RESPOSTA

Va arribar en un avió ple a vessar de turistes. Shangai-Londres, Londres-Barcelona. Va arrossegar la maleta per un llarg passadís fins al control de passaports i va buscar la sortida de l'aeroport. El seu oncle l'havia de recollir allà. Baixets com eren tots dos, havia patit una mica per no trobar-lo entre la munió d'anglesos amb què havia arribat, però de seguida es va fixar en un cartell amb el seu nom escrit en xinès, que surava darrere una esquena.

L'oncle la va mirar amb un somriure radiant. Semblava més arrugat que en les fotos que havia penjat al facebook. La realitat sempre decep una mica. Segurament, ell també esperava que ella fos més maca o més simpàtica. Van xerrar una mica mentre ell conduïa cap a la ciutat. L'oncle havia marxat de Shangai als anys setanta i s'havia establert a Barcelona a principis dels vuitanta. Va provar de ser més precís traduint-li les dates al calendari xinès, però entre el trànsit i els canvis de marxa li va ser impossible. Feia massa anys que era fora de la Xina. Van haver de recórrer a l'edat dels avis per a establir en quin moment l'oncle havia marxat de casa, on havia estat i quan havia obert el restaurant. Un dels primers restaurants xinesos de Barcelona, va explicar-li. Portar un restaurant duu molta feina, per això es va casar tard, i per això els fills van arribar tard. Però si les coses acaben bé, és que s'han fet bé, i finalment l'oncle podia exhibir el seu Hummer, el seu restaurant, i el gran casori del seu fill amb una europea. Als que havien quedat a la Xina, les coses no els havien anat tan bé. El pare d'ella havia treballat tota la vida en una fàbrica de filatures, i només un dels seus germans havia aconseguit muntar una empresa. Això sí, feia molts diners construint habitatges. Ella treballava amb ell com a secretària i a les nits estudiava econòmiques. A vint-i-dos anys, ja estava situada. Tothom esperava que es casés. El seu cosí, el que es casava l'endemà, en tenia vint-i-sis. De petits, s'enviaven les cartes que els pares els feien escriure, de grans, van començar a enviar-se mails. Fins que un any, quan tenia vacances a l'escola, el seu cosí va viatjar cap a Shangai i es van conèixer. Per això l'enviaven a ella al casament en representació de la família. Se'n recordava perfectament, d'aquells dies. Ella en tenia vint, ell vint-i-quatre. Era guapo, extravertit. I encara que l'accent estrany que tenia el seu xinès feia riure una mica, es van entendre a la perfecció.

Van arribar al restaurant. El seu oncle la va fer passar a la cuina, neta com una patena. La seva tia i les seves cosines es van treure els davantals i se la van endur a casa d'un majorista a comprar roba pel casament i, després, a casa seva, una gran casa amb terreny, en un poble de nom impronunciable. Va sentir enveja. Independentment que en aquestes ocasions i davant dels parents, tothom té tendència a ostentar, el cert és que no haurien posat un televisor a cada habitació sinó els util.litzessin. I el preu de les cremes que tenien les seves cosines la va fer esgarrifar. Ells no vivien malament, a la Xina, però no podien comprar tot allò. Es va refugiar en una actitud condescendent. Als xinesos de debò no els calia tot allò per ser feliços.

Va anar a dormir de seguida. Estava molt cansada pel viatge i sabia que l'endemà se li faria llarg. Molt llarg.

Al matí, tot va ser trasbals. Van haver de rentar-se, vestir-se, maquillar-se i marxar cap a l'Ajuntament, perseguides pels crits de la seva tieta, que tot ho volia al moment i tot ho trobava malament. Va demanar pel seu cosí i li van dir que havia arribat tard, que els amics occidentals li havien preparat no sabien quina sorpresa i que havia marxat abans que elles es llevessin.

Van caminar cap a la plaça de l'Ajuntament, cap als jutjats. No feia gaire bon dia, els núvols passaven per damunt d'ells a la carrera i el vent aixecava les faldilles de les noies. La plaça era ben plena de gent. La seva família semblava ser una institució al poble.

Durant un moment, va quedar-se sola mentre les cosines i la tieta rebien els compliments dels convidats.

Llavors, el seu cosí va acostar-se a xerrar amb les seves germanes. Ella va sorprendre's una mica, perquè no l'havia vist arribar. Feia temps que no s'escrivien, i encara que ella havia trobat un parell de fotografies per internet, eren d'abans del seu viatge a Shangai. Havia canviat, però no gaire. Els seus moviments traspuaven la mateixa seguretat en ell mateix i el seu somriure continuava semblant sincer. Va fer les poques passes que els separaven per acostar-se-li. “Saluda a la teva cosina” -va dir-li la tieta- “Ah! Sí. Hola! Que bé que hagis vingut!” va dir ell, de manera distreta. No va tenir temps de dir-li res. Un home gras va agafar-lo pel colze i se'l va endur cap a un altre grup de gent.

La seva tieta va tombar-se per continuar rebent compliments i ella va abaixar una mica el cap, demanant-se per què havia vingut des de tan lluny, per què l'havia cregut aquell estiu, quan va dir-li que l'estimava, per què havia esperat amb ànsia aquells mails que sempre trigaven massa a arribar. I va voler amagar-se, desaparèixer, confondre's amb el cel de color gris blavós mentre buscava una resposta que mai obtindria.

14-6-2011

(Inspirat en una fotografia de la Mercè Rial)