COCODRIL

M'ha costat anys obtenir la plaça de mestre de literatura, anys d'estudis, de nits passades llegint, pensant, sense dormir, escrivint sobre un poeta a qui molts consideren boig i que per mi és només un geni que no vol adaptar-se. Per això, quan em van trucar per dir-me que la plaça era meva, que podria treballar a la UAB ensenyant literatura, vaig llençar el davantal i vaig fer un crit tan gran que els clients van mirar cap al racó del menjador on estava parlant pel mòbil.

La meva mare va sortir de la cuina i em va somriure, abans d'abraçar-me amb força, amb una barreja d'alegria i tristesa. No volia que li veiés les llàgrimes als ulls. Estava contenta de veure'm progressar i alhora se sentia trista perquè sabia que hauria de deixar de treballar al restaurant.

Després d'aquella trucada, tot va anar molt depresa. Vaig fer uns quants viatges a Bellaterra per conèixer als companys, em vaig entrevistar amb el Rector, vam contractar nou personal pel restaurant, una cangur perquè cuidés del nen, vaig comprar roba... I vaig deixar de fumar. A classe no podria fumar. Al restaurant tampoc no podia, però sempre trobava la manera d'escapar-me cinc minuts al carrer. A Bellaterra no podria deixar als alumnes sols.

Finalment, va arribar el moment. Ahir va ser el meu primer dia de feina. Una hora abans de començar la classe ja era a la Universitat. Vaig entrar i sortir de la facultat diverses vegades, vaig mirar-me l'aula des del passadís, des de la finestra, hi vaig entrar un instant... No vaig poder resistir més, i vaig encendre un Marlboro mentre passejava amunt i avall davant de la porta de la facultat, fent "clac, clac" amb els talons. Els estudiants que entraven i sortien de l'edifici em repassaven de dalt a baix: metre vuitanta, ulls blaus sota cabellera rossa, seixanta quilos i uns malucs que es veuen, però que no embafen, cenyits pels pantalons grisos del vestit jaqueta. La meva noranta de pit s'insinuava sota la camisa blanca. Potser anava massa sexi pel primer dia de feina... No sé què devien pensar els nois. Segurament semblava més una assessora fiscal que la professora de poesia castellana.

Després del primer cigarret en viag encendre un altre, i després del segon un tercer. Estava nerviosa, molt nerviosa, però no era la clàssica por del primer dia de feina. Essent com sóc físicament, els primers dies de feina sempre han anat bé. Estava nerviosa perquè sabia que havia de vèncer les meves limitacions i les meves pors. No m'agrada fer xerrades ni donar conferències. He sentit sempre una mena de por escènica. Odio ésser el centre d'atenció.

Suposo que sóc massa exigent amb mi mateixa, i que això em limita i em fa posar nerviosa. Ho vull tot perfecte i a la primera. Segurament per això m'està costant tant deixar de fumar, perquè és un procés fet d'avenços i retrocessos.

El cinquè Marlboro quedà a mitges. Un so estrident em cridà, i vaig entrar a l'Aula. Pujar a l'estrada em va costar el mateix esforç que pujar el Pedraforca, però ho vaig aconseguir, vaig deixar anar un "Bona tarda" amb un fil de veu i, després de fixar la mirada en un punt indeterminat per sobre de la porta de l'Aula, vaig començar a parlar sense mirar als alumnes. Aviat, el soroll del tecleig en els portàtils va dir-me que se m'escoltava amb atenció, i vaig començar a relaxar-me. Si teclejaven és que no ho estava fent malament. Vaig acabar la classe tan a gust que em vaig permetre acabar-la demanant als alumnes si tenien preguntes i vaig iniciar un diàleg amb un d'ells, que va durar fins que va sonar el timbre.

Sí, tot havia anat bé, però estava esgotada. Vaig encendre un altre cigarret al sortir de la facultat, i un altre encara abans de pujar al cotxe. Havia acabat el segon paquet del dia. Dos mesos sense fumar i en un dia de feina tots els bons propòsits se n'anaven en orris, vaig pensar. Hauria de tornar a començar.

De moment, però,el que havia de fer era tornar cap a casa. Eren les nou tocades. A les 9'30 deixava l'autopista i enfilava la carretera de Terrassa a Manresa. La nit era fosca. Molt fosca. Hi havia trànsit, però no massa. Els llums de les urbanitzacions enclotades i humides que s'arrengleren al llarg de la ruta es difuminaven en la boirina que els envoltava, i les quatre gotes que havien caigut feien brillar l'asfalt. Conduïa sense pensar, automàticament. La meva ment divagava, passant lleugerament, sense aturar-se, d'un dels esdeveniments del dia a un altre. La cara d'aquell estudiant, la veu d'aquell altre, la mirada d'una noia...

Sense adonar-me'n, vaig arribar al túnel que hi ha just a sobre d'aquell garden on venen llenya, el que hi ha just abans que la carretera de Terrassa connecti amb la que porta de Barcelona a Manresa.

Aquell túnel sempre m'ha semblat sinistre. Potser els Mossos també ho pensen. Potser per això està il.luminat d'una manera enlluernadora. Hi entres immediatament després d'un revolt, i el llum groc et colpeja fins al punt que has de baixar la mirada i aclucar una mica els ulls mentre la carretera comença a pujar: Sempre em costa enquadrar bé les imatges quan surto d'aquell túnel i torno a la foscor.

Per això penso que, més que veure'l, el vaig intuir.

Primer va ser una ombra, una forma indefinida. No sabia si realment hi havia alguna cosa al mig de la carretera o els meus ulls m'enganyaven. Vaig reduir la velocitat, instintivament, amb aquella reacció que tenen els conductors veterans: aixeques el peu de l'accelerador, poses la mà al canvi de marxes, prems el volant... L'avís de l'instint, una mil.lèsima de segon i, de sobte, el vaig veure. Una forma llarga, ennegrida i xata, que reptava, no, no reptava, caminava ràpidament pel mig de la carretera. Vaig prémer el fre amb desesperació, el vehicle lliscà una mica, l'Abs s'activà, vaig donar un cop de volant per recuperar el control... Quan vaig tornar a mirar endavant, els ulls grocs del cocodril, malèvols, intel.ligents, m'observaven fixament a un parell de metres de distància.

Vaig esquivar-lo amb un altre cop de volant. Gairebé vaig escoltar el "crac" de les seves mandíbules en tancar-se buscant la carrosseria del vehicle, vaig veure la seva cua, com es movia, vaig haver de tornar a frenar perquè el cop que em va engegar no em treiés de la carretera. El cotxe va fer un bot, un mig trompo. No sé com vaig aconseguir dominar-lo. Un altre cop l'instint, suposo, l'instint de conservació. No vull ni pensar en què hauria passat si hagués perdut el control del vehicle.

Pensaments absurds i sense sentit, idees que s'entortolligaven les unes amb les altres passaven pel meu cervell en aquells moments... "Un cocodril, un cocodril", em repetia. Però els pensaments, les preguntes, restaven soterrats, en segon terme, bandejats per la necessitat d'actuar.

La cua, les dents... vaig prémer el gas a fons i vaig mirar pel retrovisor. L'havia deixat enrere. Aquell malson havia quedat enrere... O potser no. Sentia que aquella bèstia m'esperava a mi, que no havia estat casual trobar-me'l, que volia clavar-me aquelles llargues dents brutes de menjar carronya.

Vaig fer la pujada que em portaria al "cediu el pas" que hi ha abans d'incorporar-me a la general. No em vaig saltar el senyal per un sol instant. Una rapida mirada cap a l'esquerra, el camió vermell, gros, immens, gairebé a sobre meu. Frenada violenta. Xiulada eixordadora. Un altre esglai. Cotxe calat... Cotxe calat... Cotxe calat. Les mans em tremolaven. "El cocodril, el cocodril" em deia una veueta. Va arrencar a la primera. Afortunadament. Ja no venien cotxes, podia sortir volant, continuar fugint. Vaig posar la primera, vaig mirar pel retrovisor. Segurament un altre acte reflex. O potser una altra vegada l'instint.

Aquella bèstia em seguia. Em seguia!

El vaig veure pel mirall. Pujava corrents per la carretera, em perseguia, m'anava al darrere. Se m'acostava tan depresa com les seves potes curtes li permetien, dedicant totes les energies a la carrera, movent la cua per impulsar-se. Aquells cops de cua, aquella força bruta, primitiva. La por s'emparà de mi. La terrible por a l'irracional, a l'inesperat, a l'incontrolable. Què li havia fet jo? Què li he fet mai jo, a un cocodril?

Primera, segona, tercera... Cent quaranta. Em vaig posar a cent quaranta. El petit motor del Corsa rugia i les rodes van cridar quan vaig sortir de la general per la desviació de Sant Vicenç. No veia a la bèstia, però no em calia, sabia que venia i que em volia a mi.

Per què? Per què?

Potser hauria d'haver anat fins a Manresa, fins a la Comissaria, però no tenia la ment clara. Qui la tindria en una situació com aquesta? Vaig anar cap a casa, cap aquí, cap al restaurant. Vivim en el pis que hi ha al damunt.

Vaig sortir del cotxe tan depresa com vaig poder. Em tremolaven les mans. Sabia que tenia uns minuts abans que arribés. Per molt que corregués no podia córrer tant com el meu cotxe, però no podia evitar llençar mirades nervioses cap a tots els llocs per on podia aparèixer la bèstia, mentre provava de ficar la clau al pany de la porta metàl.lica del restaurant.

Després, vaig tancar-me a dins i vaig engegar els llums. La barra del bar al fons, les ampolles ben arrenglerades, les taules nues amb les cadires ordenades. L'ordre de sempre, el llum groc de sempre, aquell ambient càlid de sempre. L'únic soroll era el zumzeig sord del motor de la nevera.

Durant uns instants, em semblà que la visió, que el cocodril, havia quedat enrere. Vaig recolzar-me a la paret, vaig respirar a fons. Amb la calma, van tornar les ganes de fumar. Sembla absurd, oi. Penses en un cigarret per relaxar-te i penses en un cigarret quan estàs relaxat.

Vaig desestimar la idea per absurda. Havia fugit d'un perill mortal, i fumar era la primera cosa en què pensava!

Just quan la idea de fumar va fugir del meu cap, la porta va rebre un impacte brutal. Metall que es trenca, frontisses que salten, la paret tremola, crido. Crido. Quedo davant de la porta i veig com la porta de fusta s'esqueixa, com un morro escamós i negre apareix per un forat, com amb una nova empenta la bèstia enfonsa del tot la porta i comença a entrar al restaurant. Retrocedeixo, m'entrebanco amb una cadira, amb una taula. Torno a cridar. No sé què fer. Què fer? Què es pot fer? Ploro. Ploro de terror, de desesperació. El cos de la bèstia es retorça pel menjador.

El cocodril em mira.

Em cobreixo la cara amb les mans, com els estruços, com si pel simple expedient de no mirar-lo, l'horror hagués de desaparèixer mentre continuo retrocedint, a cegues. Llavors escolto unes passes. Miro cap a l'escala que comunica amb el pis de dalt. La meva mare !

- Nena!!! -diu- Què et passa?

Ella no el veu ! No el pot veure ! La barra del bar li ho impedeix ! Només em veu a mi. A la seva filla histèrica.

Però jo sí que el veig. Jo sí ! Torno a mirar-lo. Es prepara ! Està llest!

- Mama!!!!

I la bèstia salta sobre mi.

Això és tot, doctor, això és tot. Li asseguro que creia que moriria, que quan vaig veure com el cocodril em saltava al damunt... No podia saber que m'ho estava imaginant, que eren al.lucinacions. Era tot tan real.

No recordo res més del que va passar. El meu següent record és despertar-me en aquest llit d'hospital, amb la vena punxada, envoltada d'infermeres que no m'expliquen res i de policies vestits de civil. L'únic que m'han assegurat és que em vaig desmaiar i que no hi havia cap cocodril, però encara no sé què m'ha passat. Expliqui-m'ho doctor. Si us plau, expliqui-m'ho. I la meva mare, doctor? On és? Què tinc?

- No es preocupi, no es preocupi. Ja li he dit que no és el primer cas que hem tingut. No he examinat a cap pacient amb el seu mal que no s'hagi recuperat en vint-i-quatre hores, però de moment hem de mantenir en secret el que li ha passat. Només de moment. Després fins i tot li donaran diners, si calla.

- Diners? Em donaran diners? Què tinc doctor? Què tinc???!!!

- Res, res. Tranquil.la, de debò. Miri... Li asseguro que en vint-i-quatre hores estarà recuperada i l'enviaran a casa. Ara, si vol saber què li ha passat, escolti'm. Escolti'm bé. M'escoltarà?

- Sí.

- D'acord... Miri, En certs aspectes el que els passa recorda les visions provocades per l'àcid lisèrgic, l'LSD. Aquella droga que es va posar tan de moda als anys 60. Hi ha qui veu animals, d'altres pensen que es cremen...

- Però, doctor, jo no em drogo, ni tampoc havia begut, ni estava més nerviosa que altres vegades...

- Sí, sí. N'estic segur. Però va veure un cocodril que la perseguia ! Alguna explicació ha de tenir, oi?No ha près cap droga? N'està segura? Tots els casos tenen un segon aspecte en comú, sap. Totes les persones que han passat per això estaven deixant de prendre una droga legal, una droga que és una barreja de molts productes, d'additius que el Govern obliga a canviar de tant en tant, o que canvien les companyies amb l'aprovació del Govern. Per això li dic que el secret és necessari i que si calla li donaran diners. Per això hi ha policies i per això el personal sanitari no li explica res. En aquest cas, el silenci són euros, senyora. Hi ha molta gent afectada i no podem crear alarma social de manera innecessària... Calla? Ja m'ha entès, oi? Oi que ja m'ha entès? Oi que està deixant de fumar?

31-5-2014