VACA

Fa calor. Encara que és ple estiu i dormim nus, les finestres les tanquem cada nit. Em desperto sovint a mitjanit, suat, en el llit desfet, i l'única manera de tornar a dormir és fer l'amor.

M'he girat cap a la Clàudia. Té el costum de dormir bocaterrosa. Els seus pits grans i ben formats s'aixafen contra el matalàs de molles. Jo dormo boca amunt, per això ronco sovint. M'he incorporat una mica i m'he recolzat en el cos nu de la meva amant. L'esquena, la cintura estreta, el cul ple i ferm, ni massa gran ni massa petit, les cuixes llargues... certa part del meu cos ha començat a endurir-se.

La son ha desaparegut, la líbido ha despertat. He mossegat suaument el seu coll inerm. Ha començat a moure's, a poc a poc, respirant profundament, emergint dels somnis. L'he mossegada una mica més fort, el contacte de les meves dents l'ha fet estremir. He llepat la seva columna vertebral del bescoll als malucs, lentament però sense pausa, i he resseguit amb la punta d'un dit, gairebé sense tocar-la, el rastre humit que hi he deixat. Sé que li faig pessigolles i que li encanta despertar-se així, però sé que encara li agrada més que li agafi les natges amb les mans, amb força, i que les masegui abans d'enterrar la boca entre elles.

Finalment, s'ha despertat.

S'ha tombat, en silenci, traient-se'm de sobre amb suavitat, i ha separat les cuixes. Volia que me la mengés, que besés els seus llavis molls. Se m'ha ofert sense pronunciar un sol mot, i jo he correspost donant-li el que el seu cos em demanava.

Uns gemecs suaus han trencat la nit. Els gemecs de qui comença a trobar-se submergit en la calor del sexe. Pausadament, la Clàudia s'ha alçat, m'ha fet posar d'esquena al llit i ha pres el meu membre amb la boca, mossegant-lo una mica, expressament, buscant que aturés un moment la meva llengua per poder-se estirar a sobre meu. Llavors, hem començat a llepar, a menjar, a gaudir i a fer gaudir, accelerant i aturant boques i llengües en resposta als estímuls que donàvem i rebíem, creant entre els dos el seixanta-nou perfecte.

Quan tot semblava en ordre, les posicions preses, la feina ben encarrilada, he allargat el braç, he trobat l'objecte, l'he engegat, i l'he penetrada per la porta prohibida.

La carn pel davant, l'electrònica pel darrere, la Clàudia es retorçava, s'obria i es tancava, menjava, mossegava, gemegava, fins que tots dos hem tingut un orgasme salvatge.

Després, s'ha adormit de nou, satisfeta.

Jo, però, continuava sense poder dormir.

M'he llevat i m'he assegut davant de l'escriptori, nu, xop de suor i amb un regust salobre a la boca. Potser posar per escrit els meus records, els que no em deixen dormir, em servirà d'exorcisme. Potser reviure'ls en paper farà que es quedin allà, immòbils, en pau.

Aquell dia vam llevar-nos d'hora. No es dorm gaire bé, en una tenda de campanya. Vam carregar les motxil.les, vam sortir del càmping i vam començar a caminar. Quatre amics anàvem d'excursió. No ho havíem fet mai abans.

Va ser un dia d'esforç i cansament, de discussions per l'aigua mentre perdíem i retrobàvem el camí a cada instant.

Després de deixar enrere el Pla de l'estany, una plana verda coberta per incomptables tifes de vaca, el paisatge canvià. Seguíem un viarany estret de recorregut incert que ens portava a través d'un bosc espès i humit. Vorejàvem barrancs, caminàvem per sobre d'antigues esllavissades, apartàvem branques... Va ser llavors que la màgia del bosc, la màgia de l'aigua, la màgia de la terra, em posseïren. El cansament i el menjar van deixar d'importar-me. No hi ha cap sensació que superi el que sents quan la natura se t'endú, quan et veus transformat en animal ferotge i caçador per obra del paisatge. No totes les terres tenen el mateix poder. Només la terra a la qual pertanys és prou forta per arrossegar-te a un estat que no és el teu, per conjurar la bèstia que duus a dins i obligar-te a abandonar el teu cos habitual.

El Pirineu em transforma, m'allibera de la meva natura urbanita i em fa viatjar lluny, molt lluny, al temps en què els homes encara no sabien conrear.

Quantes hores vam caminar? No me'n recordo. Però ja era gairebé de nit quan vam plantar les tendes en un prat.

No estàvem sols. Una vaca ens mirava amb ulls inexpressius. En la nostra innocència, vam creure que la nostra presència l'espantaria.

I aquí comença la part estranya de la meva història...

Torno a prendre el bolígraf, que abans he desat sense avisar. La Clàudia s'ha llevat i m'ha portat al llit.

Ens hem cavalcat mútuament fins a l'extenuació, sense cerimònies, sense preliminars. Li he estripat les calces, he premut les seves carns salades de suor, l'he fet cridar de dolor i de plaer, i he esclatat dins seu, abans de deixar-me caure al matalàs, amb el cor bategant.

Un cop calmada, s'ha adormit de nou. Jo encara no podia. El meu cor accelerat, els meus músculs esgotats i queixosos, els meus records, no em deixaven dormir. He tornat a seure davant de l'escriptori.

Les tendes van quedar plantades l'una al costat de l'altra, estàvem cansats de caminar i de clavar piquetes. Vam treure els entrepans i una ampolla de vi per sopar.

Llavors, la vaca se'ns va acostar.

S'acostà a nosaltres per curiositat, sense mala intenció. S'acostà a nosaltres i a les nostres pertinences per ensumar-las, llepar-les i menjar-les, amb els ulls rodons i estúpids de l'animal que no coneix la por perquè és incapaç d'imaginar-la. Ens va costar reaccionar. Qui podia esperar-se l'atac d'un animal a qui només has vist penjat a la carnisseria. A poc a poc, però, els primers crits van deixar-se sentir, i era el Carlos Alberto qui més cridava, el meu millor amic. Per què no el vaig fer callar, em demano encara. El cas és que no ho vaig fer i, mentre tots provàvem de dissuadir-lo, s'encarà amb la bèstia banyuda en que la vaca nº 56 s'havia transformat. No sé si era la llum del sol, que s'amagava, o la influència del bosc el què m'ho va fer pensar, però diria que els crits del Carlos havien fet canviar l'animal. Semblava que les petites banyes del front li haguessin crescut, que s'haguessin fet més esmolades, i que la pell hagués pres la lluentor de la pell d'un brau en plena corrida.

En Carlos va situar-se davant seu, desafiant, i l'animal el mirà amb ràbia abans de mossegar una de les tendes de campanya i arrencar-ne un tros.

Tots vam retrocedir, sorpresos pel desafiament inesperat. Bé. Tots no. En Carlos s'acostà a la vaca i li arrencà el tros de teixit d'una estrebada. L'animal alçà el cap i ens mirà un instant. Aquella mirada no era la d'abans, s'havia transformat, s'havia convertit en una mirada intel.ligent i malèvola que va tornar a fixar-se en el meu amic.

Mentre l'animal ens mirava, el Carlos Alberto havia recollit una branca gruixuda del terra. Potser amb una altra vaca hauria servit, potser a una altra l'hauria intimidada. Però no a ella.

La vaca número 56 envestí al nostre amic, buscant-lo amb les seves banyes llargues, provant de trinxar-lo. El Carlos saltà a un costat, evità l'envestida, engegà un cop de branca al cap de l'animal i s'estalvià per uns centímetres una coça mortal.

- Carlos Alberto!!! -vaig cridar-. Marxem!!! No cal matar-se per un lloc a on dormir!!! Hi ha d'altres prats!!!

No em respongué. Només clavà en mi una darrera mirada, amb la tristor pintada als ulls.

Llavors, vaig comprendre que la decisió d'enfrontar-se al monstre havia estat presa, que ja no hi havia res a fer i, just en el moment en què la vaca abaixava el cap per envestir, just en el moment que les seves potes colpejaven el terra, un instant abans del que semblava que havia de ser l'atac final, en Carlos respongué:

- Digues-li a la Clàudia que l'estimo!

La vaca atacà, buscant el cos del nostre amic, però amb un salt increïble, igual al dels frescos cretencs, Carlos Alberto recolzà les seves mans en el cap del bòvid, va fer una giragonsa estranya i, emulant Teseu, caigué en el seu llom agafat a les banyes de la bèstia.

La bèstia saltà, llançà coces, es mogué espasmòdicament per treure's al meu amic del damunt, però en Carlos s'havia agafat amb força a les banyes, com si aquelles banyes fossin part d'ell, com si tingués agafat el seu propi cap.

Com si fossin les seves pròpies banyes les que agafés, embogit pel dolor de què la seva dona s'entengués amb el seu millor amic.

I així, entre salts i carreres, l'un a sobre de l'altre, aixecant una polseguera que enterbolí la visió de la posta del Sol, marxaren home i vaca bosc endins per no tornar, donant-nos permís als que quedàvem per viure lliurement, sense haver d'amagar-nos.

De vegades però, en els dies calorosos d'estiu, quan el sexe es fa més present, quan la calor estimula d'altres calors, la Clàudia i jo tanquem les finestres. És en dies com aquest que els diaris es fan ressò de les aparicions pels boscos del Berguedà d'un home cavalcant una vaca. És en dies com aquest que recordo al Carlos Alberto, que recordo les seves banyes.

24-5-96 / 23-6-2014