BANCA

En sóc conscient. conscient. Plenament conscient. No m'hauria d'haver passat pel cap una idea com aquesta perquè xoca de manera frontal amb la meva educació i amb la vida que he portat, però d'un temps ençà comprenc millor que la gent reaccioni amb violència davant certs estímuls.

Sóc, bé, era, empleat de banca. Vaig començar de la manera més típica. Acabava de tornar de la mili, necessitava una feina, i al meu pare van dir-li que feien unes proves per treballar al Banc de Tarragona. Vaig decidir presentar-m'hi. Havia estudiat comptabilitat i semblava la feina perfecte per a mi. El dia de l'examen vaig anar a buscar l'autobús per baixar a Tarragona. No estava gens nerviós, als anys seixanta hi havia feina. Si no m'agafaven al Banc ja trobaria una altra cosa, pensava. Durant el viatge vaig estar xerrant amb en Manel Freixes. Ens vam trobar a la parada i com que havíem estat companys d'escola, vam seure junts a l'autobús. També baixava a fer les proves. No va callar en tot el trajecte. Ja es veia de director d'una oficina, fumant un puro i tocant-li el cul a la secretària. Si recordo el trajecte és perquè entre la calor i en Manel se'm va fer força pesat.

L'examen, en canvi, no el recordo gaire. Ens van demanar quatre coses de números i tant en Manel com jo mateix en vam sortir contents. També els del Banc en devien quedar, de contents, perquè ens van agafar a tots dos.

Vam començar fent de "botones" a la oficina central, a la Rambla, dúiem cafès, fèiem encàrrecs, arxivàvem... Després d'un any ens van ascendir a empleats. Com en Manel és molt extravertit, se'l van quedar a Tarragona i van preparar-lo per a fer de "visitador". Hauria de vendre productes. A mi, com que era més introvertit i no gaire xerraire, em van enviar a cobrir una baixa d'administratiu a Valls. I allà em vaig quedar.

Van passar els anys, em vaig casar, vaig tenir dues nenes... En Manel també es va casar, va tenir un fill i una filla... Encara que no treballàvem junts, continuàvem veient-nos al poble els diumenges al migdia. Jo sortia a fer el vermut amb la dona i els nens i ell anava al mateix bar a fer la cervesa amb els amics o amb algun client. Sempre xerràvem una mica.

A principis dels noranta en Manel s'havia convertit en el director de l'oficina principal, i l'any 92, quan van jubilar al Sr. Prim, el van fer Cap de zona. Immediatament després es va divorciar i es va tornar a casar amb una companya de feina. "La Francesca s'ha quedat enrere, ara tinc un cert pes social i ella no s'adapta" va dir-me un diumenge davant d'unes escopinyes.

Què li podia dir? Que s'equivocava renunciant als seus orígens? No hauria servit de res amb ell, no reflexionava gaire. A més a més, jo vivia massa bé per a jugar-me el lloc qüestionant al meu cap. Continuava a Valls, fent de caixer. Uns quilòmetres cada dia, uns quants ingressos, uns quants reintegraments, converses sobre la vinya i les oliveres, i cap a casa. A les quatre ja havia acabat de dinar i podia sortir a passejar amb la Rosa o jugar al dòmino al bar. Una feina plàcida, una vida plàcida.

Quan va arribar la febre hipotecària i tot va començar a pujar tant de preu ja sabia jo que ens acabaríem estimbant. Allò no era normal. En lloc de sorra, semblava que els maons fossin d'or. I els homes que gestionaven la banca no eren com jo, homes tranquils i raonables que gaudien fent créixer les coses a poc a poc, eren "manels" que tot ho volien fer créixer a la carrera.

De tant en tant, ens convocaven a alguna reunió i hi apareixien algunes "llumbreres" de Barcelona a dir-nos que tots els empleats havíem de vendre, que havíem de funcionar per objectius...

En Manel s'ho creia. Parlava dels immigrants que necessitaven casa, del turisme, de Port Aventura i de l'Ave que havien de fer-nos créixer tant.

Un dia ens van citar a tots els empleats de Valls a Tarragona. Com que els directors ja hi havien anat sabíem que ens volien formar en un producte que donava més interessos que un plaç fix, encara que semblava igual de segur. Li deien "preferents". Ho vestien de producte sense risc, però en realitat eren participacions en l'entitat. D'acord, semblava segur perquè els diners que captéssim reflectien el valor del Banc i, és clar, que hi ha més sòlid que un banc? Però fer que els clients canviessin els terminis fixos per participacions que s'havien de vendre a borsa... No em va agradar la idea, i potser va ser per això que pocs dies després, quan el director va oferir-li al Sr. Jardí que passés els diners de la imposició a les participacions li vaig aconsellar que no ho fes.

En lloc de fer-me cas a mi, que el coneixia de feia trenta anys, el desgraciat va fer el canvi i li va explicar al director, que tenia trenta-cinc anys i era un llicenciat en econòmiques fitxat feia un any i escaig del Banco Rural, que jo li havia recomanat que no ho fes. El pardalet, que creia amb la fe del convers el que li explicaven els del Màster d'IESE que estava fent, em va fotre una esbroncada del quinze i, al cap d'un parell de dies, em va enviar al despatx d'en Manel, a Tarragona.
- Ai, Víctor, Víctor.... Què has fet collons?

Pocs papers hi tenia en Manel, al despatx, es passava el dia xerrant amb directors i amb clients importants.

- Manel, tu saps que no està bé que els oferim aquestes coses als jubilats.

Es va posar seriós

- Víctor, tu ets un caixer que fa quaranta anys que ets en una oficina de poble. La mateixa oficina. No pots decidir la política de l'entitat. I encara menys infringir-la.

- Amb aquesta política us carregareu el Banc.

- Mira -es va emprenyar-. No perdré el temps discutint aquestes coses amb tu. Ja saps com va -m'atansà uns papers-. Els de personal han preparat això. Et jubilem. Tres-cents mil euros d'indemnització, atur, un conveni especial que et pagarem i després la pensió màxima a càrrec de l'Estat.

Vaig fer cara de pomes agres.

- Encara sóc jove...

- Au, va!! Què més vols? Podríem fotre't al carrer sense indemnització després del que has fet!

Tenia raó.

Vaig signar els papers i me'n vaig anar cap a casa.

Dòmino, petanca, passejos amb la Rosa, cuidar dels nets, podar les vinyes... No em va costar gaire adaptar-me. De fet, ara sóc feliç.

Però em va quedar un regust amarg. Sabia que tenia raó, i veure caure l'empresa on havia treballat tants anys... Però no hi podia fer res. Res.

Dos anys després de jubilar-me, la banca va petar. I van petar les preferents.

Un dilluns al matí, cap a les dotze, en Manel va aparèixer pel camp de petanca. Duia dues boles de luxe en un estoig de pell.

- Hola Víctor.

- Hola Manel.

Amb la cara devia pagar, perquè va respondre'm sense deixar-me preguntar.

- M'han prejubilat. Puc jugar?

Com que els altres no el coneixien, van deixar-me decidir a mi.

- Sí home, sí.

Vam estar jugant una estoneta, fins a l'hora de dinar. En Manel es va convertir en el centre d'atenció, com sempre. Xerrava amb un, animava a l'altre, reia i feia riure. De tota manera, alguna cosa no rutllava. Ell també era massa jove com perquè el prejubilessin. Quan va arribar l'hora de marxar, vaig guardar els estris amb parsimònia i ens vam quedar sols.

- Com és que t'han prejubilat?

No vaig poder evitar demanar-li amb un puntet de rancúnia, però no el va apreciar.

- Bah! Diuen que estic massa associat al maó i a les preferents -estava d'esquenes, mig ajupit, recollint la bossa del terra-. Com si algú hagués pogut preveure el que passaria!

En aquell moment, vaig sentir una cosa que mai no havia sentit abans: una immensa ràbia contra aquell xerraire inútil, contra els xoriços i els especuladors que li havien donat càrrecs i diners, que havien mirat contra una altra banda, enlloc de controlar a aquells miserables que se'ns treien de sobre a la gent amb sentit comú, que li deien a un pobre treballador que endeutar-se era signe de prosperitat. Aquella ràbia, aquella mala llet, me l'havia despertat una sola frase. Com era possible que aquell tros d'inútil digués encara que no es podia preveure el que passaria!!!!

La gentussa com ell mai no reconeixeria els errors.

Allà, amb les boles de petanca a les mans, palplantat al mig del parc, la meva fúria es va barrejar amb fàstic i amb pena, i la idea de colpejar-lo amb les boles de ferro va creuar pel meu cap.

Era la gent com ell i com els “llumbreres” de Barcelona els que en havien enfonsat, els que “havien de preveure” i s'havien estimat més mirar cap a una altra banda. I ni tan sols ara era capaç de veure-ho.

S'ho mereixia, vaig pensar, i tant que s'ho mereixia, però jo no hi guanyaria res, enfonsant-li el cap. Només podia perdre a la Rosa, els nets, les vinyes i la partideta. Els del Banc m'havien sucat prou bé.

- Manel.

Es va tombar cap a mi.

- Digues.

- No vull que tornis per aquí.

28-4-2013