FRIMANN
Mai
m'han agradat els casaments. Ni el matrimoni, ni els casaments. Quina
utilitat te casar-se ? Hi ha mil maneres d'aconseguir els mateixos
objectius sense haver de sotmetre's a una cerimònia llarga i pesada,
d'evitar aquella roba incòmode que uniformitza als homes i que posa
a les dones en la tesitura d'escollir entre un vestit senzill, que
serà menyspreat, o un de pompós, que els impedirà anar al lavabo
en tot el dia.
A
més, a més, hi passa de tot, als casaments. Quan me'n parlen,
sempre torna a mi el record de'n Frimann.
En
Frimann era un home baixet, bru, curtit, que devia tenir al voltant
de seixanta anys i treballava de capataç en la fàbrica d'objectes
d'alpaca d'un oncle de la meva àvia. Encara que era descendent
d'irlandesos, les barreges dels seus ancestres amb sang mediterrània
només li havien deixat un parell de característiques cèltiques:
els seus cabells rojos i la capacitat de beure cervesa
desaforadament.
El
casament de la filla de'n Frimann amb el fill del meu oncle va ser el
primer casament al que vaig anar. Devia tenir uns cinc o sis anys i
me'l vaig passar jugant al jardí amb els meus cosins mentre les
donzelles ens perseguien pel jardí.
Tenia
diners, l'oncle, molts diners. Cabaler amb sort, havia arribat de
pagès a la ciutat amb la legítima dels pares a la butxaca, i la va
emprar en comprar un molí, a mitges amb un soci. Quan al soci el van
ficar a la presó per una estafa, l'oncle va seduïr a la seva dona i
va acabar quedant-se amb el negoci, que va vendre sense perdre un
instant per construïr una petita fàbrica d'objectes d'alpaca. Home
sagaç, l'oncle havia intuït que les vaixelles metàliques
substituïrien a les de fang.
Primer
deu, després vint, dos-cents empleats finalment, necessiten un
capataç. I aquest era en Frimann. Va treballar pel meu oncle des del
començament i s'havia guanyat la seva confiança. De fet, l'oncle
devia acabar pensant que li n'hi havia tingut massa, de confiança,
perquè la fàbrica va créixer, els fills es van fer grans, la filla
del capataç era preciosa, i el fill de l'oncle una mica idiota.
Idiota
ric, guapa pobre: amor, fuga, matrimoni secret i nen encarregat.
Aquest
va ser el meu primer casament. Però no el recordo per la història
de folletó dels nuvis sino perquè vaig ser jo qui va veure en
Frimann sortir al jardí zigzaguejant.
Duia
un puro a la boca, un llarg abric i un barret stetson encasquetat.
Pobre home. La filla se li casava amb el fill de l'amo. Tenia tantes
coses per celebrar que no se li va acudir pensar en que feia un paper
ben galdós, emborratxant-se en un casament de rics. La mare ja me
l'havia assenyalat mentre dinàvem: “No facis mai com ell fill meu.
Quan et casis, comporta't com un senyor”.
Xerrava
massa fort, li agradava aixecar les faldilles de les minyones i obria
la boca quan mastegava, però què més se li podia demanar ? No
tothom aprèn a comportar-se, i al cap i a la fi, l'oncle havia hagut
de fer-ho per fer rutllar els negocis. A en Frimann no li havia
calgut, i de ben segur que s'havia adonat que l'amo i els seus
convidats l'ignoraven. Què es pot fer en una festa quan tothom
t'evita més enllà d'emborratxar-te ? No pots marxar del casament de
la filla !
Potser
és per què volia marxar però no s'hi atrevia que va sortir al
jardí. “Millor que em toqui l'aire a fer d'estàtua entre tots
aquells hipòcrites” devia pensar.
Després
del pastís i dels postres, els nens hi havíem sortit a jugar al
"pilla-pilla", mentre els adults prenien el cafè dins de
la casa. Ens perseguíem entre les taules on havien servit el vermut,
bruts i suats, amb la roba bona arruinada per les taques, entre els
crits de les minyones, que provaven d'impedir vànament que ens
tiréssim per terra.
Jo
era recolzat al gruixut tronc d'un plataner. Després d'una fugida
èpica perquè un meu cosí no m'atrapés, necessitava recuperar
l'alè. Des d'allà vaig veure en Frimann, com baixava el parell
d'esglaons que separaven la casa del jardí amb el puro a la boca.
Només li veia part del pit i la cara, rodona, d'un color vermell
alcohol sota els seus cabells panotxes, perquè entre ell i jo, els
meus cosins es movien desaforadament empentant-se, perseguint-se.
No
recordo exàctament què va provocar-ho. Sí recordo que algú va
engegar una taula a dida i que algú altre va caure al terra davant
de l'irlandès però, encara que no en recordi la causa, sí que sé
el que va passar després.
Desquil.librat
per alguna causa ignota, el capataç, amb una expressió de sorpresa
a la cara, va fer un parell de passes erràtiques, enrera, a un
costat, va entrebancar-se amb els esglaons que acabava de baixar i va
sortir caminant enrera, descrivint un estrany semicercle, incapaç de
recuperar l'equil.libri, puro fumejant entre les dents, fent una
passa darrera d'una altra cap a un objectiu que hauria volgut no
aconseguir mai,
I
és que l'oncle era ric, molt ric. I encara que no li havia vist
utilitzar mai, tenia una de les primeres piscines privades de
Barcelona.
Quan
el taló d'en Frimann va xocar amb el cantell d'una de les rajoles
que envoltaven la piscina el seu còs va descriure una volta
complerta i la punta de l'altra sabata va ensopegar també amb el
cantell de la rajola. Va ser llavors que em va mirar amb uns ulls tan
esbatanats que les parpelles havien desaparegut, uns ulls d'esglai en
una expressió de gairebé pànic, com si de sobte s'hagués adonat
del ridícul que seguiria a la caiguda. Incapaç d'aturar-se, incapaç
d'evitar-ho, els seus braços van girar com les aspes d'un molí, com
un dibuix animat, mentre el seu abric de pata de gall es movia
suaument, talment com si els faldons fossin les ales d'un voltor. El
coll de la camisa blanca i la corbata, que duia absolutament nuada,
se li van clavar al coll, i l'armilla grisa i l'americana que duia
sota l'abric, formàren unes estranyes arrugues, alhora que les cames
se li tensaven, intentant evitar l'inevitable.
Vaig
fer dues passes enrera, instintivament, en el mateix moment què en
Frimann queia dins l'aigua. Un "xoffff " esclatant, un doll
d'aigua freda saltant de la piscina, fulles humides enganxades a la
pell dels meus companys de jocs. L'últim que es va enfonsar van ser
les puntes de les seves sabates noves.
Corredisses,
crits d'auxili, minyones apartant als nens... Alguns convidats que
passejaven per allà es van acostar-se'ns ràpidament mentre uns
altres corrien a avisar a la núvia.
Aliè
al tarrasbastall que havia provocat, el submarinista emergí a poc a
poc i es quedà allà palplantat, immòvil al bell mig de la piscina,
mentre la núvia, absolutament prenyada, arribava corrents i es
quedava a la vora de l'aigua, plorant desconsoladament i el meu oncle
es mirava l'escena des del damunt de les escales amb expressió de
desànim.
No
recordo qui el va rescatar, ni què va passar després. En Frimann va
ser només un símbol de la diferència, de la distància entre
classes. No l'havia vist mai ni el vaig tornar a veure després.
L'últim que recordo d'ell és la imatge d'un home cobert d'aigua
fins a la panxa, coll de la camisa tort, ulls tancats d'estruç que
no vol veure el desastre, amb l'esteton encara encasquetat i el puro
a la boca, apagat.
30-11-2016
No hay comentarios:
Publicar un comentario