VAMPIR

Va seure en aquella taula durant tot l'espectacle. De fet, s'hi asseia cada nit des de feia setmanes. Era un home corpulent de cara rodona i cabells escassos que aparentava uns quaranta-cinc anys. Vestia sempre de la mateixa manera, camisa llisa i discreta, pantalons clars. Podria haver semblat perfectament un empleat de banca sinó hagués estat perquè no actuava de manera discreta.

Demanava sempre una tanqueray amb llimona, de la que anava fent glopets mentre fumava sense parar, encenent un cigarret amb la burilla de l'anterior. De tant en tant es mirava l'espectacle, que es devia saber de memòria, no per l'atenció que hi posava sinó pel munt de vegades que l'havia vist. I no l'hi prestava gaire atenció perquè no parava de prendre notes en una llibreta que tenia sempre oberta al davant.

No era atractiu, ni jove, ni semblava especialment vital, però el seu capteniment al cabaret, que mantingués aquells costums fixos, m'intrigava. I quan algú m'intriga, l'observo. I quan algú a qui observo, no s'immuta, ho faig cada cop més obertament.

Finalment, un dia se'm va acostar en acabar la funció.

• Em dic Jordi -va fer una pausa. La seva veu era profunda-. Tens una gràcia especial.
• Gràcies.
• M'agradaria fotografiar-te.

Em considero una persona descarada. Ho has de ser una mica en la meva feina, però ell no ho semblava pas, fins i tot li presumia un punt de timidesa. Em va sorprendre. Cada cop m'intrigava més.

• No me'n vaig al llit amb qualsevol -vaig respondre-li, anticipant la conseqüència més probable de la seva proposta-.
• No busco sexe -parlava calmadament, com si hagués esperat la pregunta-. Només busco captar sensacions. Ni tan sols em quedaré les fotos. Et donaré el rodet. Et faré fotos i guardaré les sensacions aquí -es posà un dit a les temples-.

No entenc per què vaig acceptar la proposta, podria haver estat un boig o un depravat, però el cert és que vaig agafar-lo de la mà i el vaig conduir cap al meu camerí, un espai petit, dominat per un mirall escantellat, ocupat per una cadira de fusta i un petit sofà emmarcats per les parets verdes i escostronades.

• Aquí et sembla bé?
• És perfecte -va treure una petita màquina de fotos de la butxaca del pantaló-. És una "Lomo".

Me la va posar a les mans. Les puntes dels nostres dits es van tocar.

• No conec aquesta marca. Sembla antiga.
• No és antiga. És russa.
• Ah.

Un petit instant de silenci incòmode es va instal.lar entre nosaltres. Com si també hagués previst que aquell moment podia arribar, reaccionà de seguida, abans que m'envaísin els dubtes.

• Posa't com vulguis, fes el que vulguis. Jo només et miraré a través de l'objectiu. T'asseguro que serà com si et mirés des de molt lluny.

Vaig seure al sofà sense treure-li els ulls del damunt, llavors sí, una mica tensa, i vaig fer el que hauria fet normalment, agafar el cendrer i encendre un Marlboro.

• Deixa volar els teus pensaments, actua com si jo no hi fos.

Lentament vaig apartar la mirada, lentament vaig fumar la cigarreta, lentament vaig treure'l dels meus pensaments. La meva ment començà a divagar, a pensar en coses quotidianes, en si l'examen d'avui li hauria anat bé al meu fill, en què em podia preparar per sopar...

Ell s'estava assegut a terra, espatarrat, fent fotos de tant en tant. El flaix no es disparava, no sé per què, la seva camisa adoptava unes formes estranyes al voltant de l'abdomen. I la seva postura, la màquina de fotos, que es veia tan petita dins d'aquella cara rodona, van dir-me que realment no volia res més de mi. Ningú que se'm volgués endur al llit voldria donar aquella imatge tan ridícula. Em vaig rel.laxar a l'instant, i vaig començar a comportar-me amb vertadera naturalitat: vaig alçar-me, vaig preparar-me un te, vaig tornar a seure al sofà...

Al cap d'una estona, el silenci, trencat només pel clic de la càmera, el pas del temps, el cansament de la jornada i l'efecte rel.laxant del te van fer-me venir ganes de despullar-me. Talment com quan acabava l'espectacle. No em va semblar inadequat, ni tan sols provocatiu. De fet, em semblava natural. Per què no? Era una nit d'estiu, el vestit estava suat i era com si ell no hi fos.

El vestit va caure a terra.

Em sentia com si no estigués actuant al Cangrejo, sinó al Teatre Nacional, diferent, com si observar la meva vida fos important, com si la meva vida fos important, com si jo ho fos, com si signifiqués alguna cosa per algú. I sí que era important per algú. Perquè ell m'observava per algun motiu. Perquè algú tornava a interessar-se per mi i no pel meu cos, després de molts anys.

Un pèl torbada, vaig mirar-lo, conscient una altra vegada que ell hi era. I vaig adonar-me que, vés a saber per què, el desitjava. Vaig embolicar-me els malucs amb una tovallola i, pits nusos, vaig agenollar-me per recollir el vestit.

Llavors, ho va trencar.

• Mira'm.

Se'm va acostar, amb una pinça rosa a la mà, va fixar-me suaument els cabells amb ella, va fer-me una darrera fotografia, i va dir:

• Gràcies. Ha estat una estona màgica -va treure el rodet de la càmera i me'l va atansar-. Guarda'l, llença'l, fes-ne el que vulguis -s'alçà-. Me'n vaig.

La decepció va substituir al desig. Sóc maca, ell no, m'havia despullat davant seu, m'havia deixat fotografiar, li havia regal.lat uns instants que moltes parelles li haurien negat. Però ell no em volia. Em refusava. No em deixava ni la dignitat de negar-li jo també alguna cosa, de negar-li les fotos.

• Ja està? -ho vaig dir fluixet, però en la meva veu hi havia ràbia-.

Es va sorprendre.

• Ja tinc el que volia. Un estat d'ànim. Un record. Ja t'ho havia dit. Seràs part dels meus records. I jo seré part dels teus.

Se'm va acostar, va acotar-se per fer-me un petó a la galta i marxà sense mirar enrere. Feia olor de tabac.

Des d'aquell dia, em fixo en els homes que s'asseuen en aquella taula i, de vegades, quan acaba l'espectacle, m'hi acosto, els demano que vinguin amb mi al camerí, em despullo, els dono una màquina de fotos i els demano que em fotografiin. De vegades intenten tocar-me, d'altres, la majoria, s'espanten i marxen. Només de tant en tant fan els que els demano.

Busco tornar a sentir aquella sensació d'abandonament, aquella comunió espiritual amb un desconegut que vaig sentir amb el Jordi, aquella sensació de què importo a algú. No ho he aconseguit mai. Tampoc avui. Però avui ha estat diferent.

El noi era maco, encara que vulgar. Un d'aquells executius alts i de cabells engominats que venen a algun congrés. No ha tingut la decència ni de treure's l'anell de casat.

Quan ha vist que em despullava a poc a poc, els ulls li han brillat d'una manera estranya i ha insinuat un somriure. No li he preguntat què pensava, m'he centrat en mi mateixa, en les meves sensacions, en la recerca de l'instant.

No he trigat gaire a adonar-me que avui tampoc no el trobaria, i li he demanat que s'aturés i em tornés la màquina.

Ho ha fet sense protestar. Abans de marxar, ha obert el seu maletí i n'ha tret un llibre.

• Té -m'ha dit mirant-me fixament als ulls-. Agafa'l. Queda-te'l. Em sembla que hi surts.

He agafat el llibre i n'he llegit el títol i l'autor: "Nits de cabaret", Jordi Estruch.

M'he assegut en la cadira i he obert el llibre. Era un llibre de relats un pèl absurds, relats que expliquen les sensacions d'un home davant les coses que succeeixen de nit a les ciutats. Hi havia dues pàgines dedicades a mi, a la cabaretera d'ulls infinitament tristos.

M'he mirat en el mirall esquerdat. Sí. Estic trista. Sovint perquè la nit em cansa, perquè no puc veure gaire al meu fill, per tota la porqueria que veig a la feina, per les drogues que m'ofereixen, per l'alcohol que corre i corre, per les vides dels companys que es trenquen... Però avui sí que m'he posat trista de debò.

Vaig creure'm que havia trobat un vincle amb algú, un vincle diferent, més profund, però a l'hora de la veritat l'únic que volia era extreure'm l'essència per escriure-la i guanyar-se les garrofes. Aprofitar-se de mi, en definitiva, sense donar res a canvi. El Jordi Estruch no era un home diferent, només era una criatura de la nit diferent. Un vampir que em va fer creure important encara que en realitat només vaig ser una més.

He passat la resta de la nit abatuda, somrient per ofici, ballant amb desgana. Fins i tot la Vivian, la caixera, m'ha demanat si em passava alguna cosa.

Però quan ha acabat l'espectacle i he marxat cap a casa m'he creuat amb un camió de les escombraries. No m'agradaria ser escombriaire. També m'he creuat amb una parella que es barallava al mig del carrer, amb un noi absolutament torrat que no sabia ni on era, amb dos estudiants que tornaven de la facultat després d'estudiar tota la nit...

Potser jo no guanyo gaire, he pensat, asseguda a l'autobús, però veig somriures cada nit, al.legria, gent que es fa petons o que s'agafa de la mà... La meva vida no és ni millor ni pitjor que moltes altres. He pensat en el meu fill i la idea de veure'l aviat m'ha fet somriure. D'ací a una estona el veuré. No, un vampir no em pot prendre tot això.

21-3-12

(Inspirat en una foto de la Mercè Rial)