ROSA D'ABRIL

Avui havia de ser el meu dia, el dia de l'escenificació del meu triomf.

Però no ho serà.

I ha costat molt, molt, arribar al dia d'avui. El dia de la Independència.

Anys de queixes i negociacions, anys de peix al cove fins que vam entendre que només anar-nos-en podia permetre'ns buscar solucions als nostres problemes. De fet, jo no la volia, la Independència, jo volia el pacte fiscal. Al cap i a la fi, és el que les forces vives em demanaven. Però el poble va parlar, i no fer-li cas hauria fet massa evidents les contradiccions de la coalició.

Hi ha hagut moments difícils. El dia que vaig sortir al balcó, com l'Avi Macià, per proclamar l'Estat Català, no va ser agradable. Trobar-te un escamot de la Guàrdia Civil a Palau, amb els subfusells amartellats, no ho és. I que et diguin que la Brunete puja per l'autopista de València, tampoc. Va ser el dia que la Soraia va amenaçar d'afusellar-me. Vuit hores vam estar allà tancats! Sort de la ràdio, que va cridar a la desobediència passiva, i del poble, que va tallar les carreteres i va envoltar la Generalitat. Les coses han canviat. Els espanyols ja no es poden permetre canonejar gent desarmada. Quan els tancs van quedar aturats a Amposta i la Guàrdia Civil va veure que no els recolzava ningú al carrer, vaig saber que havíem guanyat. Això sí, quedava la negociació. I la Independència ens sortirà cara. Estem ben hipotecats! Però d'ací sis o set anys el país aixecarà el vol. Els catalans serem, bé, seran, els alemanys del Mediterrani!

L'he portat prou bé, el procés. No ho dic només jo, eh, és una opinió general.litzada. Però sí que vaig cometre un error, un error impossible de preveure: triar nous símbols pel país. Un país necessita símbols. I no tots els de fa tres-cents anys són vàlids ara. Calia triar-ne d'altres. L'Estelada, el burro català, en Pere Tàpies, van ser aprovats de seguida. Pel nou escut del Parlament, vam convocar un concurs públic.

Una fotògrafa de Manresa va presentar la imatge d'una rosa metàl.lica. Una imatge fèrria, agressiva, que simbolitzava perfectament la nostra lluita. Una Catalunya forta i decidida que obria els seus pètals per acollir als nouvinguts alhora que es defensava amb espines d'acer de les agressions. A tothom li va agradar. I això que ni el disseny ni la fabricació de l'escultura ens van sortir barats.

El dia que la van instal.lar, vaig anar amb l'Oriol per veure com ho feien.

La gran escultura d'acer contrastava amb la porta medieval de Palau. Dues tones de làmines d'acer corten entrellaçades, plenes de punxes d'un pam de llarg. El cap d'obra era castellanoparlant i donava ordres a un parell d'obrers magribins que fixaven la rosa a la pedra de Montjuïc a sobre de la porta. Escoltar com els immigrants em felicitaven pel que hem aconseguit em va omplir d'orgull i de satisfacció. L'independentisme és socialment transversal!

Avui, la Soraia ha vingut a Barcelona a ratificar el tractat d'independència. Primer l'hem signat a Brusel.les, després a Madrid i, finalment, s'havia de signar a Barcelona. He anat a buscar-la a l'aeroport. Duia un vestit jaqueta molt afavoridor. Al cotxe oficial hem parlat de banalitats, entre elles del nou escut. Li he ensenyat la foto que duia al mòbil i li ha agradat. Per això, quan hem arribat al Parlament, ens hem aturat per admirar-lo. La comitiva que ens seguia s'ha quedat a unes quantes passes de nosaltres i la Presidenta espanyola i jo ens hem situat a sota de l'escultura. La rosa, brillant al sol, orgullosa, ens observava des del capdamunt de la porta.

Llavors, ha succeït. Un espetec, la rosa que cau. No hem pogut esquivar-la. Dos mil quilos d'acer ens han caigut al damunt, ens han esclafat. He quedat d'esquena a terra, braços en creu, esqueixat pels pètals, peus traspassats per les espines, com un Sant Crist, patint, conscient. La Soraia jeia al meu costat, a escassos centímetres de mi. En unes altres circumstàncies no m'hauria importat, però avui... Era morta. En certa manera, ha tingut més sort que jo. La seva gent li deia de tot, sabia que no guanyaria pas les eleccions. Jo, en canvi, les hauria guanyades de carrer. A l'Oriol li caurà el pèl ! Mira que encarregar a aquells potiners que instal.lessin l'escultura! Bah, tant li fa. No puc perdre el temps en retrets.

Sé que aquests són els darrers instants de la meva vida. "Una grua!" criden, "Porteu una grua!!!". Ai, ja no em poden arreglar. Un dolor lacerant em recorre el cos i el cap se m'emboira. Per què no em va afusellar la Soraia quan ho va poder fer? Si havia de morir, millor davant d'un escamot, com en Companys. El President màrtir, em dirien. Però no. Havia de morir aixafat per un munt de ferralla. El President esclafat, em diran els catalans, amb el seu humor pretesament britànic. Porca misèria.

20-9-12

Inspirat en una foto de la Mercè Rial