ha acabat. No es poden queixar.

- I vostè m'ho diu, això? Vostè, que crea dibuixos vius? Dibuixos a la pell, sí, però dibuixos al cap i a la fi. Segur que els seus dibuixos poden conviure igual que els cartells. Si us plau, obri el llibre i busqui les pàgines 113 i 114.

Quan he he mirat les págines, he començat a entendre el que aquell boig esperava de mi i m'he esgarrifat.

- És boig? S'adona que si li tatuu això podria morir?

- Hi ha qui pensa que la nostra situació política s'ha d'enfrontar d'una altra manera, que s'ha de negociar amb Madrid. M'entén? Vull demostrar de manera fefaent que la coexistència és possible, ser-ne la prova vivent, indiscutible. S'imagina la impressió que produirïa en els parlamentaris una imatge com aquesta? S'imagina els titulars dels diaris quan mostri els dos tatuatges a la tribuna del Parlament?

He alçat el cap del llibre.

- A mi la política no m'interessa. I si s'equivoca? I si els tatuatges no volen coexistir?

- Coexistiran –aquell fanàtic no admetia rèplica-. Hi he pensat molt, senyor. I si no volen conviure, estaré content de morir per la pàtria. Les meves conviccions són fortes, el meu partit ho necessita i el meu confessor m'ho ha autoritzat. Estic preparat per tot i, per demostrar-li, apujo la meva oferta. La triplico. Sis-cents mil euros. Sis-cents mil euros perquè oblidi els seus prejudicis, perquè posi el seu do al servei del país, perquè em tatuï al braç dret la bandera espanyola amb l'àguila franquista i al braç esquerra el Sant Jordi amb la llança. 23-9-13