JOGUINES

- Té dret a què el vegi el metge. Té dret a designar un advocat. Com que no l'ha designat, se li ha designat un d'ofici que és aquest senyor.

Sap vostè per què està aquí detingut? Ha entès els seus drets?

L'home, encongit a la cadira, afirma amb el cap.

- Signi aquí, si us plau.

- Això no vol dir que estigui d'acord amb què he fet res dolent, oi? -ho diu mirant a l'advocat, i el Mosso d'esquadra el renya-.

- No pot parlar amb l'advocat fins que no acabi la declaració. I no, signar no vol dir que estigui d'acord en res. Només que l'he informat dels drets. Els ha entès?

El detingut dubta. Ha entès les frases. Normalment les entenen, els detinguts. Però no n'entenen el significat. Tenen massa coses al cap, massa pors. I tampoc sap que no li han llegit tots els seus drets, ni que l'advocat ho hauria d'haver fet constar.

- Sí. -diu finalment-. Els he entès.

Signa el paper que el Mosso li posa al davant i torna a encongir-se en la cadira de plàstic. És un home esprimatxat i pàl.lid, d'una edat indefinida, duu els cabells molt curts i vesteix una camisa de quadres passada de moda a conjunt amb uns texans d'aquells flonjos, que li queden malament.

El policia agrupa els papers signats i continua preguntant.

- Sap llegir i escriure? Està casat? Té fills? Té feina?....

- Sí. No. No. No.

Les respostes queden escrites en un foli. L'ordinador resta estranyament tancat.

- De què viu?

- Els meus pares tenien uns pisos. La mare i jo vivim junts i els tenim llogats. Ens arreglem entre els lloguers i la pensió.

- D'acord. Ara... Expliqui'm què ha passat.

El policia no és gens cordial. Parla d'una manera seca que els agents no empren normalment amb un home com aquell, que no sembla un delinqüent habitual. No sembla capaç de cometre un delicte. No sembla capaç de cometre res. Ni de bo ni de dolent.

- Doncs... Aquest matí he sortit de casa per anar a comprar el diari i m'he assegut a llegir-lo al parc. Faig el mateix cada dia. M'agrada prendre el sol els dies de primavera i llegir les notícies mentre escolto com juguen els nanos -l'home fa una pausa-. I hi ha les joguines.

- Sí -l'agent el colla-. Les joguines. Joguines com la que va robar, oi?

- ..... Sí. Joguines -l'home es recolza a la taula i retorça les mans-. M'agraden les joguines. De petit m'agradaven molt, com a tots els nens, però a qui li agradaven de debò era al meu pare. Arribava sovint amb ninos, jocs de taula, cavallets de cartró... En tinc vint-i-dos, de cavallets de cartró. Com més anava, més joguines tenia, més espai necessitàvem. Però no es va parlar mai de col.lecció. El meu pare no era un col.leccionista, no tenia cap criteri. I tenir un criteri a l'hora de col.leccionar és imprescindible per ser un col.leccionista, oi? Anava pel carrer, entrava a una botiga i comprava el que li agradava. Passava pel mercat de les Glòries, remenava, triava, i tornava amb una joguina nova. Era comptable d'una tèxtil en una època en què el tèxtil rutllava de debò. I com que ni fumava ni era un home de bar, no gastava en res. Només en joguines.

La meva mare era diferent. Al començament, quan jo era molt petit, li agradava que el meu pare em comprés coses perquè es pensava que es preocupava per mi. I segur que era així. Però després ja no les comprava per mi, les comprava perquè li agradaven a ell. I quan la casa va començar a estar envaïda per caixes plenes d'andròmines que ni tan sols s'estrenaven, la mare es va enfadar. Van discutir molt, per culpa de l'afició del meu pare. Fins que un dia els veïns van decidir marxar i ell els va comprar el pis i el va convertir en una mena de magatzem. Les caixes anaven apilant-se i apilant-se les unes al damunt de les altres sense ordre ni concert. Quan una pila era tan alta que començava a combar-se, en començava una altra.

- I les joguines les comprava, el seu pare, o també les robava?

L'home atura la història i es mira al mosso amb una barreja de por i enuig.

- No. El meu pare no va robar mai res -respon amb veu dèbil-. Però van anar passant els anys, el tèxtil va perdre pistonada, es va quedar sense feina, i va acabar per no poder comprar joguines més que de tant en tant.

L'home es passa una mà pel front. Dubta. No té ganes de continuar parlant. Fins ara ha parlat del passat d'un altre, una mica naïf de tan innocent, però s'acosta al present, al moment en què haurà de parlar d'ell mateix.

- El meu pare i jo no n'havíem parlat mai gaire, de les joguines. Era la seva afició, i com que no és una afició gaire normal en un adult m'incomodava una mica. Però com que ni ell ni jo no treballàvem, ens vèiem molt. I a poc a poc va començar a dur-me al pis del costat. M'ensenyava joguines antigues que havia aconseguit als encants, obríem caixes de jocs electrònics primitius, muntàvem edificis dels clicks... Vaig acabar per trobar-li encant, a tot allò. Mirar les instruccions, encaixar les peces... Era entretingut. I són boniques, les joguines. Lamentava que per culpa dels diners no en poguéssim tenir més. A més a més, al meu pare la situació l'afectava anímicament. Per això vaig acabar proposant-li una cosa.

Es torna a fer el silenci.

- Quina cosa? -demana el mosso-.

Se sent un murmuri.

- Què ha dit? -insisteix el Mosso-.

L'altre carraspeja, estossega... I acaba per respondre de manera alta i clara.

- Que podia robar joguines per a ell.

L'advocat es mira sorprès al detingut. Robar joguines... Per què és la gent tan estranya? Per què robar una cosa innecessària?

- I com les roba? - la pregunta del policia es tan directe que sorprèn. És tant estrany que un detingut confessi a comissaria-.

- Als parcs. De vegades m'assec en un banc i espero que algun nen se'n deixi alguna. Si no la tinc, me l'enduc. D'altres vegades, m'espero que el nen o la mare es distreguin. Com avui.

- Sí, com avui. Però l'hem enganxat, avui.

- No he vist que eren darrere meu. Ha estat una desgràcia. I la nina és bonica... Té dolçor en la mirada. Alegria.

- Ja... -l'advocat sorprèn un espurneig de menyspreu en la mirada del mosso-. L'havien descobert abans?

- No, no. Mai.

- Quantes vegades ho ha fet? Quantes joguines ha robat?

Les preguntes surten disparades sense pausa. El mosso aprofita que el detingut té ganes de parlar.

- Moltes. Ni me'n recordo -l'home mou el cap-.

- Faci un esforç.

- Quan el pare va morir, l'afició també era meva, i vaig continuar acumulant. Fa una mica més de deu anys que va morir. En tinc deu mil, de joguines, així que... No ho sé ben bé... Potser sis mil les he aconseguides així...

- Sí ja sé que en té moltes -l'agent es mira a l'advocat-. Quan l'hem detingut ens ha dut a casa seva i hem vist al col.lecció. És sopèrbia. Hi ha un munt de joguines de primers del segle XX, autòmats, màquines de bar, barbies d'edicions limitades sense estrenar....

- El pare en va comprar moltes, d'aquestes. I a mi m'agrada moure'm pels parcs de la zona alta. Allà hi trobo les joguines més maques.

- Vol dir que les roba!

El mosso l'ha tallat gairebé amb brutalitat, i l'home abaixa el cap.

- Té alguna cosa més a explicar?

- No.

- Doncs passi per aquí i esperi a l'advocat, ara podran parlar.

El mosso fa sortir al detingut de la sala de declaracions i el condueix a la sala d'entrevistes. Al cap d'un instant, l'agent torna a entrar i s'asseu a la taula, al costat de la cadira de l'advocat.

- Què en penses? -li pregunta amb interès-.

- Mmmm. Molt interessant. De debò has vist la col.lecció? Què t'ha semblat?

- Mira, jo en joguines no hi entenc gens, però n'hi ha moltes. I n'hi ha moltes d'antigues -la mirada del mosso s'ha tornat cobdiciosa-. Tu tractes amb col.leccionistes i subhasters. Pots vendre-ho.

- Sí. Segur que ho puc vendre.

- Per això t'he trucat. Ens han abaixat el sou i tinc moltes coses per pagar.

- I el teu company?

- El 25% del que en treguis per mi, el 25% per ell i el 50% per tu.

L'advocat escolta sense mirar a l'agent, amb la mirada fixa a terra i els colzes a les cames. Pensa.

- No ens descobriran?

- A l'ordinador no hi ha res registrat. Les càmeres de la comissaria no funcionen. No hi ha pressupost per arreglar-les. I només hi som nosaltres quatre, als calabossos. El company, tu, jo i el desgraciat. A més a més, ningú sap que és aquí, la seva mare no era a casa i no ha demanat que la truquem.

- Ja... Ja he vist que no li has dit que tenia dret a comunicar la detenció. De fet, no li has llegit els drets.

- Només he fet el necessari perquè semblés una detenció.

- D'acord. Ho farem -decideix-. Li diré que podem arreglar-ho amb un tracte. Que si us dóna les joguines el deixareu anar sense càrrecs.

- És el que havia pensat.

- Bé, doncs vaig a veure'l. Com més estona estiguem aquí, més risc correm que ens descobreixin. Espero que accepti el tracte -l'advocat s'aixeca de la cadira- I després diuen que en temps de crisi no es poden fer diners.

24-11-2013      

Inspirat en una fotografia de la Mercè Rial