DESAGRAÏT

Estimada germana, fa massa temps que no saps res de mi i, tot i que potser t'estimaries continuar així, crec que ha arribat l'hora de posar fi al meu silenci.

T'escric de d'una masia que vam assaltar ahir per la nit, prop de la ciutat de Neumünster. El capità ens havia dit que no ens quedava gra, i com que fa mesos que no cobrem i la ciutat que havíem saquejat cremava com una teia, vam haver d'anar-nos a buscar el menjar i l'aixopluc que el Rei no ens donava a casa de l'enemic. Jo i els cinc companys que trepitjen els camins enfangats amb mi vam veure la granja des del cim d'un turó i ens hi vam acostar ben depressa, temerosos de que uns altres en prenguessin possessió abans que nosaltres. No se'ns va passar pel cap preguntar-li al granjer si era catòlic o protestant, la fam apretava i la vista d'una xemeneia fumejant que escampava pertot la olor a menjar va fer que ens hi abraonéssim com llops. Ja ens imaginàvem rostint un lletó. La porta de la casa ens esperava tancada i barrada i l'Aguirre va provar d'entrar a través d'una finestra. De ben poc no el foraden. El granjer, amagat entre els quatre mobles del menjador, l'hi va engegar un tret tant bon punt va passar el cap per la finestra. Sort que es llençà al terra. El plom tallà l'aire amb un xiulet sinistre i, abans que el nostre amic s'aixequés, els altres cinc ja havíem disparat una descárrega de pistol.leria que va espetegar mig contra la fusta dels mobles mig contra les carns magres del pagès, que caigué al terra amb un soroll sord. Llavors vaig ser jo qui va mirar dins de la granja amb precaució. Saps ? De vegades els morts no estan tan morts com caldria i et donen sorpreses desagradables, però no, l'ànima del pagès ja caminava cap al cel o cap a l'infern i l'Aguirre entrà per obrir-nos la porta. Després, vam ocupar la casa amb l'al.legria i la despreocupació dels homes que saben que demà potser moriran, entrant en els corrals, matant porcs, prenent el pa del rebost que les dones havien cuit aquell matí. Al foc bullia una olla de fang i ens vam servir unes quantes cullerades d'un brou espès, asseguts en les modestes cadires de vímet dels propietaris, després d'haver deixat el cos del mort en un recó, al costat d'un lletó que vam degollar a les porquerisses i que esbudellarem avui. Tot i que és juliol, el foc a terra que escalfava el menjador no ens molestava gens i vam gaudir d'un dels moment de camaraderia més agradables de la campanya. Allà érem tots sis, ben menjats, bevent vi i fumant les nostres pipes: l'Aguirre, el basc esprimatxat que s'ha convertit en el meu millor amic, el Lope i l'Alvaro, dos toledans que s'han passat la vida als terços, el Pedro, un condemnat a gal.leres que va estimar-se més jugar-se la vida a Alemanya que perdre-la remant, i en Doménico, un milanès que va enrolar-se per fugir dels seus creditors. Per què t'explico tot això, Isabel ? Doncs perquè vull que sàpigues amb qui convisc, amb quina mena d'homes assalto, mato, robo, conquereixo i moltes vegades fujo, com els nyerros i els cadells de casa nostra, però amb patent reial i pagats per l'or sevillà, quan arriba.

No recordo gaire cosa més, de la nit passada, el brou ja el vam regar amb vi i els peixos de riu que algú va arreplegar no sé si me'ls vaig menjar crus o rostits. No sé perquè vaig arrossegar-me fins a la bodega, però sí que ha estat la pudor de vi que m'amarava, la olor pesanta i dolça que tant bé coneixem i que s'enganxa a la roba i al cos, que se't fica a les narius, la que m'ha fet recordar els dies en què fèiem la verema a casa i, de retruc, de tu. És aquesta olor la que m'ha dut a escriure't aquesta lletra.

La bodega s'ha dibuixat en el meu cap a poc a poc. Selles de muntar i estreps descansaven en gruixuts claus clavats en la paret de l'esquerra, a sobre d'una pila de sacs de gra que els camperols no havien tingut temps d'amagar. He seguit el mur amb la mirada fins a la porta, maleïnt el sol que m'havia despertat i que entrava per l'escletxa que quedava entre ella i l'envà. El meu cap palpitava, els ulls em cremaven i la llengua es negava a desenganxar-se del pal.ladar, convertida en en un raspall per a cavalls. Maleït matí, maleït vi del Rhin. No és com el nostre, el vi alemany, és més suau, no t'avisa, no et colpeja la gola ni l'estòmac amb la cremor dels nostres, sinó que s'escola sibil.linament coll avall sense que el cos se n'adoni, fins que t'ofusca l'enteniment.

Recordes qué bé ens ho passàvem, tu, jo i en Robert, trepitjant el raïm que la mare llençava galleda rere galleda dins del gran cubell ? Jo sí que recordo les rialles que estrafies quan un de nosaltres relliscava i queia entre el licor i les pells massegades. Avui no hauries rigut gens, hauríes plorat, en veure el líquid preciós que tant costa elaborar, degotant de les bótes tombades per anar a raure al terra de la bodega, formant bassals, quallant en barrejar-se amb la sorra del terra. I encara hauries rigut menys en veure al teu germà Oriol, arrupit entre la palla, cobert de sacs per a no passar fred i vestit amb les mateixes calces amb què va marxar de casa teva. La camisa de fil que va ser del pare la vaig haver de llençar, l'aigua de mar la va malmetre en el trajecte entre Barcelona i Gènova i la casaca gris-verdosa que vesteixo, una peça de roba gruixuda i prou elegant que porta una fil.lera de botons durats i galons vermells, la vaig guanyar en una partida de lansquenet.

M'he llevat buscant desesperadament el barret d'ala ampla que havia deixat al terra en estirar-me a la palla, per a protegir-me els ulls de la llum, i he sortit al pati de la masia després de saltar per sobre de les bótes de vi tombades. Els meus companys eren asseguts al costat del pou. Quina fila fèiem ! Bruts, cansats i ullerosos, semblàvem més pidolaires que soldats. El milanès desplomava un pollastre mentre en Lope esmolava la seva espasa, però els altres tres s'estaven asseguts o estirats en l'herba, que en aquest país plujós creix pertot. Com que avui no hem pertocava de fer el dinar, he entrat a la casa a buscar un grapat de fulls de paper. Volia escriure't

Penso sovint en la nostra infantesa. No hi havia pensat mai tant com ara, en aquells dies, i és perquè camino pels camps tant com aleshores i dormo al ras cada dos per tres, igual que llavors, quan m'escapava de casa sempre que podia per anar-me'n al bosc. Quan tornava, brut i ple d'esgarrinxades, els pares sempre us posaven d'exemple, a tu i a en Robert, segons ells éreu més assenyats. Tu perquè ja t'agradava jugar a ser una dona gran, a imaginar-te que portaves la casa, amb el brillant que li agafaves a la mare al dit. Sempre n'has estat, de manaire, i no he oblidat com t'esbroncava la mare quan et trobava en un dels esglaons de l'escala, manant a les minyones des de les teves set betes vermelles i sense el mocador que et cobria els cabells, amb l'excusa de que a casa teva vesties com volies.

El cas d'en Robert és diferent, mai no he sabut quin és el seu veritable caràcter, què li agrada o què li desagrada. El nostre germà és la personificació de la disciplina i de les bones maneres. Tot s'ha de fer com cal i com sempre s'ha fet, a la manera del nostre avantpassat menestral que va aconseguir sostreure's al jou del baró. Bona manera de viure! No pot ser bó remoure les vides dels morts per a extreure'n arguments per a viure les nostres. Isabel, els morts són morts, no cal pensar-hi. I, vés què et dic, crec que aquell menestral del dimoni devia assemblar-se més a mi que no pas a en Robert. Cal gaudir dels boscos i de l'aire lliure, dels camins, de la caça i dels amics. Tot això ens ho ha donat nostre Senyor perquè ho aprofitem. I també cal trencar una gerra de vi en el cap d'algú, de tant en tant, per a fer-se respectar. Aquestes regles, Robert no les aprendrà mai, i jo potser les he après massa bé. Per això no va voler que em quedés a la masia ni una hora més des del moment en què vam enterrar al pare. Ja t'he dit moltes vegades que estic segur de que negar-me a carregar el taüt d'aquell vell dominant no va ser el veritable motiu de que en Robert em fés fora. El cert és que sabia perfectament que tots dos no podríem dormir sota el mateix sostre sense que un dels dos no s'embrutés amb la sang de l'altre.

Així vaig anar a raure a casa teva, germana. I qué bé que vaig pagar-te la teva caritat!

Però no vull recordar coses tristes, no encara. Voldria transmetre't la sensació de llibertat que m'omple, voldria que els dies passessin sempre com ara, lleugers en companyia d'aquesta colla de desvagats, caminant de ciutat en ciutat, extorquint pagesos, jeient sempre que ens deixen. La guerra a Alemanya és així: enormes exèrcits a qui ningú no paga envaeixen els camps desorganitzadament i s'enfronten més sovint per a conquerir províncies no envaides, encara riques, que per a defensar els interessos dels seus prínceps. Protestants contra catòlics, suecs contra alemanys, espanyols contra francesos. Als soldats no ens interessa la política, aprofitem la guerra per omplir-nos el pap i les butxaques amb les pertinences dels morts. Si ara obrís la meva bossa hi trobaria tal.lers imperials, florins holandesos i algún maravedí castellà. D'altres dies no hi trobaria res, però és que Neumünster era una ciutat rica fins que hi vam arribar. Vam atacar la gruixuda muralla de pedra que l'envoltava des del seu verteder, després de travessar un barranc ple d'esbarzers, entre el fum de la pòlvora i els crits dels ferits. Les bales de plom dels arcabussos s'enterraven en la terra flonja i podrida on enfonsàvem els peus i, de tant en tant, en el pit d'un company. L'excitació del combat, la olor a putrefacció i el cansament, després d'una marxa de dos dies, ens van empènyer al peu de la muralla i encara més amunt. Més que pujar, volàvem per les llargues escales de fusta, fins que la munió de bèsties armades i mig borratxes de còl.lera que érem esbandí als quatre burgesos mal armats que pretenien resistir-nos. Ah! Qué bé que m'ho vaig passar, trencant portes a patades entre els crits de les dones, bevent de la primera gerra que trobava amb el puny ple de monedes. Finalment, vaig seure al terra, cansat de matar, amb la meva pipa holandesa fumejant a la mà, i vaig comparar la disbauxa que m'envoltava amb la calma de casa. Llavors, una conclusió es formà dins meu: germana, estic fet per aquesta vida.

Per desgràcia, la ciutat va cremar tota i no ens hi podíem quedar. A més, les nostres pèrdues havien estat prous com per a témer l'arribada de l'enemic, fins i tot el coronel havia mort, així que vam haver de buscar aixopluc en un altre lloc. Pêr això vam anar a raure a la masia, una masia semblant a la teva.

No he entès mai perquè vas oferir-me un llit a casa teva. Hauries d'haver suposat que el teu marit i jo no encaixaríem. En Ramon era un home treballador, fort i valent, un ex-capità del Rei que va guerrejar a Flandes i que s'hi havia enriquit. Un dels pocs homes capaços de llaurar-se un futur a través de la guerra i de tornar a casa prou jove com per a assaborir-lo. Un compendi de virtuts virils com ell no podia suportar-me gaire temps. I per què vaig acceptar jo de venir-hi ? Encara no n'estic segur, crec que era l'única sortida per a mi en aquell moment. Ja saps que, encara que sóc molt impulsiu, cal que siguin els esdeveniments els que m'empenyin a actuar. Hauria estat millor que en lloc de pujar al vostre carro quan en Robert va foragitar-me hagués agafat una espasa i el sarró i me n'hagués anat a Barcelona per enrolar-me a l'exèrcit, però llavors no coneixia encara la vida del soldat i em va fer por. Va caldre que passés el que va passar perquè me n'anés.

El viatge fins a casa vostra va ser plàcid, massa plàcid. De fet, se'm va fer etern, llarg i pesat com el pas dels cavalls que estiraven amb dificultat el carruatge on duies la teva legítima. Els mobles i la roba blanca que en Robert t'havia donat m'exasperaven, i l'enveja, sí, l'enveja, em corroïa el cor en veure com lluia en el teu dit l'anell de la mare, que el pare t'havia donat una estona abans de morir. La pedra refulgia, com el teu futur, i jo pensava que el meu era negre, molt negre. Tu t'enduies pràcticament tot el que hi havia a casa dels pares, mentre que a mi no em quedava res, fins i tot vaig haver de deixar-hi el meu cavall. "Ja t'has gastat en vida dels pares tot el que t'hauria tocat en herència" va dir-me el nostre germà abans de mostrar-me la seva esquena geperuda. Bord !

Teniu una casa ben maca. No és gaire gran, però sí bonica. Simètrica. Situada al bell mig d'un gran prat, com aquesta en la que estic, la teulada de dues aigües, amb les seves teules vermelles, enmarca alegrement els murs de pedra grisa i les dues plantes on viviu. Va estranyar-me no veure una gran quadra o unes porquerisses, ni tan sols un cobert per a l'ordi, però de seguida vaig saber que viviu dels arrendataris, com els senyors, i que el teu marit no ha d'embrutar-se gaire les mans. Llàstima que a mi em toqués embrutar-me-les per tots dos.

Vaig viure prou bé entre vosaltres durant uns quants mesos, si és que viure vol dir treballar de sol a sol, però com que no havia experimentat mai els rigors de la feina i com que volia apaivagar el sentiment de culpa que l'enveja que et tenia m'havia despertat, vaig provar de comportar-me com tothom esperava de mi. Com el cunyat agraït que obeeix sense replicar.

Potser hauria pogut suportar el constant esforç que em suposava dominar els meus impulsos naturals de llençar l'arada al terra i marxar a la taverna si el teu marit m'hagués permès algunes llicències, però va acabar per mostrar-me el capità que duia a dins, i la disciplina militar, si no inclou l'esbarjo dels soldats, no m'agrada gaire. No sé perquè va reaccionar tan malament davant de l'afer de la Caterina. El marit no l'estima i que jo la deixés prenyada no hauria d'haver canviat res. No era en Ramon el propietari de les terres que ells li tenien arrendades ? No els podia rescindir el contracte si li donaven motius de queixa ? Com són pobres, no podien permetre's un plet contra mi. Això és el que jo pensava. Però no. Les circumstàncies van girar-se en contra meu des del moment en què el Ramon va estimar-se més fer-me pagar les meves males accions.

La nit en què les nostres vides van canviar vaig arribar a la masia tard, molt tard. La lluna havia il.luminat les meves passes mentre tornava de casa de la Caterina. Feia un parell de dies que sabia que estava prenyada i aquella nit li vaig dir que no en volia saber res, del nen. Estava content, la Caterina havia plorat una mica però va acabar per entendre que no podia mantenir-los a tots dos i que fugir amb mi només la faria encara més infeliç del que era. Fins i tot m'havia deixat posseïr-la una última vegada.

Vaig obrir la porta sense fer soroll, alçant-la una mica perquè no s'arrossegués per terra ni grinyolés, abans d'entrar al rebedor. Vaig treure'm el barret i vaig espolsar-ne la palla. Després, en començar a descordar-me la casaca, un cop d'aire va recordar-me que havia de tancar la porta. Quan vaig tombar-me per a fer-ho, el Ramon sortí des de darrera la porta i m'estalvià la feina, tancant-la amb una empenta abans d'empentar-me a mi també. Va fer-me trontollar, no m'esperava una rebuda com aquella i vaig ensopegar amb l'aparador. Mentre provava d'identificar a l'agressor entre les ombres, una pedra foguera va espetegar i, gairebé a l'instant, un canelobre il.luminà l'estança llòbreguement.

- D'on vens ? -la figura del teu martit es dibuixà entre les ombres-

- I tu què n'has de fer ? - no estic acostumat a que m'empenyin-.

- No cal que m'ho diguis. Ja ho sé. Vens de veure a la Caterina -el to de la seva veu era acusador-.

- I què ! -vaig esclatar- Fa mesos que treballo com un esclau per a tu a canvi de no res. També necessito passar-m'ho bé !

- Passar-t-ho bé significa deshonrar una noia i deshonrar-me a mi?

- Jo no he deshonrat pas a ningú.

- Doncs a la Caterina no li ho deu semblar ! El seu marit ha vingut a queixar-se'm.

- Si ho vols saber, ella no s'ha queixat pas de mi, sinó d'ell, que la té abandonada.

- Així doncs, tu no abandonaras al seu fill?

La estúpida bleda de la Caterina li ho devia haver explicat al seu marit.

- No puc mantenir a un nen, ho saps tant bé com jo.

- Doncs potser que haguessis pensat en això abans de dur-lo al món. Calles ? És igual, ara el mal ja està fet. Pensa que el marit de la Caterina vindrà demà a buscar-te. Vol matar-te.

- No deixaras que em faci res, oi ?

- I per què no ?

- Sóc el teu cunyat ! No pots permetre que em mati !

El somriure sinistre que aparegué a sota del seu bigoti prim de corbades puntes i la mà que mantenia en el puny de l’espasa, que la senzilla casaca que vestia deixava veure amb tota claredat i que mai no li havia vist cenyir, van explicar-me que allò era precisament el que volia que succeís. Llavors vaig adonar-me, a desgrat de la escadussera llum de les espelmes, que calçava unes botes altes, de soldat de cavalleria, i que a sota de la casaca duia un petus de cuir a prova d’estocades. El teu home anava ben preparat per resoldre tots els problemes que volgués causar-li, mentre que jo, pobre de mi, només anava armat amb un punyal.

Vaig examinar el rebedor, buscant una possible via de fugida. Ni el petit aparador contra el que havia anat a parar ni el mirall que penjava de la paret, no m’oferien cap protecció, i el teu home m’impedía d’escapar cap al menjador perquè em barrava el pas amb el seu propi cos. Només podia córrer escales amunt i no volia donar-li la oportunitat de matar-me per l'esquena.

- Isabel ! Germana ! –vaig cridar-

- No t’hi esforcis –digué calmadament. He enviat a la teva germana a casa dels veïns i els criats no baixaran, ja et coneixen prou.

Una suor freda sorgí de mi

- Tu vols matar-me !

- No. Ja provarà de fer-ho en Martí Desvalls. Però sí que vull donar-te una bona lliçó. Vas armat ?

- No –vaig mentir, sí. No és honorable, ja ho sé. Però què volies que fes ?-

- Doncs prepara’t –aquests mots ressonaren en les meves oïdes espantades com una amenaça salvatge, freda, inmisericorde-. T’atonyinaré de tal manera que mai més no tindràs ganes de deshonrar-me.

Llavors, el teu home deixà el canelobre a sobre de l’aparador, a un parell de pams del meu colze, i començà a descordar-se la sivella de la corretja d’on penjava l’espasa. No podia deixar passar la meva oportunitat. Vaig tancar la mà esquerra sobre el canelobre i, abraonant-me sobre ell, vaig apagar-li les espelmes al coll. Retrocedí cridant, duent-se una mà a la cremada mentre l’espasa queia al terra i la penombra es transformava en absoluta foscor. Vaig treure el ganivet a les palpentes i vaig colpejar al Ramon de baix a dalt, en el mateix moment en què ell es llençava sobre mi. La fulla esquinçà la casaca i traspassà el cuir, abans d’endinsar-se profundament en el seu ventre, tallant, tallant i tallant, amunt i més amunt, mentre la sang que brollà de la ferida m’enxopava els dits. Gemegà, i caigué al meu damunt com un pes mort. Vaig desempallegar-me d’ell tant depressa com vaig poder per desar-lo al terra. Estava espantat pel que havia fet, nerviós, però vaig reaccionar de la millor manera possible. L’anell emergí de la meva memòria inmediatament. No sabia on guardàveu els diners, prou que s’havia encarregat el Ramon d’amagar-m’ho, i en necessitava, de diners, com més en tingués més lluny podria marxar. Cap jutge no m’absoldria, el teu home era un dels propietaris més respectats de la comarca, aniria a parar a la forca si m'hi quedava. Encès el canelobre, deixat el meu cunyat en un bassal de sang, vaig pujar cap al pis de dalt, cap a la teva habitació, per a obrir el bagul. Sabia que el guardaves entre els llençols del dot, que van anar a raure al terra. Allà els devies trobar. La pedra reflectí la llum de la lluna que entrava per la teva finestra, pura, blanca, i l’anell encaixà amb repulsió en el meu dit ensangonat mentre cavalcava, allunyant-me de tu, del teu marit immòbil en el rebedor i de la justícia. Als terços d’Alemanya no em buscarien pas.

Avui, després d’haver-hi pensat molt, no em penedeixo d’haver-lo matat, ni d’haver-me enrolat, però sí d’haver-te deixat sense ell. Te l’estimaves, al Ramon. I també em pendeixo d’haver-te robat el teu joiell més preuat, el millor de la teva dot. De tota manera, sé que la casa i les terres del teu capità t’hauran compensat prou per aquesta pèrdua. No tenia germans ni pares, així que el deus haver heretat. Podras buscar-te un altre marit, si ho vols.

Bé, t’he de deixar, l’Aguirre m’avisa que un missatger ha vingut a dir-nos que el nou coronel ha arribat aquest mateix matí i vol examinar la carn de canó que haurà de dirigir. T'imagines que el meu nou coronel fos el teu marit ? T'imagines que no l'hagués mort, que encara alenès la vida en aquella figura ensangonada que vaig deixar estesa el rebedor de casa teva ? De fet, no vaig aturar-me a comprovar que fos mort.

Però no, no pot ser. Per una vegada a la vida, la jugada ha d'haver-me sortit bé, l'atzar ha d'haver fet bé les coses. La sort no s'em pot haver tornar en contra ara que li he agafat gust a la vida de soldat. Sé, però, que m’en cansaré de donar tombs per Alemanya, llavors vindré a veure’t, Isabel, i potser em quedaré a viure amb tu durant un temps. No et queixis, al cap i a la fi, el patrimoni que tens te l’he fet guanyar jo.

A reveure, germana.