ESPERANT ELS BÀRBARS

(primer premi del I concurs Contes d'Advocats)

*Nota : Aquest manuscrit va ser trobat en el decurs dels treballs de restauració de diversos manuscrits medievals. Els monjos, mancats de pell per les cobertes, utilitzaven de vegades antics textos que arreplegaven on podien, i és precisament per formar part de la coberta d’un altre manuscrit que aquesta carta s’ha pogut salvar. Com a bibliotecari, l’única raó que em fa donar a la imprempta aquest texte és que el lector conegui la història d’uns homes en una època violenta, una història que, de no haver estat per un fet casual, mai no hauria sortit a la llum.

Presó d’Empúries, en el tercer any del primer consulat de Maximí

De Llivi a qui ho vulgui o ho pugui llegir.

Segurament es va aixecar lentament de la cadira de tisora i es va posar a passejar pel pati. Potser trepitjà el mosaïc que representava els antics deus al Parnàs per acostar-se al sortidor. És possible que s’hi remullés els dits abans de tornar a travessar el llindar de la seva cambra, una de les que envolten el pati. Com que en els nostres dies no és gaire bo ostentar les riqueses, Deci prefereix viure en una casa modesta a construir-se’n una d’ostentosa, a la manera de Neró, com fan els altres latifundistes. Això sí, tot i que la mansio és petita, un munt de terres l’envolten, un munt de bones terres.

Sé, perquè vaig escoltar com arrossegava la cadira, que Aule Deci va tornar coixejant del pati per seure darrera de la massissa i senzilla taula de roure. No li agraden els mobles carregats, s’estima més la consistència de les línies rectes, igual que s’estima la solidesa marcial de l’estil de Cèsar i menysprea la imaginació lliure i pueril de Llucià de Samosata. La cambra on rep les visites, aquella on duia tancat tot el matí, expressa ben a les clares la inflexibilitat del seu caràcter. Les parets estan pintades d’un color vermell pàl.lid, sense ornamentació, que només suporten la càrrega de dues llànties d’oli, clavades en el mur i que s’encenen cada nit. Al terra, un mosaïc que representa Helios simbolitza que des d’aquell racó de la casa s’il.luminen les nostres vides. Aquell és el lloc on l’amo pensa, on pren les decissions que alteren el curs dels esdeveniments, dels pocs esdeveniments que trenquen la vida a les províncies. Un dia pot decidir que fem la collita, el següent, que emprenguem una expedició contra els bagaudes, els camperols empobrits que ens roben el bestiar. Són poques, les decissions a prendre, i sempre les mateixes. En moments diferents, amb resultats diferents, en diferent orde, els mateixos actes es repeteixen indefectiblement any rere any.

- Llivi, vine aquí !

La veu estentòria i rodona de Deci ressonà en els murs nus. Em cridava, i quan l’amo et crida cal anar-hi.

- Digues Deci -vaig quedar-me dempeus al davant de la taula.

En veure’m entrar, alçà el cap. Tal i com m’imaginava, estava treballant. Examinava un escrit estès a la taula, voltat de rotlles de papir. A la seva esquerra, gravat en una prima llàmina d’or, el seu nomenament com a Praefecti frumenti dandi, que li atorga el poder de decidir com fer el repartiment del gra públic entre els pobres de la ciutat i que deu anys ençà ha estat un dels dos puntals del prestigi de Deci. A la dreta, una daga nua simbolitzava la implementació del seu poder. Vestit amb una senzilla toga blanca, de bona i gruixuda llana, somrigué mentre m’assenyalava el sol de mosaïc que decorava el paviment del despatx.

- Avui aquest no llueix gaire.

- No, Deci -vaig limitar-me a respondre. Quan va per feina, a Deci li agraden les respostes curtes.

- Millor. És hivern, fa fred, però si hagués lluït el sol potser no t’hauria trobat a casa. I et necessito.

Em vaig sorprendre. És difícil que el verb “necessitar” surti dels llavis d’un home tan orgullós.

- Què he de fer ?

Abaixà el cap, centrà un instant la seva atenció en els rotlles, en va deixar un dins de la capsa de nances daurades que era al terra i començà a parlar, lentament, sense mirar-me.

- Tu saps que aquí, a la mansio, es viu força bé. El clima és bo, l’aigua clara, tenim control.lats als bagaudes i podem anar a vendre i a comprar el que ens manca a la ciutat, que és a quatre passes.

- I ara ja no hi anem gairebé mai.

- Millor, millor ! -mogué les mans per treure importància al fet que ja no sortíssim de la hissenda més de dos cops l’any-. Això vol dir que no necessitem ningú més. El cas -prosseguí- és que encara que vivim prou tranquils, a l’altra banda de les muntanyes la gent pateix, i molt, la violència dels bagaudes i dels bàrbars...

Començava a demanar-me on ens conduiria aquell sol.liloqui quan, de sobte, Deci callà i se’m quedà mirant fixament. La duresa que emergia d’ell, les arrugues que es dibuixaven en la seva pell en els moments de crisi, el crani calb i les galtes primes i ben rasurades, acabades en un mentó quadrat. Tot en ell recordava als antics, als romans de la República, als vencedors de les guerres samnites que ens miren des de les estàtues de marbre. Fou llavors quan em féu cinc cèntims de la situació, directament i sense circumloquis.

- Els bàrbars han creuat les muntanyes i han atacat les propietats dels sertoris.

Deixà que em recobrés de la sorpresa abans de continuar.

- Un missatger de Gal Sertori va arribar ahir a la nit per comunicar-nos la notícia, ell i la seva família es troben bé, però li han cremat la casa i la collita i li han robat els esclaus.

- Però...I l’exèrcit ? On és ?

- Els limitanei que guardaven la frontera han estat desbordats i els comitatenses de l’exèrcit de maniobra són amb Maximí davant d’Aquilea.

Aule Deci s’aixecà i caminà per la cambra amb les mans a l’esquena, parlant sense mirar-me. Era un home d’empenta en una societat poruga, un home que en un altre moment podria haver reunit els mitjans necessaris per superar la situació i que ara amb prou feines podria salvar-se a sí mateix.

- El que em preocupa de debò -continuà-, no és la nostra defensa, tenim homes i armes suficients. El que em preocupa és que el meu germà desembarcarà la setmana vinent a Empúries i potser prova d’arribar fins a nosaltres. Cal impedir que creui les muntanyes mentre la situació no torni a normal.litzar-se -es tombà cap a mi i se m’acostà amb el pas vacil.lant dels esguerrats-. Necessito que vagis a trobar-lo per explicar-li el que passa i demanar-li que no vingui.

- Però...I els bàrbars ? -se m’havia posat la pell de gallina.

- No tinc millor colon que tu -respongué-. Ets el més intel.ligent, el que més ha viatjat, el més instruït. Saps llatí !. I ja saps que només a tu et demano consell. Hi has d’anar - hi havia un to gairebé de súplica en les seves paraules que m’afalagà. Em va parlar com a un amic, no com a un camperol que depenia d’ell. I a aquesta confiança hi havia una sola manera de correspondre.

- Naturalment, Deci, faré tot el possible per acomplir el teu encàrrec.

Va somriure afectuosament i em passà un braç per l’esquena, com quan érem petits.

- Sé que arribaràs, trametràs el missatge i tornaràs sa i estalvi, però necessitaràs diners -m’atansà una bossa plena de monedes- I... -trià un dels rotlles que hi havia en una caixa-. Té ! Aquest és el missatge per al meu germà. No trenquis el segell, ja saps que no confia en tu. Si el rotlle arriba sense segellar o amb el segell trencat, no se’t creurà.

Vaig prendre el rotlle, gruixut i pesant, lligat amb una cinta vermella i lacrat amb el segell de l’amo.

- El teu germà no m’ha apreciat mai, Deci.

- El meu germà viu a Roma i viure a Roma és viure en el passat. Nosaltres, en canvi, vivim en el present, i el present és canviant i ens exigeix adaptar-nos a situacions noves. I, perquè vegis si n’és d’important aquest viatge i quines voltes pot donar la vida, et diré què faré si tornes.

- Què faràs, Deci ? -vaig demanar-li, intrigat. Com a censualista d’unes terres que eren d’ell, podia exigir-me que portés missatges o mercaderies tan lluny com volgués i sense tenir en compte els perills, no tenia cap necessitat de prometre’m res. Per això em van sorprendre terriblement les seves paraules.

- Faré més que donar-te la meva confiança o permetre que em tractis com a un igual.

- Això ja ho fas.

- Deixa’m acabar, dimonis ! -es féu un silenci incòmode- Et tornaré sense cap càrrega les terres que el teu pare va cedir-li al meu.

Em vaig quedar palplantat com l’imbècil que sóc; la bossa en una mà, el rotlle en l’altra, el cap rodolant. Un premi important per un encàrrec arriscat.

El meu pare, encara que era un gran propietari, havia cedit les nostres terres al pare de Deci, com tants d’altres cedeixen les seves als potentes de les seves regions. Els camins són insegurs, els bagaudes roben i cremen les granges i només els terratinents poden defensar-se. Quants més petits propietaris l’hi cedeixen les terres, més fort és el potente i més exposats queden aquells que no les hi han cedides. Així desapareixen els camperols lliures, així oprimeix el ric al pobre.

- Què me’n dius ? -un somriure enigmàtic creuava el rostre del meu senyor.

- És... és fabulós !

- T’hauràs de defensar sol dels bagaudes...

- Però el que quan el meu pare va cedir les terres era una gran propietat, ara seria una propietat mitjana i això és atractiu per als petits. Sempre s’estimaran més sotsmetre’s a mi que no a un gran propietari -o sigui, a ell. Per què no vaig pensar en què Deci seria el principal perjudicat, si complia la seva promesa ?- A més a més, només hi haurien dos molins al districte : el teu i el meu.

- Això és perquè entenguis la importància de que trobis a Claudi.

- Hauré de travessar un territori insegur, però pots estar segur de que faré l’impossible per entregar el missatge -la por s’havia allunyat de mi.

- Ho sé -va dir el meu amo somrient- Sé que passaràs entre els bàrbars, però, sobre tot, que no se’t trenqui el segell de lacre -m’advertí alçant un dit-. Ja saps que abans de creure’s que el vols ajudar, el meu germà petit és capaç de fer exàctament el contrari del que tu li aconsellis.

- No et preocupis. Ets un bon senyor i en aquest segell s’hi amaga un futur brillant. Dues raons prou fortes com per arriscar la vida. El missatge arribarà intacte.

- Doncs, a què esperes? Agafa un cavall i marxa! Guanya’t les terres!

Les darreres paraules del ric esguerrat van perseguir-me mentre m’allunyava pel passadís, prement amb força el mànec de fusta on s’enrrotllava el papir. Vaig tornar a la meva cambra per recollir la roba i el menjar necessaris pel viatge i vaig sortir de la casa per anar a les quadres. No hi havia ningú més, i era estrany, perquè normalment els servents feinejen a prop de casa. Obviant un fet tan inusual, vaig ensellar jo mateix el cavall. Feia anys que no gaudia de la sensació de tenir entre les cames una bèstia tan poderosa i terrena com un cavall. Tants anys, com anys feia que els Aules posseïen les nostres terres.

Després de fixar a la sella la bossa de pell on duia els diners i l’estoig negre on guardava el missatge, vaig treure l’animal de la quadra. Deci m’acomiadà des d’una finestra, els llavis dibuixant la “U” de la confiança. La mateixa confiança amb què vaig muntar i vaig emprendre el camí cap al nord. Quan més allunyades de la mansio i de la vigil.lància personal de l’amo estaven els camps que travessava, més descurats es trobaven els cultius. Deci manté moltes terres sota el seu directe domini i explotació, a diferència de la majoria dels propietaris, que s’estimen més constituir censos, és a dir, reben les terres d’un camperol que els les cedeix en propietat a canvi d’aprofitar-les ell i la seva descendència a perpetuitat, com un usdefruit etern. D’aquesta manera, el camperol rep la protecció d’un potente i té la seguretat de poder cultivar la terra i de que els seus fills també ho podran fer, sense temor a perdre-la. A canvi, les contraprestacions que el cedent ha de prestar són variades i gravoses : el delm de les collites, el deure d’util.litzar exclusivament el molí del senyor, el de concórrer a la milícia quan ell li ordena, el de transportar càrregues a llocs llunyans i propers... i un llarg etcètera d’obligacions econòmiques i personals.

El que se m’oferia com a premi era tornar a fruïr de la lliure propietat de les meves terres. No més delmes, no més obligacions ! Mai més no hauria de fer de secretari personal !

És cert que, tot i la fredor del seu caràcter, Deci s’havia comportat amb mi gairebé com amb el germà que tan lluny tenia, però la llibertat no es deixa d’estimar per més bé que et tractin. I, si entre romans no s’accepta l’esclavatge, la situació personal del censualista s’hi assembla molt.

Si el meu pare hagués tingut un altre fill potser no l’hauria deixat en aquesta situació, però ell no confiaba en mi, no creia que pogués administrar bé les terres. Quin pare ! Un pare que, com que no confia en què el seu fill faci les coses com ell les faria, el llença a la servitut.

De vegades, quan Deci empra en mi les maneres autoritàries que habitualment reserva per als altres, recordo al meu pare. El mateix orgull, la mateixa necessitat de mostrar qui és l’amo, la mateixa crueltat i sed de venjar les ofenses en el primer que trobes. El meu pare no tenia cap més raó que el seu propi caràcter, Deci, si més no, pot excusar-se en la seva condició d’esguerrat, té un cert dret a odiar al món sencer. Potser a mi no m’agrada cridar, potser no tracto a la gent com si fossin idiotes, però la constància, la bonhomia i la confiança en els altres són qualitats que s’enterren en el fang amb què els deus m’han model.lat. Naturalment, als qui els agrada fer-se escolpir amb petus de cònsul i guarnir els murs amb àguiles de legions que mai no manaran, els sembla que sóc incapaç de fer altra cosa que obeir.

Aquests pensaments es formaven en el meu cap mentre el cavall trotava pel camí, un camí que ens havia fet travessar les propietats de Deci. Havíem arribat a la via que ens duria a la ciutat, a la deserta via que ens hi duria. Com que el comerç es redueix cada vegada més a intercanvis entre propietaris veïns, les vies s’util.litzen poc i només en trams i en situacions molt concrets. Feia llàstima caminar per la deserta filera de pedres que pujava i baixava turons, buscant sempre el camí més recte, i saber-se sol quan trenta o quaranta anys ençà sempre s’hi trobaven companys de viatge. Ara l’única distracció del viatger són les pedres miliars que, de tant en tant, marquen les distàncies que recorre. El temps que trigava a cavalcar una milla el podria haver comptat relacionant el sol que baixava en l’horitzó amb l’espai que marcaven les infreqüents fites, però no era necessari comptar-lo, anava cap a Empúries tan depressa com podia. És curiós, el temps, et canvia sense que te n’adonis, així ens havia canviat a l’amo i a mi, però les paraules de Deci confirmaven que no havia canviat al seu germà. Aule Claudi m’odiava encara. Potser aquesta era la oportunitat per què deixés de fer-ho.

I per què m’odiava ? Doncs per allò que va succeir un dia d’estiu, un dia tòrrid, quan just havíem vestit la toga praetexta. Feia vent i la sorra dels camps i del camí se’ns ficava als ulls i embrutava la roba blanca que els Aules i jo dúiem per anar a l’escola. Aule Deci i jo érem companys inseparables, més per casualitats que per coincidència de caracters. Teníem la mateixa edat, les nostres mares havien mort el mateix any, els nostres pares eren grans propietaris i bons veïns. Hi havia, però, una diferència substancial i àmpliament coneguda : el seu pare estava orgullós dels seus fills, el meu no.

Aule Plaute estimava l’empenta, la seriositat, l’orgull de Deci, el seu fill gran, estimava la calma tèbia i reflexiva del petit Aule Claudi. Deci faria carrera a Roma, Claudi administraria tranquil.lament les propietats familiars a les províncies, emparat per la gestió del seu germà a la capital. Aquest era el futur que Plaute reservava als germans i que ells coneixien i acceptaven de bon grat. Tots dos somniaven de tot cor amb un destí gloriós, cada un a la seva manera.

El meu pare, en canvi, veia en la meva calma l’estultícia, en la meva empenta la inconsciència, no em creia hàbil per a res, però era el seu únic fill i les terres em pertanyien de dret. Com podia imaginar-me el que succeïria aquell matí ?

Tornàvem de l’escola i vaig acompanyar a casa seva al meu amic Deci, caminant entre la polseguera que aixecava el vent. Un cavall conegut esperava davant de la porta. Vam entrar a la mansio. Allà estaven els nostres pares, asseguts al pluvium, bevent vi amb cara de satisfacció. Aule Plaute somrigué a Deci, que se li acostà, mentre de l’altra banda del pati s’acostava Claudi, el seu fill petit, pelant una taronja amb un ganivet.

- Vingueu, fills meus, vingueu, que us he de donar una notícia.

Posà una mà en l’espatlla de cada un d’ells, somrigué una altra vegada i, sabent que el meu pare no s’havia dignat ni mirar-me, em saludà amb un moviment de cap. No era fill seu, per tant, no podia demostrar-ho sense ofendre al meu pare, però aquell home m’apreciava.

- Fills meus ! -continuà-. Des d’avui som molt més rics i importants ! Marc Llivi ens dona les terres en propietat i se les queda en cens !

El somriure que havia començat a dibuixar-se es glaçà en els meus llavis. Vaig dirigir l’esguard envers el meu pare, que respongué a la meva incomprensió amb ulls tristos i paraules iròniques.

- El meu fill és un inútil, nois -digué als Aules-, així que m’estimo més que la vostra noble família en tingui cura, que no que perdi el patrimoni que tant li ha costat de guanyar a la meva.

Llavors, Deci es tombà cap a mi, alegre i confiat, però també orgullós i triomfant. La imatge de l’èxit.

- Nosaltres et cuidarem, Llivi !

“Nosaltres et cuidarem, Llivi” vaig repetir entre mi.

- Sí ! Jurem-ho ! -l’animà el petit Claudi-.

- Ho juro ! -digueren alhora els nois-.

El cap em rodolava, tot el món que coneixia s’esfondrava davant meu, inesperadament, inevitablement.

- Heu fet un jurament -digué el seu pare, visiblement satisfet-. Ara haureu de respectar i protegir Llivi per sempre més.

- Ho veus Llivi -la veu glaçada del meu pare encara ressona en el meu cap, marcada al foc-. Veus en quines mans més bones que et deixo.

“Sí -vaig pensar-. Les bones mans de Claudi, més enamorat de les biblioteques que d’ell mateix, les bones mans de l’hieràtic i egoïsta Deci”. Unes mans que no eren bones ni eren les meves. “Però, allunyem aquests records ! -vaig dir-me-. No treu cap a res tornar a aquells dies tristos, ara cavalques cap al futur i és un futur brillant que et tornarà les terres que el passat et va prendre” El cel era clar, anava a bon pas cap a la ciutat, i cada passa m’acostava de nou a les meves terres, i a Claudi. Feia un parell d’anys d’ençà de l’últim cop que ens havíem vist. La vida a Roma i les seves exigències l’havien embrutit. Ja no era aquell noi espavilat, tímid i recollit en sí mateix, havia adquirit maneres de gran senyor i s’afartava d’ostres a la taula del seu germà amb gran parsimònia, però continuava pendent de cada moviment, de cada paraula de Deci. Potser a Roma era capaç de fer el fatxenda, però a la hissenda no era més que una ombra del seu germà i no sé si pels mals records que jo li despertava, o pel fet de que el veiés arrossegar-se darrera de Deci cada cop que venia a veure’l, el cas és que des d’aquell fatídic dia d’estiu, m’odià per sempre més. En canvi, el seu germà gran continuà tractant-me bé, em demanà consell quan els temps eren difícils (consells que no seguí), em féu seure a taula amb ell, em deixà tractar-lo com a un igual i es féu respectar pels altres a través meu. Deci és astut. Dominava als que havien estat colons del meu pare fent-se reconéixer com a senyor del seu hereu. A tots els que podrien haver discutit la cessió de les nostres terres als Aules, els féu callar amb la magnanimitat amb què em tractà, prova de la seva maduresa i d’una suposada bondat de caràcter.

Amb molts d’altres, però, no és tan magnànim. Amb els bagaudes, aquests camperols empobrits que s’estimen més llençar-se a la muntanya a robar hissendes i bestiar que no trencar-se l’esquena perquè un altre se n’aprofiti, sí que allibera la ràbia que cova dintre seu. A ells sí que els escarmenta de debò : fuetejades als ulls per deixar-los cecs, fuetejades al genitals perquè no puguin engendrar...La fúria del coix es manifesta en les cruels mutil.lacions de què fa objecte als seus enemics, mutilacions que, als seus ulls, jo no mereixia. A mi, enlloc de sofriment, m’encarregava una missió, m’enviava lluny, més enllà de la següent muntanya, més enllà de la següent planúria, més enllà, hores, dies, sempre més enllà, a la recerca d’un germà i d’una promesa.

He dormit al ras, en coves i en refugis de pastor, durant set dies. Set dies que han passat tranquilament, el sol ha sortit i s’ha amagat, la lluna ha acompanyat les meves meditacions i m’ha vetllat mentre dormia. Fins avui, tot ha estat pau, perquè avui el “més enllà” no ha estat un turó, ni un riu, ni la ciutat, no. Avui, el “més enllà” ha estat la columna de fum que s’elevava en l’horitzó.

Fum. I “on hi ha fum, hi ha foc”. Axioma arnat, però cert. El meu cavall ha trotat amb al.legria cap a l’anunci de la guerra. Travessant camps incults i vinyes arrencades, travessant la terra erma que ens lleguen les incursions bàrbares, ens hem acostat al perill. Què pots fer si has d’arribar al teu destí tan depressa com puguis i no saps on és l’enemic ? Doncs atansar-te amb infinites precaucions al lloc on penses que poden dir-te on són els incursors. Per això m’he acostat a la granja en flames. Desconeixedor de les tàctiques bàrbares, ignorant del veritable perill, m’he deixat portar per l’euga torda fins a les restes d’una cabana de camperols tan miserable i rústega que ni les flames que llepaven les seves bigues no semblaven passar-s’ho bé.

He descendit del cavall. L’estoig de pell que contenia la carta colpejava contra la sella. Esperava trobar viu a algún dels grangers, estabornit o ferit, no m’importava, només calia que fos capaç d’indicar-me el millor camí per arribar a Empúries sense topar amb els bàrbars i l’únic que no volia trobar-me és el que m’he trobat : dos homes enormes, de llargs cabells recollits en trenes, armats amb terribles espases llargues, han corregut cap a mi des del llindar del bosc amb la velocitat dels llops, cridant com possessos.

M’he tombat cap a l’euga tan ràpidament com he pogut, he corregut cap a ella tan depressa com m’ho han permès les cames, però un fustot s’ha interposat entre jo i l’animal i m’ha fet caure al terra. Quan he volgut incorporar-me ja era massa tard, els bàrbars eren al meu costat, riallers i suats, pudents i amenaçadors, espases en alt, llestes per enviar-me amb els deus. Sort n’he tingut de que les meves robes i l’euga em donéssin l’aparença d’un ric, i de que els rics sempre valguin més vius que morts.

Arrossegat pel fang, colpejat pels gegants, amenaçat en una llengua estranya, el meu valor s’ha fos en un instant, les meves robes s’han tornat parracs, el meu cervell s’ha aigualit, ha perdut la noció dels llocs i de les coses i només els instints més primaris m’han permès de continuar viu, d’arreplegar el menjar que em llençaven als peus entre rialles mentre caminàvem pel bosc, pels erms, pels pobles incendiats. Només una boja esperança de fugida em pot haver fet carregar l’estoig amb el missatge, el darrer vincle amb el món civilitzat, la darrera oportunitat de veure compensada la dissort que ha estat la meva vida amb el retorn de les meves terres.

No sé en quin moment he perdut les esperances, però sé que no he trigat gaire a creure impossible la fugida, que ni una nit no he trigat a trencar el segell. I llavors ha esclatat el meu món per segona vegada i per la mateixa raó que va esclatar la primera. He tornat a la infantesa, ha tornat la imatge del meu pare arrabassant-me unes terres que eren meves.

- Ho veus, Llivi -he tornat a escoltar aquella veu gelada-. Veus en quines mans més bones que et deixo.

Sense deixar-me opinar, el meu pare havia disposat de la vida que la meva mare m’havia donat i l’havia posada sota el control d’altri. Hauria estat millor donar les terres a canvi de que Aule Plaute m’adoptés com a fill, si més no, m’hauria convertit en un més dels seus hereus, però no, la sang de la meva sang em sotsmetia a la voluntat dels nostres veïns.

Condemnat a presó perpètua, a haver de demanar permís per a tot, la ràbia que els hi tenia als Aules, sempre més feliços, sempre millors, sempre més estimats, emergí del recó més llòbrec del meu cor per esclatar en forma de crit d’agonia, de llàgrima, d’impuls incontrolable. La tensió que s’acumulà en els meus músculs em llençà endavant, em féu agafar a Deci per l’espatlla, llençar-lo cap al meu pare i, després de fer-los caure a terra, dirigir-me cap a Claudi, que encara sostenia, bocabadat, el petit ganivet de pelar taronges. No vaig arribar a ell, Plaute, més gran i més fort que jo, m’ho impedí, però vaig aconseguir arrebassar-li el ganivet, i, amb ell a la mà, vaig caure a sobre dels cossos indefensos del meu amic i del meu pare, que jeien al terra entre els plecs de les togues.

Fou una altra vegada Aule Plaute, que m’agafà pels peus i m’estirà per allunyar-me de les meves víctimes, qui m’impedí consumar el parricidi. Però la fulla del ganivet era ja una perllongació del meu braç, i el meu braç es llençà endavant amb la força de la desesperació. El ferro tallant l’aire, la fulla enfonsant-se en la carn tèbia, un crit de dolor, la confusió, els plors de Claudi, l’expressió impenetrable de Plaute, la tèrbola mirada del meu pare...i el meu astorament. Espatarrat al terra, vaig veure com Deci es posava dempeus, un fil de sang rajava del seu taló. No semblava una ferida important i, recolzant-se en el meu pare, provà de caminar. Féu unes poques passes i s’aturà. L’orgullós, l’intel.ligent, el brillant Deci, quedà coix per sempre més. Tot el que el fat t’atorga t’ho pot prendre en un instant. Un destí a Roma estroncat, canviat per l’apartada vida del terratinent provincià. Un tendó tallat et rebaixa a la categoria dels esguerrats i els romans sempre hem menyspreat als invàlids, no els hi confiem els càrrecs importants a l’administració, on l’aparença compta tant com l’eficàcia.

Aquella ganivetada, aquell acte irat, bescanvià les vides dels germans. Claudi anà a Roma, hagué d’aprendre a concil.liar el seu caràcter contemplatiu i adust amb els fastes de l’Imperi i les contínues festes. Així, la constant contradicció entre el que creu i el que ha de fer ha acabat per convertir a Claudi en un home amargat. No m’ho ha perdonat mai.

Fins avui, pensava que Deci sí que havia oblidat. En el seu tracte hi havia tant d’afecte com ell era capaç de demostrar, en les seves paraules semblava alenar encara l’esperit de companyonia que ens havia unit quan érem petits. Ara me n’adono que he tancat els ulls al que era evident, que m’he amagat a mi mateix una pila de signes que em demostraven el contrari. Com pot haver oblidat un home que signa i segella els seus documents amb el dibuix d’un ganivet ? Cada cop que obre un paquet o examina un document, Deci trenca en dos el ganivet que el segella, que va segellar el seu destí. Era aquest, el signe que m’ho hauria d’haver advertit tot, però és que, a més a més, cap esclau no feinejava a la finca el dia que vaig marxar i això era insòlit. Segur que els va enviar lluny per evitar-se testimonis.

Els clients que ho havien estat del meu pare ja eren homes vells, no s’oposarien gaire a un Deci que ja no em necessitava per a res, però que s’havia estimat més esperar a la oportunitat favorable per fer-me desaparéixer : un colon fart de la seva situació que s’uneix als bagaudes aprofitant la confusió de la incursió bàrbara...o, millor encara, un colon que fuig del foc només per caure en les brases, que fuig de casa seva per anar a raure a les mans dels germans.

Com m’he adonat de la ganivetada més cruel que m’ha donat el destí ? Doncs perquè els bàrbars m’han portat directament a la meva destinació, al port d’Empúries. I allà, a la presó, he demanat als captius per Aule Claudi, un noble romà, un senador que hauria d’haver arribat en el mercant Isis.

- Busques l’Isis ? - un centurió se m’ha acostat, brut, amb el rostre negre de fang i la roba estripada-.

- Sí, què en saps, d’ell ? -l’he agafat pel coll, nerviós, i m’he guanyat una empenta irada.

- Només que el busques en el lloc equivocat.

- Què vols dir ? -la veu se m’ha trencat. Hauria fet el viatge en va ?

- Doncs que l’Isis no toca terra mai a Empúries -ha continuat el centurió-, fa la ruta Barcino-Roma-Barcino.

Un vaixell que no anava al port a on se m’havia encomanat anar, un viatge perillós entremig dels bàrbars encomanat per un amo que ja havia convençut als colons del meu pare de la seva vàl.lua i de la meva estultícia... llavors he trencat el segell del missatge, he trencat el ganivet i ho entès tot. La carta no era tal carta, era només un full en blanc, ben blanc, tan blanc com quan va sortir del taller. Aule Deci m’havia enviat a morir lluny, se m’havia tret de sobre de manera neta i simple, s’havia venjat de la vella punyalada, del seu destí estroncat.

La perplexitat s’ha apoderat de mi, assegut, passiu, amb l’espatlla enfonsada i la mirada perduda, he recolzat el meu cap en una mà i he callat. L’astorament, però, ha acabat per desaparèixer, enduent-se amb ell el sentiment de culpa que el bon tracte que el meu senyor semblava dispensar-me m’havia despertat al cap dels anys. Jo el vaig deixar coix, és cert, jo li vaig impedir que fes carrera a Roma, però ell ha gaudit tota la vida d’uns bens que eren meus ! Ha estat llavors quan, a poc a poc, l’odi ha anat sorgint del profund pou en què l’havia amagat, un odi ferotge, l’odi que desitjaria no haver deixat de sentir mai, un odi que m’ha deformat el rostre, que ha ocupat l’espai buit que l’autocompassió havia deixat en la meva ànima. Quan l’odi s’ha apoderat per complet de mi, quan tot el meu interior era una brasa roent de ràbia, he tornat a pensar en Deci, i l’he imaginat feliç, feliç d’haver-me robat, d’haver-se deslliurat de mi, d’haver-me entregat a la mort. Només hi ha una reacció possible contra aquesta situació, per això m’he alçat violentament, per això m’he acostat a la porta de la cel.la, aixafant els cossos caiguts dels meus companys de captiveri, per això he cridat com un boig i he exigit parlar amb el cabdill dels bàrbars :

“Ah, Deci ! -he pensat- Tu saps teixir intrigues, jo només he sabut deixar-me portar pels esdeveniments. La meva vida ha estat un caminar pels camins que d’altres han traçat per a mi, però no has pensat que el mateix camí que vas traçar un dia per dur-me a la perdició, serà el mateix que la conduirà directament cap a tu. Sí ! Desfaré el camí que he seguit per arribar a Empúries, però no ho faré sol, no. Una horda bàrbara seguirà les meves passes i reduïrà la teva hissenda a cendres, per oferir-me en sacrifici, a canvi del botí, la única cama que et queda. I serà la meva mà la que empunyarà la serra que t’esquarterarà, serà la meva mà la que t’arrencarà el cor mentre encara ets viu i els meus ulls enrogits els que et veuran morir. Deci, d’aquesta no en sortiré, però tu creuaràs la llacuna estígia amb mi. En pots estar segur”.